dissabte, 10 de novembre de 2007

La meglio gioventù

Fa un temps vaig estar recercant per Internet alguna pel·lícula italiana que valguera la pena i que, de passada, em servira de listening per al meu auto-aprenentatge d'italià. Aleshores vaig topar amb aquesta joia:



La meglio gioventù és la història de dos germans les vides dels quals es veuran capgirades per l’aparició d’una xica pertorbada psíquica. El film ens conta l'evolució d'una família i especialment les vides dels dos protagonistes, que acabaran agafant camins distints. A través de la història de la família se'ns il·lustra moments concrets de la història recent d'Itàlia, com l'al·luvió de Florència, els atemptats terroristes, els problemes dels treballadors i la emmigració de gent del sud cap a regions del nord del país.

El vídeo que us he penjat és un moment clau, previ a un punt d’inflexió de la pel·lícula, on les imatges i la música diuen més que les paraules. La cançó del vídeo que he penjat ací, A chi, és del cantant italià Fausto Leali. Us passe també el tràiler americà, que fa un repàs a tot el film, per tal que us feu una idea.

Una història d'il·lusions i decepcions, d'encerts i errors, felicitat, frustració, incomunicació, rancúnia i perdó; on la impecable interpretació dels dos protagonistes principals, Luigi lo Cascio i Alessio Boni, hi juga un paper clau, sense oblidar, però, el paper de Jasmine Trinca com a pertorbada, que podeu vore en aquest vídeo.

Si aconseguiu la pel·lícula, cosa que us recomane que feu, tingueu en compte que està dividida en dues parts, Atto 1º i Atto 2º.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Excursió a la Serra de Bèrnia











Abans que res, si no saps on és la serra, punxa ací o mira davall de tot d'aquesta entrada

Aquesta excursió no ha sigut tan dura ni plena d’anècdotes com la que férem al Penyagolosa, però si una caminada ben bonica, ideal per a qui vol iniciar-se en el senderisme. Es tracta d’un recorregut circular, bona cosa, perquè no cal refer el camí i tot el que veurem serà nou. En realitat no pugem a cap cim, sinó que donem la volta a la serralada. Punts d’interés? El Forat de Bèrnia, el Fort, i sobretot, les vistes.

Es comença a ascendir des del peu d’una font, a través d’un senderol que cada vegada és més estret, esquerp i relliscós a causa de les últimes pluges. Açò també ha provocat una abundància de vegetació a guisa de llençol verd, del qual, conforme ascendim, veurem sorgir les primeres roques grises. Entre les esquerdes apareixen margallons arreu. Ja sabeu, la vida s’obri pas.

Una volta som prou amunt, les parets de roca que hi ha a la nostra dreta suen de tal manera que ens en cauen gotetes al cap. Aquestes ixen de diversos traus naturals, i rellisquen cap avall. De tants anys d’esbarar per la roca, hi ha quedat marques negres i esfilagarsades. Per cert, gireu-vos i veureu quines vistes.











Hi ha alguna cosa que sembla una cova, serà aquest el Forat? Encara no. Una miqueta més amunt el trobem. Certament fa honor al seu nom. És un túnel natural d’un mig metre d’alçada i uns deu de profunditat que ens menarà a l’altra banda de la serralada (i ens farà canviar de comarca). Ens hem d’ajupir per passar-hi. Ai mare, açò em fa recordar on tenim els genolls.













Ja som a l’altra banda. Per l’amor de Déu quina estampa! S’hi veu tota la badia: Altea, Alfàs del Pi, Benidorm...


Apa, ja ens hem en esbargit prou. Continuem el camí cap al Fort de Bèrnia. En aquest vessant de la muntanya la vegetació és molt menys abundant, tot i que encara hi trobem margallons, argelagues i alguna carrasca. A mesura que avancem el terra es va convertint més i més en un pedregar. És fàcil desviar-se del camí i, encara que és impossible perdre’s, pots acabar torcent-te un peu. Per bé que és novembre, la llum del sol ens acalora considerablement. Trobem molt de personal pel camí, crida l’atenció quants estrangers hi ha. Entaulem xicoteta conversa amb un grup d’anglesos riallers amb els quals hi ha qui aprofita per practicar la llengua de Shakespeare.

Queda ben poc del que fou el Fort de Bèrnia. Hi romanen restes del que fou la bastida i unes arcades. Amb tot, l'estada es fa agradable i amb sabor a mandarina.

Comencem a girar cap a la dreta, som a un punt no llunyà del vessant de la muntanya d’on havíem vingut. Aquesta volta, però, no cal passar per un forat. Hi tornem a trobar vegetació i el senderol es torna fangós. La imatge que divisem és la que trobeu en la capçalera d'aquesta entrada. Continuem cap avall, ara ja per un camí forestal. Allà baix ens espera el mas on hi ha el cotxe aparcat. Temps total de la caminada: poc més de tres hores.




Com arribar-hi

La Serra de Bèrnia és la frontera natural de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, probablement de les més boniques del país. Si aneu des de Xaló, al sud del poble agafeu la CV-749 i a uns 10 km, sense desviar-se, hi arribeu. Si aneu des de Benissa heu d’arribar al final del poble, com si anàrem direcció Altea (sud), i just abans d’eixir de Benissa, girar a la dreta en sentit Xaló (està indicat). Als pocs metres trobeu la carretera es bifurca: podeu seguir cap al poble de Xaló (CV-750) o bé desviar-se a l’esquerra en direcció Serra de Bèrnia, per la CV-749, que és el que fem. Seguiu uns 10 km. Heu d’aparcar a les Cases de Bèrnia, uns masets envoltats d’una pineda. Allà hi ha un cartell que indica on començar la ruta.

Enllaços:

Més fotos de l'indret
Excel·lent crònica d'altra web
Web d'on traguí la idea