Com sabeu, llémena és l’ou del poll del cap, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes en les escoles. Però en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona pesada, difícil de llevar-se-la de damunt; en definitiva, un llandós.
Me recorden la paraula des de Montcada, però qui la gasta ho fa amb un sentit diferent, i la diu per a designar un tio agarrat, un ronyós, que gasta poc i viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. La paraula ha sorgit en una reunió d’amics, quan u se servix el vi que hi ha en taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res.
«Midnight Special» és originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar prop de la presó de Sugar Land, les finestres de les cel·les. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, en canvi, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que estar en la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció.
Midnight special L’especial de mitjanit
Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring
And they march you to the table, to see the same old thing.
Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan.
But you better not complain, boy, you get in trouble with the man.
Quan t’alces de matí, sents com sona la campana
I et fan anar a la taula, a veure el mateix de sempre
No hi ha menjar damunt la taula, ni porc a la paella.
Però millor no et queixes, xic, o tindràs problemes amb l’amo.
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a ever loving light on me.
Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa
Yonder come miss Rosie,
how in the world did you know?
By the way she wears her apron,
and the clothes she wore.
Umbrella on her shoulder,
piece of paper in her hand;
She come to see the governor,
she wants to free her man.
Ací ve la Rosie,
¿Com dimonis ho sabies?
Per cert, porta davantal
I la roba que solia dur.
Paraigua a l’espatla,
Un tros de paper a la mà;
Ve a veure el director de la presó,
Vol traure’n el seu home.
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a ever loving light on me.
Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa
If you’re ever in Houston, well, you better do the right;
You better not gamble, there, you better not fight,
at all or the sheriff will grab ya, and the boys will bring you down.
The next thing you know, boy, Oh! You’re prison bound.
Si alguna volta vas a Houston, més val que t’hi portes bé;
No jugues, no et fiques en cap baralla
o el xèrif t’agafarà i els xics et faran tabac.
Lo següent que sabràs, és que vas dret a la presó.
U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del crepuscle i per una conversació agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però en la ràdio Àngels Barceló l’alerta sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi la població de la ciutat de València). A u, en canvi, en casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentres altres malviuen en camps de refugiats.
U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable quan veu que sa vida és just lo contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels afortunats pot afonar-se tan sols en un minut, i llavors recorda el jove minusvàlid que, amb el front suat, s’esforçava per fer avançar la seua cadira de rodes per la vorera de la Gran Via; o pensa en eixa dona acabada d’incorporar al treball després de quatre mesos de baixa per depressió, i a la qual ara se li ha mort la mare perquè un conductor anava amb presses i corruixes… I se sent afortunat perquè l’atzar no l’ha escollit ad ell per a esclafar-lo amb cap d’estes desgràcies.
És llavors quan les preocupacions personals es tornen insignificants i irrisòries, i pensa que algú hauria de pegar-li quatre galtades al mínim segon que perga cavil·lant sobre xicotetes frustracions passades o les enrònies sobre el futur. I és que és una pèrdua d’energia calfar-se el cap mínimament quan eres un privilegiat. Més encara: és com riure’s de la desgràcia dels altres, i això no està bé. No, no val la pena enquimerar-se amb venidors ignots, ni tampoc val la pena fer cas del fru-fru que fa el llançol del fantasma del passat al fregar-te les cames i murmurar el teu nom.
