dissabte, 20 d’agost de 2011

Sóc valencià i de ciutat


Hui llegia les reflexions d’un blogger sobre l’estil de vida rural en comparació a l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una samarreta. Jo, assistent a festivals i saraus on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Sóc valencià i de poble.

Diuen que una identitat es construeix per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu al País Valencià, i no a Màlaga o a Londres, ni a cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament bé en pobles o bé en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.

Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, sovint s’acusa el primer de desconéixer la natura, l’agricultura, cultura i tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances d’un i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un matusser, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es refereixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentre que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?

Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats bastant divertits, en els quals, per descomptat, mai no s’arriba a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb el que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la samarreta, una mena de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentre el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.

Però no oblidem la primera part de la frase —Sóc valencià—. ¿És enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Tot i que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià al cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.

Trobe que estaria bé trencar amb este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existeix també a les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una samarreta, em propose el lema següent: Sóc valencià i de ciutat.