M’he adonat que quasi sempre les «paraules de la setmana» són verbs. ¿Tal volta tenen els verbs més pes en la llengua que un prescindible substantiu? ¿Constitueixen la columna vertebral d’un idioma? ¿Donen potser més possibilitats, més joc? Siga com siga, a partir d’ara tractaré de no deixar de banda substantius i adjectius, pobrets.
El d’aquesta setmana és un mot que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim a la ciutat de València i a les comarques centrals. «Carajillo», doncs, és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’aquestes zones reconeix –si hi pensa– com a no genuïna del català, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius. Un, perquè no coneix el mot valencià o no li interessa. Dos, perquè coneix la forma apresa en altres zones catalanòfones o a través d’algun mitjà escrit –el cas de «cigaló», que és com es diu a Barcelona– però sap que si la fera servir en un bar de Massanassa, Burjassot o València, podria produir-se una de les clàssiques i lamentables situacions d’incomprensió.
Posem, doncs, que un d’aquests parlants desconeix el nostre mot de la setmana, «rebentat», i que un dia consulta un diccionari i s’assabenta de la seua existència. Pregunta a família i amistats valencianoparlants de l’Horta i ningú no l’ha sentida abans. Llavors una vesprada va a prendre café amb uns amigots a la terrassa d’un bar de la plaça Xúquer, a València. Una cambrera simpàtica i riallera els atén en la llengua pròpia. Al parlant se li acut demanar-li un «rebentat de whisky» i, per a sorpresa seua, la xicona l’entén. Ell, encuriosit, li pregunta d’on és (descarta immediatament que de la capital), i ella li diu un poble que el parlant ja no recorda –ai la memòria!– però que juraria que era de la Safor. Ella entén i utilitza amb total naturalitat el mot «rebentat». Molt de temps després, el parlant s’assabentaria que aquesta és una paraula normalíssima, també, a les Illes Balears.
Aquest parlant desinformat sóc jo mateix, mal que em pese. Incloc, doncs, aquesta paraula a la llista de mots setmanals amb l’esperança que, si hi ha lectors fidels o esporàdics d’aquest blog que, com jo, desconeixien aquesta paraula tan fonamental –segur que en seran pocs, que vos agrada molt estar pels bars– la utilitzen d’ara en avant en el seu establiment alcohòlic habitual.
L’origen de «rebentat», per cert, és –com no!– verbal. «Rebentar» un café és, segons el diccionari, mesclar-lo amb un licor que li traga la fortor o li suavitze el gust. Ara bé, segons quin licor utilitzem, el que fem més aïna és enfortir-lo... En català també es pot dir «perfumat» o «cigaló». El cas de «perfumat» és bastant clar; el de «cigaló» és més fosc: pareix que prové de «cigala» (membre viril), perquè antigament aquesta beguda se servia en uns gots alts i prims, de forma fàl·lica. Seria així un cas paral·lel del castellà, ja que «carajo» també fa referència en aquesta llengua al penis... Però també hi ha qui diu que «carajillo» prové del coratge –corajillo– que prenien els hòmens que anaven a la guerra en prendre aquest beuratge.
El d’aquesta setmana és un mot que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim a la ciutat de València i a les comarques centrals. «Carajillo», doncs, és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’aquestes zones reconeix –si hi pensa– com a no genuïna del català, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius. Un, perquè no coneix el mot valencià o no li interessa. Dos, perquè coneix la forma apresa en altres zones catalanòfones o a través d’algun mitjà escrit –el cas de «cigaló», que és com es diu a Barcelona– però sap que si la fera servir en un bar de Massanassa, Burjassot o València, podria produir-se una de les clàssiques i lamentables situacions d’incomprensió.
Posem, doncs, que un d’aquests parlants desconeix el nostre mot de la setmana, «rebentat», i que un dia consulta un diccionari i s’assabenta de la seua existència. Pregunta a família i amistats valencianoparlants de l’Horta i ningú no l’ha sentida abans. Llavors una vesprada va a prendre café amb uns amigots a la terrassa d’un bar de la plaça Xúquer, a València. Una cambrera simpàtica i riallera els atén en la llengua pròpia. Al parlant se li acut demanar-li un «rebentat de whisky» i, per a sorpresa seua, la xicona l’entén. Ell, encuriosit, li pregunta d’on és (descarta immediatament que de la capital), i ella li diu un poble que el parlant ja no recorda –ai la memòria!– però que juraria que era de la Safor. Ella entén i utilitza amb total naturalitat el mot «rebentat». Molt de temps després, el parlant s’assabentaria que aquesta és una paraula normalíssima, també, a les Illes Balears.
Aquest parlant desinformat sóc jo mateix, mal que em pese. Incloc, doncs, aquesta paraula a la llista de mots setmanals amb l’esperança que, si hi ha lectors fidels o esporàdics d’aquest blog que, com jo, desconeixien aquesta paraula tan fonamental –segur que en seran pocs, que vos agrada molt estar pels bars– la utilitzen d’ara en avant en el seu establiment alcohòlic habitual.
L’origen de «rebentat», per cert, és –com no!– verbal. «Rebentar» un café és, segons el diccionari, mesclar-lo amb un licor que li traga la fortor o li suavitze el gust. Ara bé, segons quin licor utilitzem, el que fem més aïna és enfortir-lo... En català també es pot dir «perfumat» o «cigaló». El cas de «perfumat» és bastant clar; el de «cigaló» és més fosc: pareix que prové de «cigala» (membre viril), perquè antigament aquesta beguda se servia en uns gots alts i prims, de forma fàl·lica. Seria així un cas paral·lel del castellà, ja que «carajo» també fa referència en aquesta llengua al penis... Però també hi ha qui diu que «carajillo» prové del coratge –corajillo– que prenien els hòmens que anaven a la guerra en prendre aquest beuratge.