dimecres, 21 de setembre del 2011

La paraula de la setmana: «llémena»



Imatge d'una llémena en sentit estricte

Com sabeu, llémena és l’ou del poll, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes als col·legis. Tanmateix, en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona gasiva, poc gastadora, gorrera, que viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. Em recorden la paraula des de Montcada, on, en una reunió d’amics, un se serveix el vi que hi ha a la taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res.

La forma «llémena» és la que fem servir en valencià i en la resta del català occidental, mentre que en altres dialectes utilitzen lleme, en masculí.

dimarts, 20 de setembre del 2011

L'especial de mitjanit

«Midnight Special» es originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar-hi a prop, les finestres de les cel·les de la presó de Sugar Land. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, però, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que romandre a la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció.


Midnight special
L’especial de mitjanit

Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring
And they march you to the table, to see the same old thing.
Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan.
But you better not complain, boy, you get in trouble with the man.

Quan t’alces de matí, sents com sona la campana
I et fan anar a la taula, a veure el mateix de sempre
No hi ha menjar damunt la taula, ni porc a la paella.
Però millor no et queixes, xic, o tindràs problemes amb l’amo.

Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa
Yonder come miss Rosie,
how in the world did you know?
By the way she wears her apron,
and the clothes she wore.
Umbrella on her shoulder,
piece of paper in her hand;
She come to see the governor,
she wants to free her man.
Ací ve la Rosie,
¿Com dimonis ho sabies?
Per cert, porta davantal
I la roba que solia dur.
Paraigua a l’espatla,
Un tros de paper a la mà;
Ve a veure el director de la presó,
Vol traure’n el seu home.
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa
If you’re ever in Houston, well, you better do the right;
You better not gamble, there, you better not fight,
at all or the sheriff will grab ya, and the boys will bring you down.
The next thing you know, boy, Oh! You’re prison bound.

Si alguna volta vas a Houston, més val que t’hi portes bé;
No jugues, no et fiques en cap baralla
o el xèrif t’agafarà i els xics et faran tabac.
Lo següent que sabràs, és que vas dret a la presó.

[repetix tornada]

diumenge, 18 de setembre del 2011

No malgastar energia


U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del capvespre i per una conversa agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però a la ràdio Àngels Barceló l’alarma sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi com la població de la ciutat de València!). A u, en canvi, a casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor l’oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentre d’altres malviuen en camps de refugiats.

U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable en veure que sa vida és just el contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels afortunats pot ensorrar-se tan sols en un minut, i aleshores recorda el jove minusvàlid que, amb el front suat, maldava per fer avançar la seua cadira de rodes per la vorera de la Gran Via; o pensa en eixa dona acabada d’incorporar al treball després de quatre mesos de baixa per depressió, i a la qual ara se li ha mort la mare perquè un conductor anava amb corruixes… I se sent afortunat perquè l’atzar no l’ha escollit a ell per xafar-lo amb cap d’estes desgràcies.

És llavors quan les preocupacions personals esdevenen insignificants i irrisòries, i pensa que algú l’hauria de bufetejar al mínim segon que perda barrinant sobre xicotetes frustracions passades o les enrònies sobre el futur. I és que és una pèrdua d’energia calfar-se el cap el més mínim quan ets un privilegiat. Més encara: és com riure’s de la desgràcia dels altres —i això no està bé—. No, no val la pena enquimerar-se amb esdevenidors ignots, ni tampoc val la pena fer cas del brunzit que fa el llençol del fantasma del passat en fregar-te les cames i mormolar el teu nom.