dijous, 15 d’octubre del 2009

Sobre gestos

Abans de viatjar a Bulgària, vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o moviment de mans anecdòtic local, però en aquest cas la rellevància no era minsa. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, en búlgar, pronunciat da) però mouen el cap d’esquerra a dreta. I què fan quan han de dir no? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, en búlgar, pronunciat ne) però mouen el cap de dalt a baix, per a nosaltres, com si digueren que sí. Un s’oblida d’açò fins que porta uns dies al país i llavors sorgeixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no van ser desagradables. Descobrir com et diuen que yes i amb el cap pareix que et diguen que «d’això res», em va portar situacions bastant divertides.



Que sí o que no, en què quedem?

És curiós com el llenguatge no verbal canvia d’una cultura a una altra. Si heu conegut italians sabreu que són molt amics de fer extrems i escarafalls quan parlen. El que teniu davall en les fotos són alguns dels gestos italians per excel·lència. Del primer (dits juntets i sacseig de la mà amunt i avall) pel que he vist, l’usen quan alguna cosa els trau de polleguera, quan senten un xicotet desfici, probablement perquè volen que vages al gra amb el que estàs dient. Crec haver vist fer-lo mentre pronunciaven la frase «Questo non c’entra!» que vol dir «I això que té a veure amb el que estàvem parlant?». El solen fer amb un braç, tot i que de vegades el fan amb els dos, sacsant els braços sencers, però el significat d'aquest gest és diferent i no n’estic segur. Sembla que el sentiment és més fort.



«Ma che cazzo...»

Altre gest italià és aquest que teniu davall, quan posen el dors de la punta dels dits en el mentó, i els mouen cap a dins i cap a fora com si es grataren la barba. Vol dir que el que els dius no els importa ni els afecta, que avorreixes.



«Me ne frego»


Els britànics també tenen els seus gestos genuïns. Recorde que em sorprenguí quan vaig aprendre els matisos del V sign, és a dir, el gest de victòria amb la mà (dos dits estirats i la resta tancant el puny). Hem d’anar amb compte quan el fem i mostrar el palmell de la mà, no pas girar-la i ensenyar-ne el dors al nostre interlocutor, perquè a Anglaterra aquest és un gest ofensiu equivalent a fer botifarra amb el dit del mig; és a dir, com dir-li «Vés-te’n a pastar fang», però a més amb un to desafiant. Em van explicar que l’origen ofensiu d’aquest gest prové del desafiament que els soldats francesos van fer als arquers anglesos en la Guerra dels Cent Anys. Van assegurar que tallarien els dos dits de la mà amb què els anglesos guiaven les fletxes. Però finalment els gavatxos van perdre la partida i els seus enemics se’n mofaren ensenyant els seus dits sans i estalvis.



I els valencians? Tenim algun gest identitari?

dimarts, 13 d’octubre del 2009

El cipote de Archidona

Una parella deixa anar els seus impulsos amorosos entre les butaques del cinema del poble andalús d’Archidona. Arran d’aquest fet –que diuen que és real–, els literats Alfonso Canales i Camilo José Cela intercanvien unes cartes jocoses que, amb un llenguatge enginyós i un castellà finíssim, narren i comenten el succés. Aquest seria l’embrió de la pel·lícula part de la qual vos apegue al davall. Comprovareu que hi ha per a sucar-hi pa: