La meglio gioventù

Fa un temps vaig estar recercant per Internet alguna pel·lícula italiana que valguera la pena i que, de passada, em servira de listening per al meu auto-aprenentatge d'italià. Aleshores vaig topar amb aquesta joia:

La meglio gioventù és la història de dos germans les vides dels quals es veuran capgirades per l’aparició d’una xica pertorbada psíquica. El film ens conta l'evolució d'una família i especialment les vides dels dos protagonistes, que acabaran agafant camins distints. A través de la història de la família se'ns il·lustra moments concrets de la història recent d'Itàlia, com l'al·luvió de Florència, els atemptats terroristes, els problemes dels treballadors i la emmigració de gent del sud cap a regions del nord del país.

El vídeo que us he penjat és un moment clau, previ a un punt d’inflexió de la pel·lícula, on les imatges i la música diuen més que les paraules. La cançó del vídeo que he penjat ací, A chi, és del cantant italià Fausto Leali. Us passe també el tràiler americà, que fa un repàs a tot el film, per tal que us feu una idea.

Una història d'il·lusions i decepcions, d'encerts i errors, felicitat, frustració, incomunicació, rancúnia i perdó; on la impecable interpretació dels dos protagonistes principals, Luigi lo Cascio i Alessio Boni, hi juga un paper clau, sense oblidar, però, el paper de Jasmine Trinca com a pertorbada, que podeu vore en aquest vídeo.

Si aconseguiu la pel·lícula, cosa que us recomane que feu, tingueu en compte que està dividida en dues parts, Atto 1º i Atto 2º.

Excursió a la Serra de Bèrnia

Esta excursió no ha sigut tan dura ni plena d’anècdotes com la que férem al Penyagolosa, però si una caminada ben bonica, ideal per a qui vullga iniciar-se en el senderisme. Es tracta d’un recorregut circular, i això és bo, perquè no cal refer el camí i tot lo que vorem serà nou. En realitat no pugem a cap cim, sinó que peguem la volta a la serralada. Punts d’interés? El Forat de Bèrnia, el Fort, i sobretot, les vistes.

Comencem a ascendir des del peu d’una font, a través d’una senda cada vegada és més estreta i esvarosa a causa de les últimes pluges. Açò també ha provocat una abundància de vegetació a guisa de llançol verd, del qual, conforme ascendim, vorem sorgir les primeres roques grises. Dels clevills ixen margallons per totes bandes. Ja sabeu, la vida s’obri pas.

Una volta estem prou amunt, les parets de roca que hi ha a la nostra dreta suen de tal manera que ens cauen gotetes al cap. Estes gotes ixen de diverses fissures i regallen paret avall. De tants anys d’esvarar per la roca, han deixat marques negres i allargades. Per cert, gireu-vos i voreu quines vistes.

Hi ha alguna cosa que sembla una cova, ¿serà este el Forat? Encara no. Una miqueta més amunt el trobem. Certament fa honor al seu nom. És un túnel natural d’un mig metre d’alçada i uns deu de profunditat que ens portarà a l’altra banda de la serralada (i ens farà canviar de comarca). Ens hem d’ajupir per a travessar-lo. Ai mare, açò em fa recordar a on tenim els genolls.

Ja estem a l’altra banda. Per l’amor de Déu, ¡quina estampa! Des d’ací es veu tota la badia: Altea, Alfàs del Pi, Benidorm...

Hale, ja hem descansat prou. Continuem el camí cap al Fort de Bèrnia. En este costat de la muntanya la vegetació és molt menys abundant, tot i que encara trobem margallons, argelagues i alguna carrasca. A mesura que avancem el terra es va convertint més i més en un pedregar. És fàcil desviar-se del camí i, encara que és impossible perdre’s, pots pegar un giró de peu. Encara que és novembre, la llum del sol ens acalora considerablement. Trobem molt de personal pel camí, crida l’atenció quants estrangers hi han. Entaulem una conversació breu amb un grup d’anglesos riallers i aprofitem per a practicar la llengua de Shakespeare.

Queda ben poc del que fon el Fort de Bèrnia. Encara queden restes del que fon la bastida i unes arcades. L'estada es fa agradable i amb sabor a mandarina.

Comencem a girar cap a la dreta, estem prop del punt d'unió amb el costat de la muntanya d’on havíem vingut. Però esta vegada no cal passar per un forat. Hi tornem a trobar vegetació i la senda es torna fangosa. La vista que tenim davant és la que trobeu en la capçalera d'esta crònica. Continuem cap avall, ara ja per un camí forestal. Allà baix ens espera el mas on tenim aparcat el cotxe. El temps total de la caminada ha sigut de poc més de tres hores.

Com arribar a la Serra de Bèrnia:

La Serra de Bèrnia és la frontera natural de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, probablement de les més boniques del país. Si aneu des de Xaló, al sud del poble agafeu la CV-749 i a uns 10 km, sense desviar-vos, hi arribeu. Si aneu des de Benissa heu d’arribar al final del poble, com si anàreu direcció Altea (sud), i just abans d’eixir de Benissa, girar a la dreta en sentit Xaló (està indicat). Als pocs metres trobeu la carretera es bifurca: podeu seguir cap al poble de Xaló (CV-750) o bé desviar-vos a l’esquerra en direcció Serra de Bèrnia, per la CV-749, que és lo que nosaltres hem fet. Continueu uns 10 km. Heu d’aparcar a les Cases de Bèrnia, uns masets rodejats d’una pinada. Allà hi ha un cartell que indica on començar la ruta.

(Redacció modificada en 2020)