He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto

En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he topat amb l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fóra dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feminista, però no és exactament (ni molt menys) així. En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club els membres del qual són només dones. Una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, on dones fadrines, separades o sense cap relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentre d’altres, més apocades, difereixen en silenci de les idees revolucionàries i incendiàries en contra del patriarcat que quatre oradores deixen caure a través de les reunions periòdiques que mantenen. Així, Beneyto ens ofereix les vides de diversos personatges, femenins la majoria, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Hi ha la dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets orfes i desvalguts i que, sense mitjans per fer-ho, es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans fins que serà massa tard per dir «t’estime»; la dona escapada de casa, que abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix...

La mateixa Beneyto avisava en una introducció escrita més de 25 anys després d’haver escrit la novel·la, que la versió primerenca de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i sembla fins i tot lamentar que el lector puga trobar-la masclista. És cert que a mesura que lliges, en ocasions fa un cert tuf a masclisme. Especialment quant a la resolució dels conflictes, puix quasi tot personatge acaba doblegant el seu pensament o eixint del club per avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar. La dona rebel esmaperduda redirigeix les seues regnes cap a el camí esperat per la societat. Així i tot, trobe que fóra injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (l’obra no s’ha reeditat des de 1990, deu ser això normal?). En perspectiva, i tractant de ser molt conciliador, crec que el que l’autora féu és ensenyar-nos els problemes amb què una dona espanyola de l’època es podia trobar, tant a nivell professional com familiar, i les maneres no sempre exitoses d’acarar aquests conflictes. Si hi ha alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat, i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes, no ha de passar per l’odi al sexe contrari. Eixa, crec jo, seria la idea de Beneyto en aquell moment, i és natural que potser no reeixira al 100% a explicar-la, atés el context de censura i autocensura tan acusat com el de l'Espanya de l'època.

La paraula de la setmana: «eixamorar»

El mot de hui és d'ús quotidià per a qui s'encarrega de les faenes de la casa. Eixamorar prové del llatí exhūmŏrare, que significa 'llevar la humitat’ d'alguna cosa, és a dir, eixugar. Ara bé, és curiós d'observar el doble significat, aparentment contradictori, del verb eixamorar: perquè significa tant ‘començar a eixugar’ com ‘començar a mullar’. La duplicitat s'explica perquè una cosa que ha començat a eixugar-se és mig mullada, car encara no ha perdut tota la humitat; i així, la roba eixamorada és la roba estesa que ja està mig eixuta, i per al qui la palpa per veure si s'ha eixugada resulta encara mig mullada; així no és estrany que sentint dir «aquesta roba està eixamorada», el qui la sent encara humida interprete que vol dir «aquesta roba està mig mullada» i done al verb eixamorar el sentit de ‘mullar parcialment, començar a mullar’.

Per això, diem: «Deixa la roba a l’estenedor una estona més, que encara està eixamorada».

PS: Sí, hui em cenyisc molt al diccionari (ho explicava tan bé!)

Nit de Sant Joan?

Nit de Sant Joan? No hi vaig caure fins ben entrat el dia... En fi, jo em vaig quedar a casa. Si haguera eixit, potser hauria cantat aquesta cançoneta:

La paraula de la setmana: «marraixa»

Aquest mot me’l recorda un amic de Torrent, en una acampada, mentre m’ofereix un glop de mistela per beure així, a gallet. Una «marraixa», doncs, és una «botella ampla, de coll curt, habitualment revestida de vímets o d'espart, per a protegir-la dels colps». És, per tant, un sinònim de «garrafa». Aquesta última paraula, per cert, sembla d’ús més habitual, no sé si pel fet que coincideix amb el castellà... En qualsevol cas, cal que recordem que també podem dir així a les altrament anomenades «garrafes». Si ens fixem en la definició de «marraixa» en alguns diccionaris, sembla que pensen en recipients de vidre, a l’antiga. Afortunadament, però, la llengua evoluciona amb el temps i s’adapta als nous objectes, per això, malgrat el diccionari, no només anomenem «marraixes» a les ampolles de vidre revestides d’espart, sinó a les botelles de plàstic grans que venen als supermercats, que era com la del cas que vos conte.

Aquesta paraula, com tantes altres valencianes, ve de l'àrab (maraxxa), i també té l’accepció de «càntir», el típic de terrissa.

La bonica imatge de la marraixa de dalt (sense vímet) és cortesia d'Alfanhui. Ací davall vos pose una de plàstic que potser no té tant d'encant.

He llegit: «Palestina e Israel», de José Luis Ferrando Lada

Darrerament he tingut curiositat per saber més del conflicte entre Israel i Palestina. Potser va ser arran de la lectura de La cicatriu de David (del qual ja vos vaig parlar), que tracte d’esbrinar quin és l’origen del problema allí, d’explicar-me què hi ha més enllà de les exclusives sagnants que sobre aquell país llancen adesiara els mitjans de comunicació ―només quan la violència és massiva. Un amic, doncs, em deixa «Palestina e Israel, el interminable laberinto de la paz», del teòleg valencià José Luis Ferrando Lada. A la primera part del llibre, Lada exposa alguns antecedents a la creació de l’Estat d’Israel (1948), com ara la condició de colònia de Palestina i el paper de Gran Bretanya en el seu avenir. També hi mostra, de manera exhaustiva (no sé si útil per al lector) els seus coneixements sobre la geografia de l’Orient Mitjà. La segona part és un recull de diversos articles de l’autor publicats en alguns diaris valencians al llarg dels anys, en què traça les vicissituds del conflicte en cada moment, i n'exposa les possibles solucions.
El llibre és revelador si tens una idea pobra de l’assumpte, com és el meu cas. Serveix per a saber a grans trets el que ha passat en l’últim segle a l’altra banda del Mediterrani, fets que han tingut conseqüències ben directes hui dia: les colonitzacions jueves i l’èxode dels palestins àrabs als anys 40, amb els consegüents i eterns camps de refugiats, la creació de l’Estat israelià de base ideològica messiànica, la militarització jueva i les guerres contra els països àrabs col·lindants en nom de la seguretat, l’aïllament de Palestina en dues zones (Cisjordània i Gaza), la radicalització en els bàndols jueu i palestí, les diferents tendències polítiques en ambdós pobles, els possibles pactes (creació d’un Estat Palestí, reconeixement mutu, desmantellament de colònies, capitalitat de Jerusalem, etc) i els entrebancs a la pau.
Una lectura interessant per a assabentar-se dels punts clau del conflicte, on l’autor, que pareix saber de què parla, tracta d’acostar posicions. Ara bé, després de la lectura em queden encara molts interrogants: com s’ho feren els jueus per fer fora els palestins i instal·lar-s’hi ells? Com uns refugiats escaldats per l’èxode nazi aconseguiren apoderar-se de tot un país? D’on tragueren els diners? I les armes? I el vist-i-plau de tot déu?
Trac una pega molt grossa a l’edició: el caos en la puntuació. L’ús de comes no té cap trellat i és desesperant per al lector. També hi ha massa errates i incoherències gràfiques en la transcripció de noms. S'ho haurien de mirar en una pròxima edició.

La paraula de la setmana: «llongo» i «llonguet»

M’alce un matí i em trobe la meua iaia desdejunant fartons amb llet. La primera cosa que em diu, després del Bon dia, és: «Açò es diu un llongo», mentre assenyala el fartó que no s’ha menjat. Ignorant de mi, estranyat per aquest mot (que no em resulta alié del tot, però que mai no utilitzaria –menys encara per a un fartó–), decidisc investigar.

Una amiga m’informa que, a Llíria, un llongo és un entrepà petit i tancat que dins porta xoriço i llonganissa. «Es fa agafant una porció de massa del pa normal, dins es posa el xoriço i la llonganissa, tot en cru (tant la massa com l'embotit). Es tanca el pa i es cou tot alhora al forn». Curiós. Fins i tot sembla que hi ha (o hi havia) una cançó popular que recorda aquest panellet: «En la torre de Paterna | canta i diu un teuladí: | D'ençà que no es pasta llongo, | hi ha molta fam per ací».

En qualsevol cas, tant si és dolç com si és salat, sembla clar que la paraula «llongo» ve originalment del llatí lŏngu, que probablement l’hem rebuda a través de l’italià, i que es refereix a diferents tipus de pasta cuita de forma allargada. Ara en veurem més casos.

També hi ha el que diuen un «llonguet», diminutiu de «llongo». El diccionari, per cert, tradueix la paraula al castellà com «panecillo». Aquesta «llonguet» sí que em sonava de quan vaig estar a Palma, ja que així és com anomenen un panet típic de la ciutat. Crec recordar que aquest panet mallorquí era, també, allargadet. A més a més, curiosament, llongo és el malnom que reben els seus habitants per part de la gent dels pobles de l’illa.

Després hi ha el «pa de llonguet», que és un pa petit, oblong, amb un solc tot al llarg de la seua part superior, no necessàriament massa llarg. És típic de Catalunya, com el pa de pagés o la nostra pataqueta en forma de mitja lluna. Ací podeu veure com es fa.

Hi ha una última accepció (l'última que he trobat jo, és clar) de llongo: una espècie de peix allargat, quasi cilíndric, sense aletes –bastant lleig, per cert, altrament dit pixota o espardenya, típic del Mediterrani. També té forma de panet.

En fi, que sembla que, si ens hi posem, podem fer servir aquest mot per a moltes coses. Així que ja ho sabeu, res de dir «montaditos» o «baguettes», si podem dir panet o llongo. I a la foto, un xuixo de crema, per si l'hi voleu dir també. Per què no?

La paraula de la setmana: «sofraja» (o «sofrage»)

Aquesta paraula l’aprenguí en una conversa amb una xica d’un poble de l’Alt Maestrat, i espere no oblidar-la. La «sofraja» és la part de la cama o del braç oposades respectivament al genoll o al colze, anomenada en llenguatge específic «buit popliti». Les sofrages, cite textualment, «estan localitzades visualment pel séc horitzontal del plec de flexió [del genoll] en el centre, i per les dues línies verticals que marquen els tendons a banda i banda, més obscures que la pell llindant. Les àvies deien a les joves 'el vestit és massa curt, se't veuen les sofrages', i la seua bellesa és paràmetre indicatiu de la bellesa de la persona, com la brillantor dels ulls, com la tensió de la pell, com la fermesa de la carn». No puc estar-hi més d’acord. No trobeu que les sofrages poden ser una bellíssima i suggerent part del cos? Ni que siga només per això, val la pena recordar la paraula.

«Sofraja» ve del llatí suffrāgo, derivat de frangĕre 'trencar', pres en el sentit de 'plegar la cama'. El diccionari prescriu que és un mot femení, tot i que sembla que en certes zones es concep com a masculí (el sofrage / els sofrages). A més a més, depén de quin diccionari utilitzem, el mot s’aplica només als animals, o indiferentment a animals o a persones. Un sinònim d’aquesta paraula, per cert, és «garreta».