Abans de viatjar a Bulgària, vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o un moviment de mans anecdòtic local, però en este cas la rellevància no era menor. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, pronunciat da) però menegen el cap d’esquerra a dreta. ¿I què fan quan han de dir no? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, pronunciat ne) però menegen el cap de dalt a baix: per a nosaltres, com si digueren que sí. U s’oblida d’açò fins que porta uns dies en el país i sorgixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no foren desagradables. Descobrir com et diuen que yes mentres amb el cap pareix que et diguen que «d’això res» em portà situacions prou divertides.
Que sí o que no, en què quedem?
És curiós com el llenguatge no verbal canvia d’una cultura a una altra. Si heu conegut italians sabreu que són molt amics de gesticular al parlar. Les fotos de baix mostren alguns dels gests italians per excel·lència. Del primer (dits juntets i moviment de la mà amunt i avall) pel que he vist, el gasten quan alguna cosa els trau de polleguera, quan senten un xicotet desfici, probablement perquè volen que vages al gra amb lo que estàs dient. Crec recordar vore com el feien mentres pronunciaven la frase «Questo non c’entra!» que vol dir «¿I això que té a vore amb lo que estàvem parlant?». El solen fer amb un braç, encara que a vegades el fan amb els dos, sacsant els braços sencers, però el significat d'este gest és diferent i no n’estic segur. Pareix que el sentiment és més fort.
«Ma che cazzo...»
Un altre gest italià és este que teniu baix, quan posen el dors de la punta dels dits al mentó, i els menegen cap a dins i cap a fora com si es rascaren la barba. Vol dir que lo que els dius no els importa ni els afecta, que avorrixes.
«Me ne frego»
Els britànics també tenen els seus gestos genuïns. Recorde que em sorprenguí quan aprenguí els matisos del V sign, és a dir, el gest de victòria amb la mà (dos dits estirats i la resta tancant el puny). Hem d’anar amb compte quan el fem i mostrar la palma de la mà, no girar-la i ensenyar-ne el dors al nostre interlocutor, perquè en Anglaterra este és un gest ofensiu equivalent a fer botifarra amb el dit del mig; és a dir, com dir-li «Ves-te’n a pastar fang», però a més amb un to desafiant. M’explicaren que l’orige ofensiu d’este gest prové del desafiament que els soldats francesos feren als arquers anglesos en la Guerra dels Cent Anys. Asseguraren que tallarien els dos dits de la mà amb què els anglesos guiaven les fletxes. Però finalment els gavatxos perderen la partida i els seus enemics se’n mofaren ensenyant els seus dits sans i estalvis.
¿I els valencians? ¿Tenim algun gest identitari?
(Redacció modificada en juliol de 2024)
