L’altre dia, en la llibreria, em seduí esta novel·la d’Enric Valor, que comprí impulsivament sense saber que era la segona part d’una trilogia... Afortunadament, després he sabut que l’autor va enllestir les tres obres de manera que pogueren funcionar independentment, i de fet, he gojat molt amb la lectura. Fins ara, de Valor només coneixia les rondalles i alguns manuals de llengua, i tenia moltes ganes de conéixer la seua prosa més extensa. Entre claudàtors en teniu l’argument:
[Els Genovard són una família benestant del poble de Cassana, que ha anat a menys després del desafortunat repartiment de l’herència familiar. Com a conseqüència de la dura situació econòmica, s’hauran de traslladar a Elda per a guanyar-s’hi la vida. El fill, Frederic, ens conta en primera persona com la família abandona el poble i com, al poc d’arribar a Elda, la mort del pare empitjora encara més les coses. El xicot havia estudiat, gràcies a l’esforç del pare, Filosofia i Lletres per a exercir de professor de geografia. No obstant, durant la travessia per la pobrea de la família, coneixerà la classe obrera i haurà de treballar en una fàbrica de calcer. Allò és un món nou per ad ell: coneix de primera mà la vida diària, les inclinacions, les preocupacions i els patiments de la classe obrera. Però un dia, sense esperar-s’ho, la família Genovard hereta una xicoteta propietat, la Casa d’Almussai, un mas en les muntanyes que rodegen Cassana, el seu poble d’orige. Després d’esta alegria caiguda del cel, Frederic, sa mare i sa germana abandonen Elda i van a la seua nova propietat a passar l’estiu, amb la idea de tornar a viure en València en setembre. En la muntanya Frederic es retrobarà amb el món rural de la seua infància, la collita del blat, del raïm, la batuda, la caça, els boscs, reclots, carenes i paisatges que enyorava. Els Genovard són els amos, els senyorets, i són uns altres els qui s’encarreguen del mas. Frederic no s’acostuma a la seua situació de propietari, puix ell simpatitza amb el marxisme, és una persona progressista i ha conegut de prop la misèria de les classes baixes. Així, a poc a poc tractarà de guanyar-se la confiança i el tracte d’igual a igual envers els seus masovers. Però a pesar de les bones relacions, ells són gent conservadora que manté les distàncies.
Corren temps térbols per als privilegis de classe: és juliol de l’any 1936 i en els pobles i ciutats de l’Espanya republicana, la sublevació franquista ha despertat vells odis entre paisans, els radicalismes d’un i altre bàndol suren cada vegada amb més força. La família Genovard perd el pis de València a causa de la denúncia dels porters, que els acusen falsament de facciosos, i Frederic salva la vida de milacre en la inspecció del mas per part d’un grup d’anarquistes. A pesar del mal carís de la situació, Frederic conseguix finalment el beneplàcit de gent influent en el Comité de Cassana –bons coneixedors de la seua trajectòria i la de son pare– i li proporcionen faena i un pis en el poble. S’allunya així una miqueta del que havia estat la idíl·lica estada en la muntanya, lluny d’Irene, la masovera que havia despertat el seu desig. No obstant, esta situació durarà poc, perquè el professor haurà de complir amb la República i incorporar-se a les forces combatents.
]Temps de batuda és una obra que té molt d’
autobiografia, i m’ha agradat llegir-la, entre altres coses, perquè crec que he conegut un poc més la figura de l’escriptor de Castalla. El mateix Valor reconegué
en una completíssima entrevista que Cassana
està inspirada en Banyeres, en Monòvar i en Castalla; és una barreja de totes tres; i també ho suggerix en la introducció a la novel·la. No debades, tampoc, l’heroi de la novel·la és un personatge cult, un professor que, per cert, llig les mateixes novel·les que Valor tingué com a primeres lectures. Però també hi han altres detalls –que ara vorem– que suggerixen que l’autor posà molt de la seua vida en esta obra literària.
Bona part de l’acció ocorre de manera simultània a l’
alçament militar franquista, però el començament de la Guerra Civil és vist des d’un punt de vista allunyat de la batalla. Per tant, no es tracta d’un llibre d’història que referisca l’orige del conflicte, la marxa dels combats; sinó d’històries de gent molt concreta en un poble molt concret (també un poc en la ciutat de València) davant del desgavell general i la radicalització de tots. Crec que lectures com esta són una molt bona manera d’aprendre i interioritzar la Història, o almenys, de complementar el que ja se’n sap: fent una ullada a les històries humanes. Pel que fa al protagonista, el seu posicionament (¿i el de Valor?) davant de les dos parts contendents, es resumix en este fragment tan entenedor:
Jo, degut a la meua vella formació pacifista i per temperament, sentia una ja decidida repulsió envers els iniciadors i els actors de la contesa: contra els militars, per alçar-se de part dels eterns privilegiats i per haver traït el jurament de fidelitat al legítim poder de la República, i potser més indignadament contra els seus principals còmplices i instigadors: el gran capital i l’Església en la seua majoria. Això d’una part. I de l’altra, contra les forces polítiques i sindicals d’esquerra, per la seua manera bruta i cruel i moltes vegades injusta de reaccionar, puix que, al costat del noble heroisme d’oposar-se amb pocs i desordenats mitjans a la criminal aventura de bona part dels comandaments de l’exèrcit, deshonraven la revolució i la mateixa defensa de la República amb destruccions i assassinats execrables i covards, generalment contra persones indefenses, culpables o no, amb la qual cosa es posaven al mateix nivell dels facciosos, lacais de Hitler i Mussolini.
Però com dic, els avatars militars de la contesa no són en realitat el rovell de l’ou. El motor de la novel·la és la manera com el vell i delicat enteixinat social, les relacions entre classes (proletaris, urbanites, llauradors i propietaris) d’este poblet entren en un conflicte (que ja era latent) davant de la situació extrema (la revolució contra l’
alzamiento), i com el forçat posicionament de l’heroi en un extrem o un altre resulta problemàtic. Frederic Genovard, que ha vist de prop totes les classes socials, patix un
conflicte interior, identitari, en el qual es debat durant tota la narració. Ell es mira la seua classe amb una visió crítica, és un propietari incòmode –propietari de casualitat–, que a més ha passat per un període de
desclassament en la seua època de proletari en Elda. Però tampoc és un proletari, el seu ofici és el de professor, ell és un els pocs personatges cults del poble; una condició que suscita sospites entre el proletariat radical, pel fet que ell no realitza un treball físic. Ho explica en este fragment:
Jo, professor, immergit en la petita classe mitjana i ara propietari d’un predi que podia ser relativament important, seguia teòricament marxista, sens dubte de cap mena. I, dissortadament, la meua educació familiar, les vivències modestament aristocràtiques de la meua infantesa, tal vegada la sang que corria per les meues venes, contribuïen a mantenir dins de mi una personalitat dual: el sentiment, quelcom d’irreprimible moltes vegades, lluitava amb la freda, justa, clara lògica que regnava en la meua consciència, en el meu intel·lecte.
D’altra banda, i com sempre en Enric Valor,
l’amor per la naturalea i la relació de l’home amb esta es fan palesos al llarg de tot el text, i és crucial com el pas de les estacions, del dia a la nit, de la temperatura i l’oratge condicionen qualsevol acció de la novel·la i van a sovint d’acord amb el caràcter dels acontenyiments. Per a descriure la naturalea i la civilització muntanyenca –costums, quefers diaris, etc– en què es mouen els personatges, el
llenguatge de què se servix Valor és molt atractiu, amb l’ús de determinades formes (substantius, adjectius, formes verbals, locucions, augmentatius i diminutius, etcètera) que a voltes costa trobar en la prosa d’altres escriptors. Era un goig trobar-s’hi paraules que mai o rarament has vist escrites, sinó oïdes dels teus majors. Valor fa servir un llenguatge literari entenedor, si bé seguix un model de llengua prou
convergent (pròxim a la llengua literària de Catalunya): utilitza el passat de subjuntiu amb les formes –és (
mirés, però
–às en els verbs de la 1ª conjugació:
cantàs); l’accentuació oberta de paraules que en valencià també pot ser tancada (
he comprès i
he comprés); el demostratiu «aqueix», etcètera. Eixes característiques són habituals hui dia en la literatura valenciana, però crec que –segons el gènere i el registre– estan en retrocés. Sobre el model lingüístic de Valor, Vicent Escrivà assenyala en el pròleg del primer volum de la trilogia (que acabe d’adquirir) que, Valor
evita deliberadament el color local i els col·loquialismes. Però usa molt dels sociolectes i registres adients amb certs personatges. És cert que evita els col·loquialismes, i en eixe sentit, m’ha fet la impressió que a vegades la parla dels personatges és excessivament formal, cosa que fa que els diàlegs resulten a voltes inversemblants. Em referisc al fet que uns llauradors de Cassana (=Castalla) parlen amb el demostratiu «aqueix», relatius composts «el qual», «la qual cosa», etc. Trobe que s’ha intentat conciliar el llenguatge dels diàlegs amb el de la narració, però evidentment estos no poden ser mai iguals. Evidentment, cada autor té el seu criteri, i potser la tendència al realisme de la llengua oral en els diàlegs és una cosa més prompte recent o, com a mínim, pròpia d’autors posteriors a Enric Valor.
L’amor juga un paper menor en el text. El desig sexual que sent Frederic per Irene, la llauradora, no passa de ser això, un anhel que no es veu acomplit, per por del què diran –són de classe social i d’una visió del món diferents. Un desig del qual, cal dir-ho, tampoc se’n parla massa. Però quan es fa, la descripció d’eixe desig és més prompte continguda, correcta, o si voleu, elegant. En este fragment, mescla la bellea de la naturalea amb la de l’estimada:
La lleu humitat del capvespre treia perfums més penetrants encara que el sol, de les labiades de la garrotxa i les margenades. No hi estava acostumat; havia perdut l’hàbit de fruir d’aquells delicats mecanismes de la natura, de la serra brava i dolça. M’atrapà una alegria que m’encabritava el cor. No sé... tenia la impressió que aquells aromes nets i primitius havien de recollir-se també entre la negra cabellera, vigorosa i brillant, de la filla de Tilda. El record dels seus ulls ferms i decidits, de les línies llebrenques i pures i provocatives de la camperola em causava una emoció profunda.
Una curiositat –que de rebot prova el caràcter autobiogràfic del text–, és que en les valls de Cassana dels anys 30 es parle de
vegetarianisme. Frederic, el protagoniste, diu:
Coses dels pocs anys meus. I no em va durar massa. Jo sé ara que el naturisme s’assenta en bona part sobre vells sofismes orientals, és a dir, sobre veritats més aïnes aparents, sobretot des del punt de vista científic. Els naturistes, que recomanaven el vegetarianisme, ignoraven l’existència dels aminoàcids essencials, que, per a nosaltres, dissortadament, es troben en la carn o el peix, i això ens obliga a matar animals per sobreviure. Però, a part, el naturisme no deixa de tenir, com quasi totes les doctrines filosòfiques sinceres, grans veritats morals que apunten a un autèntic millorament del món modern.
Efectivament, Valor confessà en una entrevista en els anys huitanta que
no oblide que jo vaig ser vuit anys naturista, d'aquells que no menjaven carn i anaven nus per les muntanyes prenent el sol.Siga com siga,
Temps de batuda és una novel·la molt recomanable per a qui que li interesse conéixer una crònica de com l’alçament franquiste afectà els pobles i ciutats valencians, amb especial atenció a les comarques meridionals. Una visió cap a la nostra història des d’un punt de vista excepcional. I per cert, un tast de valenciana prosa que sempre és un plaer llegir. Estic segur que la primera part de la trilogia (
Sense la terra promesa) i l’última (
Més enllà de l’horitzó) no em em decepcionaran.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
(Redacció modificada en setembre de 2024)
Besant el trespol, de Fred Muram
