Hui llegia les reflexions d’un bloguer sobre l’estil de vida rural en comparació de l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una camiseta. Jo, assistent a festivals i saraus a on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Soc valencià i de poble.
Diuen que una identitat es construïx per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu en el País Valencià, i no en Màlaga o en Londres, ni en cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament en pobles o en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.
Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, a sovint s’acusa el primer de desconéixer la naturalea, l’agricultura, la cultura i les tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances de l’u i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un bròfec, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es referixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentres que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?
Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats prou divertits, en els quals, per descomptat, no s’arriba mai a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb lo que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la camiseta, una espècie de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentres el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.
Però no oblidem la primera part de la frase: «Soc valencià». ¿És una enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Encara que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià en el cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.
Trobe que estaria bé trencar este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existix també en les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una camiseta, em propose el lema següent: Soc valencià i de ciutat.
Diuen que una identitat es construïx per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu en el País Valencià, i no en Màlaga o en Londres, ni en cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament en pobles o en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.
Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, a sovint s’acusa el primer de desconéixer la naturalea, l’agricultura, la cultura i les tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances de l’u i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un bròfec, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es referixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentres que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?
Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats prou divertits, en els quals, per descomptat, no s’arriba mai a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb lo que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la camiseta, una espècie de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentres el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.
Però no oblidem la primera part de la frase: «Soc valencià». ¿És una enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Encara que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià en el cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.
Trobe que estaria bé trencar este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existix també en les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una camiseta, em propose el lema següent: Soc valencià i de ciutat.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
