dijous, 3 de setembre de 2009

La «Uni» ya no es lo que era


Un cas real, ha passat hui. Biblioteca de Ciències Eduard Boscà, al Campus de Burjassot (Universitat de València). Època d'exàmens, està oberta 24 hores. Entre les sis i les set de la vesprada sona la melodia de tres notes de la megafonia, que anuncia un avís. Una veu masculina, seriosa i clara, sense vacil·lar, declama la següent frase, que retrona en cada sala, en cada despatx, al vestíbul principal:

«Silencio, por favor, silencio, o os voy a mandar a todos a tomar por el culo».

No és un error, una broma ni una relliscada pels nervis d'algun treballador descontent. Al llarg de la vesprada ha sonat una, dues i fins a tres vegades.

I què dir...

diumenge, 30 d’agost de 2009

La paraula de la setmana: «brofegada»


Com sabeu, no transmetre la llengua pròpia a fills i néts encara és un fenomen lamentablement comú per aquestes contrades. Així i tot, a voltes les noves generacions monolingües castellanoparlants però amb un relatiu coneixement passiu de la llengua et sorprenen utilitzant paraules en valencià. Així ho féu un xic de València capital en fer servir la paraula «brofegada» parlant castellà en una conversa de carrer. En concret es referia als mots obscens que els obrers de la construcció a voltes dediquen a les xicones guapes que per ventura es deixen caure prop del seu lloc de treball.

Doncs bé, ni que siga per l'anècdota, triem aquest mot com a paraula de la setmana. Doncs una brofegada és això, una grosseria, una barbaritat, una obscenitat, una paraula o comentari fora de to. Bròfec és qui diu brofegades, és una persona aspra i grossera. Tot i que no aparega en diccionaris, de derivats del mot existeix fins i tot el verb, «brofegar», l’acció de dir brofegades.

L’etimologia –l’origen– de la paraula bròfec no sembla estar clara. Una teoria diu que pot provindre simplement d’una onomatopeia de menyspreu o irritació (brf!). El Diccionari de l’Enciclopèdia, en canvi, suggereix que pot tractar-se d’un mot derivat de *vofer, que podria ser la forma vulgar del clàssic vafer, vafra, vafrum, que significa 'astut i hàbil'.

Feu servir aquesta paraula? Penseu que un bròfec és necessàriament astut o hàbil?

De passeig per Bulgària (III)


Vista de la vall i de les últimes cases del poble, des de l'hotel als afores de Mogilitsa

Hui vos parle un poc de Mogilitsa (Могилица), un poblet a l’extrem sud del país, proper a la frontera amb Grècia, on vaig passar la major part de la meua estada a Bulgària. L’indret està situat a recer de les muntanyes de Ròdope, una serralada de la península balcànica d’extraordinària bellesa. Als seus peus passa el riu Arda, que a l’estiu no té gaire aigua. Per arribar-hi des de Sofia, ens cal fer un bon tram d’autovia, sortejar Plovdiv (Пловдив), la segona ciutat més gran del país, passar per Smolyan, la capital de la província, i recórrer uns quants quilòmetres de revoltes que serpentegen entre muntanyes.

Una de les coses que em va cridar l’atenció de Mogilitsa és que al poble hi havia una mesquita en comptes d’una església. El cas és que la religió oficial a Bulgària és el cristianisme ortodox, però al sud del país hi ha força població musulmana, i hi trobes mesquites arreu. Açò pareix que es deu l’arribada de turcs durant l’Imperi Otomà, al qual Bulgària pertanyia, durant els segles XIV i XV. De fet, encara hui dia viuen al país quasi un milió de turcs ètnics, o siga, búlgars de naixement però que parlen turc i segueixen la religió musulmana. Durant molt de temps s’ha intentat bandejar-los, se’ls ha prohibit parlar i ensenyar la seua llengua i han traduït i adaptat els seus noms i cognoms al búlgar per la força (vos sona aquesta història?). Malgrat tot, sembla que actualment es té consideració per aquesta –la més gran—minoria a Bulgària, i fins i tot tenen un partit polític amb força representació.

No sé fins a quin punt arriba la identificació entre musulmà i turc ètnic per aquestes contrades, és a dir, si tots els musulmans d'aquesta zona eren també parlants de turc o pertanyents a aquesta ètnia. Sí que és cert és que a Smolyan, per exemple, se sent parlar aquesta llengua pel carrer (Em diuen que és fins i tot normal que un cambrer t'atenga en turc, i si veu que no l'entens, llavors canvia a búlgar). Els amos de l'hotel en què vaig estar a Mogilitsa eren musulmans, tot i que em va fer la impressió que ho eren més aviat per tradició cultural que per creença, és a dir, igual que nosaltres som cristians culturalment però no necessàriament creients.




Agushevi konatsi, finca del segle XIX del senyor feudal Agush Aga. Mogilitsa és famós per aquesta residència