M’he adonat que quasi sempre les «paraules de la setmana» són verbs. ¿Tal volta tenen els verbs més pes en la llengua que un prescindible substantiu? ¿Constituïxen la columna vertebral d’un idioma? ¿Donen potser més possibilitats, més joc? Siga com siga, a partir d’ara tractaré de no deixar de banda substantius i adjectius, pobrets.
La d’esta setmana és una paraula que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim en la ciutat de València i les comarques centrals. «Carajillo» és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’estes zones reconeix –si es para a pensar-ho– com a no genuïna del valencià, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius: en primer lloc, perquè no coneix el vocable valencià o no li interessa; en segon lloc, perquè coneix la forma catalana apresa a través d’algun mitjà escrit –el cas de «cigaló», que és com es diu en Barcelona– però sap que si la diu en un bar de Massanassa, Burjassot o València, podria produir-se una situació d’incomprensió.
Imaginem-nos que u d’eixos parlants desconeix la nostra paraula de la setmana: rebentat, i que un dia consulta un diccionari i s’assabenta de la seua existència. Pregunta a família i amistats valencianoparlants de l’Horta i ningú no l’ha sentida abans. Llavors una vesprada va a prendre café amb uns amics a la terrassa d’un bar de la plaça Xúquer de València capital. Una cambrera simpàtica i riallera els atén en valencià. Al parlant se li ocorre demanar-li un «rebentat de whisky» i, per a sorpresa seua, la xicona l’entén. Ell, encuriosit, li pregunta d’a on és (descarta immediatament que de la capital), i ella li diu un poble que el parlant ja no recorda –¡ai, la memòria!– però que juraria que era de la Safor. Ella entén i utilitza amb total naturalitat el substantiu rebentat. Molt de temps després, el parlant s’assabentaria que esta és una paraula normalíssima, també, en les Illes Balears.
Eixe parlant desinformat soc jo, mal que em pese. Per això incloc esta paraula en la llista de parauletes setmanals amb l’esperança que, si hi ha lectors fidels o esporàdics d’este blog que, com jo, desconeixien esta paraula tan fonamental –segur que en seran pocs, que vos agrada molt estar pels bars– la utilitzen d’ara en avant en el seu establiment alcohòlic habitual.
L’origen de «rebentat», per cert, és –¡com no!– verbal. «Rebentar» un café és, segons el Diccionari català-valencià-balear, mesclar-lo amb un licor que li traga la fortor o li suavitze el gust. Ara bé, segons quin licor utilitzem, el que fem més prompte és enfortir-lo... En català també en diuen «perfumat» o «cigaló». El cas de «perfumat» és bastant clar; el de «cigaló» és més fosc: pareix que prové de «cigala» (membre viril), perquè antigament esta beguda se servia en uns gots alts i prims, de forma fàl·lica. Seria així un cas paral·lel del castellà, ja que «carajo» també fa referència en eixa llengua al penis... Però també hi ha qui diu que «carajillo» prové del coratge –corajillo– que prenien els hòmens que anaven a la guerra quan prenien este beuratge.
La d’esta setmana és una paraula que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim en la ciutat de València i les comarques centrals. «Carajillo» és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’estes zones reconeix –si es para a pensar-ho– com a no genuïna del valencià, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius: en primer lloc, perquè no coneix el vocable valencià o no li interessa; en segon lloc, perquè coneix la forma catalana apresa a través d’algun mitjà escrit –el cas de «cigaló», que és com es diu en Barcelona– però sap que si la diu en un bar de Massanassa, Burjassot o València, podria produir-se una situació d’incomprensió.
Imaginem-nos que u d’eixos parlants desconeix la nostra paraula de la setmana: rebentat, i que un dia consulta un diccionari i s’assabenta de la seua existència. Pregunta a família i amistats valencianoparlants de l’Horta i ningú no l’ha sentida abans. Llavors una vesprada va a prendre café amb uns amics a la terrassa d’un bar de la plaça Xúquer de València capital. Una cambrera simpàtica i riallera els atén en valencià. Al parlant se li ocorre demanar-li un «rebentat de whisky» i, per a sorpresa seua, la xicona l’entén. Ell, encuriosit, li pregunta d’a on és (descarta immediatament que de la capital), i ella li diu un poble que el parlant ja no recorda –¡ai, la memòria!– però que juraria que era de la Safor. Ella entén i utilitza amb total naturalitat el substantiu rebentat. Molt de temps després, el parlant s’assabentaria que esta és una paraula normalíssima, també, en les Illes Balears.
Eixe parlant desinformat soc jo, mal que em pese. Per això incloc esta paraula en la llista de parauletes setmanals amb l’esperança que, si hi ha lectors fidels o esporàdics d’este blog que, com jo, desconeixien esta paraula tan fonamental –segur que en seran pocs, que vos agrada molt estar pels bars– la utilitzen d’ara en avant en el seu establiment alcohòlic habitual.
L’origen de «rebentat», per cert, és –¡com no!– verbal. «Rebentar» un café és, segons el Diccionari català-valencià-balear, mesclar-lo amb un licor que li traga la fortor o li suavitze el gust. Ara bé, segons quin licor utilitzem, el que fem més prompte és enfortir-lo... En català també en diuen «perfumat» o «cigaló». El cas de «perfumat» és bastant clar; el de «cigaló» és més fosc: pareix que prové de «cigala» (membre viril), perquè antigament esta beguda se servia en uns gots alts i prims, de forma fàl·lica. Seria així un cas paral·lel del castellà, ja que «carajo» també fa referència en eixa llengua al penis... Però també hi ha qui diu que «carajillo» prové del coratge –corajillo– que prenien els hòmens que anaven a la guerra quan prenien este beuratge.
