Pareix mentida, però en 2011 encara hi ha a València un col•legi públic que ostenta en les seues sengles portes l’escut de l’Espanya franquista ―un règim dictatorial que acabà fa més de trenta anys―, amb l’àguila de Sant Joan i el lema Una grande y libre. Un símbol que cada dia els xiquets veuen; que no hauria d’estar a les portes d’un centre educatiu, sinó en un museu.
Si voleu conéixer un poc més la figura de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor, vos recomane que vos deixeu caure per l’exposició que s’està fent en València, en l’edifici de la Nau de la Universitat. Per a mi, que en els darrers mesos he tingut el goig de traduir al castellà algunes de les seues rondalles, llegir algunes de les seues novel·les (1 i 2) o consultar el seu Curs mitjà de gramàtica catalana, acostar-me a est homenot d’una manera més visual i més física ha sigut una experiència grata. En entrar a la sala, l’exposició apareix com una cosa senzilla, dos vitrines, alguna foto i alguns llibres arrimats a les parets. Però si fiqueu el nas, la cosa prendrà més interés. De seguida reconeixereu publicacions: edicions actuals de les seues novel·les, però també edicions antigues de la trilogia de Cassana, edicions il·lustrades de les rondalles, un còmic amb la vida de l’autor o diverses publicacions de llengua del de Castalla.
També hi ha documents personals de l’escriptor, com ara la partida de naiximent o una carta en la qual sol·licita permís per a cursar estudis superiors. Em cridà especialment l’atenció un exemplar de El Tio Cuc, un diari satíric de la ciutat d’Alacant en el qual Valor escrivia articles de llengua. Fon curiós fer una ullada a la pàgina exposada d’este setmanari, escrit en una llengua encara no del tot normativa, en què Enric Valor tracta de posar orde, però encara escriu, per exemple, sonits per referir-se als sons. En un racó de la sala hi ha la projecció del documental «El valor de les paraules», emés ja fa uns dies per Canal 9. D’este, m’agradà especialment vore les entrevistes amb el mateix Valor, a qui mai havia sentit parlar. En darrer terme, i com a objecte més visible de l’exposició, hi ha una reproducció del despatx on escrivia, amb objectes identificadors de l’escriptor ―la màquina d’escriure, el capell, la gavardina― alguns dels quals són originals.
Els prunyons són lesions inflamatòries de la pell que s’originen per l’exposició contínua al fred i a la humitat. Solen aparéixer als dits de les mans i dels peus, però a vegades afecten també els talons, el nas i les orelles. Estes lesions cutànies tenen un color rogenc i provoquen una sensació de picor i de cremor que sol durar unes quantes setmanes, fins que remet el fred o el cos s’hi acostuma. Que ens isquen prunyons o no depén de la sensibilitat que tingam al fred, i també de la circulació sanguínia.
Generacions anteriors a la meua tenen molt presents els prunyons, i em conten que abans este trastorn era una cosa molt usual. Potser és perquè fa cinquanta anys les temperatures descendien més que ara i la vida era més dura. Qui em parla dels prunyons, almenys, estigué més exposat al fred que jo i segurament mal alimentat. Siga com siga, he sentit parlar de persones que han arribat a perdre part d’una orella per culpa dels maleïts prunyons.
L’orige de la paraula prunyó és el llatí perniōne; de fet, «perniosi» és el nom científic del trastorn o malaltia provocada pel fred―. Pareix que la paraula patí un canvi i s’assimilà a «prunyó», una paraula popular ja existent en l’idioma, d’arrel llatina diferent (pruniōne) i que designa una cosa també totalment diferent: el fruit d’un arbust, el prunyoner.
Je voudrais, sans la nommer, Vous parler d’elle Comme d'une bien-aimée, D’une infidèle, Une fille bien vivante Qui se réveille A des lendemains qui chantent Sous le soleil.
Voldria parlar-vos d’ella Sense nomenar-la Com d’una estimada, D’una infidel Una jove fresca com una rosa Que es desperta A uns endemans que canten Sota el sol.
[Tornada]:
C’est elle que l’on matraque, Que l’on poursuit que l’on traque. C’est elle qui se soulève, Qui souffre et se met en grève. C’est elle qu’on emprisonne, Qu’on trahit qu’on abandonne, Qui nous donne envie de vivre, Qui donne envie de la suivre Jusqu’au bout, jusqu’au bout.
És ella a qui peguem amb la porra A qui perseguim i acorralem És ella la que es revolta La que pateix i declara la vaga És ella a qui empresonem La que traïm, la que abandonem, La que ens dóna ganes de viure La que ens dóna ganes de seguir Fins al final, fins al final.
Je voudrais, sans la nommer, Lui rendre hommage, Jolie fleur du mois de mai Ou fruit sauvage, Une plante bien plantée Sur ses deux jambes Et qui trame en liberté Ou bon lui semble.
Voldria retre-li homenatge Sense nomenar-la Flor feliç del mes de maig O fruit silvestre, Una planta ben plantada Sobre les seues dues cames I que trama en llibertat Allà on li sembla.
[Repeteix tornada]
Je voudrais, sans la nommer, Vous parler d’elle. Bien-aimée ou mal aimée, Elle est fidèle Et si vous voulez Que je vous la présente, On l’appelle Révolution Permanente !
Voldria parlar-vos d’ella Sense nomenar-la Estimada o no estimada Ella és fidel I si voleu Que vos la presente Li diem Revolució Permanent
