dissabte, 15 de gener del 2011

L'escut franquista a les portes d'un col·legi


Pareix mentida, però en 2011 encara hi ha a València un col•legi públic que ostenta en les seues sengles portes l’escut de l’Espanya franquista ―un règim dictatorial que acabà fa més de trenta anys―, amb l’àguila de Sant Joan i el lema Una grande y libre. Un símbol que cada dia els xiquets veuen; que no hauria d’estar a les portes d’un centre educatiu, sinó en un museu.

dimecres, 12 de gener del 2011

El Valor de les paraules


Si voleu conéixer un poc més la figura de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor, vos recomane que vos deixeu caure per l’exposició que s’està fent a València, a l’edifici de la Nau de la Universitat. Per a mi, que en els darrers mesos he tingut el goig de treballar algunes de les seues rondalles, llegir algunes de les seues novel•les (1 i 2) o consultar el seu magnífic Curs mitjà de gramàtica catalana, acostar-me a este gran home d’una manera més visual i més física ha sigut una experiència grata. En entrar, l’exposició apareix com una cosa senzilla, dues vitrines, alguna foto i alguns llibres arrambats a les parets. Però si hi fiqueu el nas, la cosa prendrà més interés. De seguida reconeixereu publicacions: edicions actuals de les seues novel•les, però també edicions antigues de la trilogia de Cassana, edicions il•lustrades de les rondalles, un còmic amb la vida de l’autor o diverses publicacions de llengua del de Castalla.

Sobta un poc veure l'expressió Lengua valenciana sobre este mapa

També hi ha documents personals de l’escriptor, com la partida de naixement o una carta on sol•licita permís per a cursar estudis superiors. Em cridà especialment l’atenció un exemplar de El Tio Cuc, un diari satíric de la ciutat d’Alacant on Valor hi escrivia articles de llengua. Fou curiós fer una ullada a la pàgina exposada d’este setmanari, escrit en una llengua encara no del tot normativa, on Enric Valor tracta de posar ordre, però encara escriu, per exemple, sonits per referir-se als sons. En un racó de la sala hi ha la projecció del documental «El valor de les paraules», emés ja fa uns dies per Canal 9. D’este, m’agradà especialment veure les entrevistes amb el mateix Valor, a qui no havia vist mai parlar. En darrer terme, i com a objecte més visible de l’exposició, hi ha una reproducció del despatx on escrivia, amb objectes identificadors de l’escriptor ―la màquina d’escriure, el barret, la gavardina― alguns dels quals són reals.

dilluns, 10 de gener del 2011

La paraula de la setmana: «prunyó»


Els prunyons són lesions inflamatòries de la pell que s’originen per l’exposició contínua al fred i a la humitat. Solen aparéixer als dits de les mans i dels peus, però a vegades afecten també els talons, el nas i les orelles. Estes lesions cutànies tenen un color rogenc i provoquen una sensació de picor i de cremor que sol durar unes quantes setmanes, fins que remet el fred o el cos s’hi acostuma. Que ens isquen prunyons o no depén de la sensibilitat que tinguem al fred, així com de la circulació sanguínia.

Generacions anteriors a la meua tenen molt presents els prunyons, i em conten que abans este trastorn era una cosa molt usual. Potser és perquè fa cinquanta anys les temperatures descendien més que ara i la vida era més dura. Qui em parla dels prunyons, almenys, va estar més exposat al fred que jo i segurament mal alimentat. Siga com siga, he sentit a dir casos de persones que han arribat a perdre part d’una orella per culpa dels maleïts prunyons.

L’origen del mot «prunyó» és el llatí perniōne —de fet, «perniosi» és el nom científic del trastorn o malaltia provocada pel fred―. Pareix que la paraula va patir un canvi i es va assimilar a «prunyó», una paraula popular ja existent en la llengua, d’arrel llatina diferent (pruniōne) i que designa una cosa també totalment diferent: el fruit d’un arbust, el prunyoner.

En català, els prunyons també es poden dir penellons.

diumenge, 9 de gener del 2011

Sense nomenar-la



Sans la nommer
Sense nomenar-la

Je voudrais, sans la nommer,
Vous parler d’elle
Comme d'une bien-aimée,
D’une infidèle,
Une fille bien vivante
Qui se réveille
A des lendemains qui chantent
Sous le soleil.

Voldria parlar-vos d’ella
Sense nomenar-la
Com d’una estimada,
D’una infidel
Una jove fresca com una rosa
Que es desperta
A uns endemans que canten
Sota el sol.

[Tornada]:

C’est elle que l’on matraque,
Que l’on poursuit que l’on traque.
C’est elle qui se soulève,
Qui souffre et se met en grève.
C’est elle qu’on emprisonne,
Qu’on trahit qu’on abandonne,
Qui nous donne envie de vivre,
Qui donne envie de la suivre
Jusqu’au bout, jusqu’au bout.

És ella a qui peguem amb la porra
A qui perseguim i acorralem
És ella la que es revolta
La que pateix i declara la vaga
És ella a qui empresonem
La que traïm, la que abandonem,
La que ens dóna ganes de viure
La que ens dóna ganes de seguir
Fins al final, fins al final.

Je voudrais, sans la nommer,
Lui rendre hommage,
Jolie fleur du mois de mai
Ou fruit sauvage,
Une plante bien plantée
Sur ses deux jambes
Et qui trame en liberté
Ou bon lui semble.

Voldria retre-li homenatge
Sense nomenar-la
Flor feliç del mes de maig
O fruit silvestre,
Una planta ben plantada
Sobre les seues dues cames
I que trama en llibertat
Allà on li sembla.

[Repeteix tornada]

Je voudrais, sans la nommer,
Vous parler d’elle.
Bien-aimée ou mal aimée,
Elle est fidèle
Et si vous voulez
Que je vous la présente,
On l’appelle
Révolution Permanente !

Voldria parlar-vos d’ella
Sense nomenar-la
Estimada o no estimada
Ella és fidel
I si voleu
Que vos la presente
Li diem
Revolució Permanent

[Repeteix tornada]