dissabte, 23 de gener del 2010

La paraula de la setmana: «trespol»

Besant el trespol, de Fred Muram

Un amic de Riba-roja del Túria em recorda la paraula «trespol», que sempre ha sentit dir a sa mare i a la seua iaia. Ell també la utilitza i vol compartir-la amb nosaltres perquè no es perda. Doncs bé, amb «trespol», en valencià, ens referim al sostre d’una habitació. «Trespol» és per tant, sinònim de «sostre», però mentre aquest últim s’utilitza de manera més general (parlem del sostre d’un quarto, d’un edifici, un magatzem o de la navada d’una fàbrica) trespol cal usar-lo en un context més reduït, per referir-se únicament al sostre d’una habitació.

Però aquesta paraula tan interessant té accepcions diverses segons dialectes i contextos. «Trespol» també s’anomena també a la mescla de materials (calç, tests picats, etc) i a la tècnica amb què es construïen antigament els sostres, però també el paviment de séquies, cisternes, terrats... Tal volta això explica el més curiós de tot, i és que a les Illes Balears fan servir el mot «trespol» (sovint pronunciat trispol) com a sinònim de sòl pavimentat. És a dir, del terra, tot el contrari del sostre.

«Trespol» té un origen incert, però s’ha explicat que pot vindre del llatí ĭnterpŏlare 'refer alguna cosa', que hauria donat entrepolar amb el sentit de 'refer un sostre o paviment'. Hauria caigut la primera síl·laba (en-), i el verb hauria pogut prendre una -s- per influx de molts verbs en tras-; i d'ací trespol.

Per saber-ne més:
El trespol a les cases il·licitanes / Parlen del trespol a Mot a mot / El Servei de Llengües de la UJI recomana el mot

dijous, 21 de gener del 2010

He llegit «Temps de batuda», d’Enric Valor


L’altre dia, a la llibreria, em seduí aquesta novel·la d’Enric Valor, que comprí impulsivament sense saber que era la segona part d’una trilogia... Afortunadament, després he sabut que va enllestir les tres obres perquè pogueren funcionar independentment, i de fet, he gaudit molt amb la lectura. Fins ara de Valor només coneixia les rondalles i alguns manuals de llengua, i tenia moltes ganes de conéixer la seua prosa més extensa. Entre claudàtors teniu l’argument:

[La família dels Genovard és una família benestant del poble de Cassana, que ha anat a menys arran del desafortunat repartiment de l’herència familiar. Com a conseqüència de la dura situació econòmica, s’hauran de traslladar a Elda per guanyar-s’hi la vida. El fill, Frederic, ens conta en primera persona com la família abandona el poble i com, al poc d’arribar a Elda, la mort del pare empitjora encara més les coses. El xicot havia estudiat, gràcies a l’esforç del pare, Filosofia i Lletres per guanyar-se la vida de professor de geografia. Tanmateix, durant la travessia per la pobresa de la família, coneixerà la classe obrera i haurà de treballar en una fàbrica de calcer. Un món nou per a ell: coneix de primera mà la vida diària, el tarannà, les preocupacions i els patiments de la classe obrera. Però un dia, sense esperar-s’ho, la família Genovard esdevé hereva d’una petita propietat, la Casa d’Almussai, un mas a les muntanyes que envolten Cassana, el seu poble d’origen. Després d’aquesta alegria caiguda del cel, Frederic, sa mare i sa germana abandonen Elda i van a la seua nova propietat a passar l’estiu, amb la idea de tornar a viure a València al setembre. A la muntanya Frederic es retrobarà amb el món rural de la seua infància, la collida del blat, del raïm, la batuda, la caça, els boscos, reclots, carenes i paisatges que enyorava. Els Genovard són els amos, els senyorets, i són uns altres els qui s’encarreguen del mas. Frederic no s’acostuma a la seua situació de propietari, puix ell simpatitza amb el marxisme, és una persona progressista i ha conegut de prop la misèria de les classes baixes. Així, a poc a poc tractarà de guanyar-se la confiança i el tracte d’igual a igual envers els seus masovers. Però a pesar de les bones relacions, ells són gent conservadora que manté les distàncies.

Corren temps tèrbols per als privilegis de classe: és juliol de l’any 1936 i als pobles i ciutats de l’Espanya republicana, la sublevació franquista ha despertat vells odis entre paisans, els radicalismes d’un i altre bàndol suren cada vegada amb més força. La família Genovard perd el pis a València arran de la denúncia dels porters, que els acusen falsament de facciosos, i Frederic salva la vida de miracle en la inspecció del mas per part d’un escamot d’anarquistes. Malgrat el mal carés de la situació, Frederic aconsegueix finalment el beneplàcit de gent influent al Comité de Cassana –bons coneixedors de la seua trajectòria i la de son pare– i li proporcionen faena i un pis al poble. S’allunya així una miqueta del que havia estat la idíl·lica estada en la muntanya, lluny d’Irene, la masovera que havia despertat el seu desig. Tanmateix, aquesta situació durarà poc, perquè el professor haurà de complir amb la República i incorporar-se a les forces combatents.]

Temps de batuda és una obra que té molt d’autobiografia, i m’ha agradat llegir-la, entre altres coses, perquè crec que he conegut un poc més la figura de l’escriptor de Castalla, cosa que no volia ajornar més. El mateix Valor reconegué en una completíssima entrevista que Cassana està inspirada en Banyeres, en Monòvar i en Castalla; és una barreja de totes tres; i també ho suggereix en la introducció a la novel·la. No debades, tampoc, l’heroi de la novel·la és un personatge culte, un professor que, per cert, llig les mateixes novel·les que Valor tingué com a primeres lectures. Però també hi ha altres detalls –que ara veurem– que suggereixen que l’autor posà molt de la seua vida en aquestes línies.

Bona part de l’acció ocorre simultàniament a l'alçament militar franquista, però el començament de la Guerra Civil és vist des d’un punt de vista allunyat de la batalla. Per tant, no es tracta d’un llibre d’història que referisca l’origen del conflicte, el desenvolupament dels combats; sinó d’històries de gent molt concreta en un poble molt concret (també un poc a la ciutat de València) davant del desgavell general i la radicalització de tothom. Crec que lectures com aquesta són una molt bona manera d’aprendre i interioritzar la Història, o si més no, de complementar el que ja se’n sap: fent una ullada a les històries humanes. Pel que fa al protagonista, el seu posicionament (¿i el de Valor?) davant les dues parts contendents, es resumeix en aquest fragment tan entenedor:

Jo, degut a la meua vella formació pacifista i per temperament, sentia una ja decidida repulsió envers els iniciadors i els actors de la contesa: contra els militars, per alçar-se de part dels eterns privilegiats i per haver traït el jurament de fidelitat al legítim poder de la República, i potser més indignadament contra els seus principals còmplices i instigadors: el gran capital i l’Església en la seua majoria. Això d’una part. I de l’altra, contra les forces polítiques i sindicals d’esquerra, per la seua manera bruta i cruel i moltes vegades injusta de reaccionar, puix que, al costat del noble heroisme d’oposar-se amb pocs i desordenats mitjans a la criminal aventura de bona part dels comandaments de l’exèrcit, deshonraven la revolució i la mateixa defensa de la República amb destruccions i assassinats execrables i covards, generalment contra persones indefenses, culpables o no, amb la qual cosa es posaven al mateix nivell dels facciosos, lacais de Hitler i Mussolini.

Però com dic, els avatars militars de la contesa no són en realitat el rovell de l’ou. El que mou la novel·la és com el vell i delicat enteixinat social, les relacions entre classes (proletaris, urbanites, camperols i propietaris) d’aquest poblet entren en un conflicte (que ja era latent) davant la situació extrema (la revolució contra l’alzamiento), i com el forçat posicionament de l’heroi en un extrem o un altre resulta problemàtic. Frederic Genovard, que ha vist de prop totes les classes socials, pateix un conflicte interior, identitari, en el qual es debat durant tota la narració. Ell es mira la seua classe amb una visió crítica, és un propietari incòmode –propietari de casualitat–, que a més a més ha passat per un període de desclassament en la seua època de proletari a Elda. Però tampoc no és un proletari, el seu ofici és el de professor, ell és un els pocs personatges cultes del poble. Una condició que suscita sospites entre el proletariat radical, pel fet que ell no realitza un treball físic. Ho explica en aquest fragment:

Jo, professor, immergit en la petita classe mitjana i ara propietari d’un predi que podia ser relativament important, seguia teòricament marxista, sens dubte de cap mena. I, dissortadament, la meua educació familiar, les vivències modestament aristocràtiques de la meua infantesa, tal vegada la sang que corria per les meues venes, contribuïen a mantenir dins de mi una personalitat dual: el sentiment, quelcom d’irreprimible moltes vegades, lluitava amb la freda, justa, clara lògica que regnava en la meua consciència, en el meu intel·lecte.



D’altra banda, i com sempre en Enric Valor, l’amor per la natura i la relació de l’home amb aquesta es fa palés al llarg de tot el text, i és crucial com el pas de les estacions, del dia a la nit, de la temperatura i l’oratge condicionen qualsevol acció de la novel·la i van sovint d’acord amb el caràcter dels esdeveniments. Per descriure la natura i la civilització muntanyenca –costums, quefers diaris, etc– en què es mouen els personatges, el llenguatge de què se serveix Valor és molt atractiu, amb l’ús de determinades formes (substantius, adjectius, formes verbals, locucions, augmentatius i diminutius, etcètera) que a voltes costa trobar en la prosa d’altres escriptors. Era un goig trobar-s’hi paraules que mai o rarament has vist escrites, sinó oïdes dels teus majors. Així i tot, malgrat utilitzar diguem-ne dialectalismes Valor no n’abusa i utilitza un llenguatge literari entenedor, alhora que es manté fidel a un model de llengua bastant convergent: utilitza el passat de subjuntiu amb les formes –és (mirés, però –às en els verbs de la 1ª conjugació: cantàs); l’accentuació oberta de mots que en valencià també pot ser tancada (he comprès i he comprés); el demostratiu «aqueix», etcètera. Aquests trets són normals en la literatura valenciana en català, però crec que –depenent de quin gènere i registre– estan en retrocés. Respecte de la llengua de Valor, Vicent Escrivà assenyala al pròleg del primer volum de la trilogia (que acabe d’adquirir) que, Valor evita deliberadament el color local i els col·loquialismes. Però usa molt dels sociolectes i registres adients amb certs personatges. És cert que evita els col·loquialismes, i en aquest sentit, m’ha fet la impressió que a vegades la parla dels personatges és excessivament formal, cosa que fa que els diàlegs resulten a voltes inversemblants. Em referisc al fet que uns camperols de Cassana (=Castalla) parlen amb el demostratiu «aqueix», relatius compostos «el qual», «la qual cosa», etc. Trobe que s’ha intentat conciliar el llenguatge dels diàlegs amb el de la narració, però evidentment aquests no poden ser mai iguals. És clar que cada autor té el seu criteri, i potser la tendència al realisme de la llengua oral en els diàlegs siga una cosa més bé recent...

L’amor juga un paper més aviat minso en el text. El desig sexual que sent Frederic per Irene, la camperola, no passa de ser això, un anhel que no es veu acomplit, per por del què diran –són de classe social i d’una visió del món diferent. Un desig del qual, cal dir-ho, no se’n parla gaire tampoc. Però quan es fa, la descripció d’aquest desig és més aviat continguda, correcta, o si voleu, elegant. En aquest fragment, barreja la bellesa de la natura amb la de l’estimada:

La lleu humitat del capvespre treia perfums més penetrants encara que el sol, de les labiades de la garrotxa i les margenades. No hi estava acostumat; havia perdut l’hàbit de fruir d’aquells delicats mecanismes de la natura, de la serra brava i dolça. M’atrapà una alegria que m’encabritava el cor. No sé... tenia la impressió que aquells aromes nets i primitius havien de recollir-se també entre la negra cabellera, vigorosa i brillant, de la filla de Tilda. El record dels seus ulls ferms i decidits, de les línies llebrenques i pures i provocatives de la camperola em causava una emoció profunda.

Una curiositat –que de retop prova el caràcter autobiogràfic del text–, és que en les valls de Cassana als anys 30 es parle de vegetarianisme. Frederic, el protagonista, diu:

Coses dels pocs anys meus. I no em va durar massa. Jo sé ara que el naturisme s’assenta en bona part sobre vells sofismes orientals, és a dir, sobre veritats més aïnes aparents, sobretot des del punt de vista científic. Els naturistes, que recomanaven el vegetarianisme, ignoraven l’existència dels aminoàcids essencials, que, per a nosaltres, dissortadament, es troben en la carn o el peix, i això ens obliga a matar animals per sobreviure. Però, a part, el naturisme no deixa de tenir, com quasi totes les doctrines filosòfiques sinceres, grans veritats morals que apunten a un autèntic millorament del món modern.

Efectivament, Valor confessà en una entrevista en els anys vuitanta que no oblide que jo vaig ser vuit anys naturista, d'aquells que no menjaven carn i anaven nus per les muntanyes prenent el sol.

Siga com siga, Temps de batuda és una novel·la molt recomanable per a qui que li interesse conéixer una crònica de com l'alçament franquista afectà els pobles i ciutats valencians, amb especial atenció a les comarques meridionals. Una visió cap a la nostra història des d’un punt de vista excepcional. I per cert un tast de valenciana prosa que sempre és un plaer llegir. Estic segur que la primera part de la trilogia (Sense la terra promesa) l’última Més enllà de l’horitzó, tampoc em decebran.

dimecres, 20 de gener del 2010

El «Guernica» en 3D



M'ha arribat aquest curiós vídeo d'una versió 3D del famós Guernica de Picasso. L'ha muntat una xica alemanya especialista en gràfics. Teniu més informació del muntatge a la seua pàgina web.