4 anys de blog i...

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc.

La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostres blogs i també llig, gaudisc, aprenc i comente sobre els temes que em susciten interés. I així, i amb grans cometes, la interacció en els blog esdevé un acte «social», i els bloggers, persones «sociables».

En estos quatre anys vos he fet cinc cèntims dels llibres que llegia, vos he contat excursions i algun viatge, he traduït cançons, he recomanat enllaços, he opinat sobre fets d’actualitat i he reflexionat sobre el que m’ha abellit; hi he parlat de sentiments i, tot i que em proposí que no ho faria, també hi he escopit misèries. Tant amb els apunts publicats com els esborranys s’han quedat entre bastidors, el blog m’ha suposat i em suposa un taller d’escriptura excel·lent: crec que ara m’expresse per escrit millor que fa quatre anys, i això em serveix per a entendre’m millor. I bé, no m’estenc parlant de les persones interessants i amb interessos comuns amb què he establit contacte. Això és impagable.

Sí, tindre un blog és una meravella, em fa mal la boca de tant de dir-ho i de recomanar a la gent se’n faça un. És un espai que a poc a poc es fa més important per a tu. Però jo últimament m’estic replantejant la meua activitat i el temps que dedique a la blogosfera, i note que he de canviar el xip. Perquè el mal ús o l’abús dels blogs no té efectes positius; perquè a vegades voldria no estar connectat ni assabentat, perquè vull concentrar-me en xicotets projectes embastats que vull que acaben d’arrancar. Sé que, igual que u no es pot deixar l’heroïna de la nit al dia, en algun lloc hauria d’escriure ―ni vull ni puc deixar de fer-ho―, però potser ja no en este canal, potser ja no d’esta manera. O, igual que algú que s’empatxa d’alguna menja, tal volta em cal simplement menjar-ne amb més calma. Encara no sé què faré, però sia descans, replantejament, trasllat o tancament alguna cosa ha de canviar i d’alguna manera ho notareu.

*altres frases amb funció fàtica són: per descomptat, és clar, t’escolte, t’entenc, naturalment, perfecte, ja…

Escriptors TV

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací.

La paraula de la setmana: «cercolat»

Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’este blog.

La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació.

Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, d’altres perquè malgrat que els sona no saben ben bé a què fa referència o usen altres mots equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de coneixement ―que es dóna, si més no, en els parlants a què he enquestat― d’una banda, a la pèrdua del referent (ser testimoni del naixement de pollets ha deixat de ser una cosa quotidiana per a la majoria de famílies), i de l’altra, al fet que les discapacitats físiques són anomenades hui dia de manera més precisa, científica i políticament correcta.

Deia que «cercolat» em té desconcertat perquè no veig gaire clara la relació entre el significat popular del mot i el verb del qual sembla provindre. Perquè el verb «cercolar» té dos significats: 1) «Posar cèrcols, per exemple, a una bóta o a un bocoi» i 2) «Llevar terra del voltant de la soca d’una planta; tirar-hi fem i colgar-lo de terra».

Algú utilitza o coneix esta paraula? Podria matisar o ampliar-ne el significat?

Pèrdues

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

Frases que u sent: «¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

…eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia escoltat perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera per vendre’m una mistera… Si és que ens estan furtant el treball, ¡els donem massa oportunitats!

La paraula de la setmana: «embafar»

«Embafar» significa, en sentit figurat, enutjar per excés o insistència. Algú ens embafa, per exemple, quan s’entossudeix a parlar-nos contínuament sobre un tema, o a parlar molt sense deixar-nos parlar, o quan algú adopta una actitud apegalosa (massa afectuosa per a la confiança que u té) i intrusiva. Llavors direm que és un embafós. Embafosa pot ser també, per exemple, una cançó repetitiva i cursi.

Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf, cosa bastant desagradable. Com sabeu, «baf» té tres significats: 1) l’alé 2) el vapor que es forma amb l’ebullició d’un líquid —prenem bafs d’eucaliptus quan tenim els narius taponats— i 3) olor forta i desagradable. De «baf» hi ha altres paraules derivades, com bafarada, que vol dir «alenada forta», però també és el mot que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge.

Curiosament, el verb embafar l’he sentit fins i tot com a valencianisme en el castellà col·loquial de l’àrea metropolitana de València (Ye, no me embafes, nano) en contextos idèntics on se sol gastar, en eixa llengua, rallar o agobiar.

Hipèrbole, feniletanolamina i autoengany

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida».

Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic. Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines, que donen serenitat, comoditat i seguretat. L’amiga m’il·lustrà amb una altra lectura i em digué que des del punt de vista psicològic, en l’enamorament primerenc el subjecte enamorat projecta la imatge ideal que té de si mateix sobre l’estimat; i això és molt curiós, perquè és com si u s’enamorara de si mateix i no de la persona que té davant. D’altra banda, la cosa no acabava ací, ja que també solia ocórrer que l’enamorat tractara, a fi de seduir l’altre, de mostrar-se com li agradaria ser, i no com és —de nou amb eixe jo ideal—, en una mena de sobreactuació. Amb el temps, si la relació no funcionava —sia per la falta de feniletanolamina, perquè en conéixer l’altra persona descobria que no li apanyava, per no ser correspost o potser per tot plegat— tenia lloc l’anomenat desengany amorós («Desenganyar-se» = ‘Algú, sortir de l’engany en què està’). Aleshores, ¿l’amor és només un autoengany que ens trastorna fisiològicament i psicològica?

Tal volta alguna vegada heu arribat a enganyar-vos així. Potser heu projectat en l’estimat imatges d'una perfecció que segurament no existia o heu actuat de manera absurda en els vostres intents de conquistar el seu afecte. És clar que quan u és l’enamorat no s’adona de tot això, i fa el primo tot el que pot i més, fins l’extenuació. És només quan estàs a l’altre costat que esdevens conscient d’este procés; quan contemples impotent, sense saber ben bé què fer, com algun pobret o pobreta s’ha penjat per tu.

Siga com siga, pareix que a tothom li agrada «enganyar-se», i quan ho fem pensem més en poesia que en química o psicologia. Moltes parelles s’han dedicat —i es dedicaran este Sant Donís— poemes d’Estellés, sense plantejar-se si són exagerats o no. Molts, alguna vegada, hem vist en l’estimada les millors cames de València.

Supose que les coses van així

Nada nuevo bajo el sol. Hi hagué una fornada d’espècies, degué vindre un meteorit i les exterminà; en sorgiren d’altres, degué vindre una glaciació que deixà erts els trilobits; molt després vindríem nosaltres —després de triomfar sobre no sé quants homos—, i tard o d’hora la dinyarem i altres éssers vindran. Mentre ella talla una albargina, pensa en quantes dones, en la llarga línia del temps, han tallat albargines exactament de la mateixa manera. Sí, els enamorats de l’Antiga Grècia se somreien mirant-se als ulls igual que tu pots fer-ho ara. Les coses van així.

¿O potser a voltes hi ha un desfasament entre com se suposa que han d’anar les coses i com van en realitat?

«Guess Things Happen That Way»
«Supose que les coses van així»

Well you ask me if I'll forget my baby.
I guess I will, someday.
I don't like it but I guess things happen that way.
You ask me if I'll get along.
I guess I will, someway.
I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si oblidaré la meua xica
Supose que ho faré, algun dia.
No m’agrada però supose que les coses van així.
Em preguntes si ho superaré
Supose que ho faré, d’alguna manera.
No m’agrada però supose que les coses van així.

God gave me that girl to lean on,
then he put me on my own.
Heaven help me be a man
and have the strength to stand alone.
I don't like it but I guess things happen that way.

Déu em donà aquella xica perquè fóra el meu suport,
Llavors em deixà a la meua sort
Senyor ajuda’m a ser un home
A ser prou fort per a estar sol.
No m’agrada però supose que les coses van així.

You ask me if I'll miss her kisses.
I guess I will, everyday.
I don't like it but I guess things happen that way.
You ask me if I'll find another.
I don't know. I can't say.
I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si trobaré a faltar els seus besos.
Supose que sí, que cada dia.
No m’agrada però supose que les coses van així.
Em preguntes si en trobaré una altra.
No ho sé, no t’ho sé dir.
No m’agrada però supose que les coses van així.

De polèmiques i estar en guerra

Fa uns dies a Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents. Tanmateix, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assegut a taula hi havia un independentista (al qual no vaig sentir gaire perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín (!), la intervenció del qual em sorprengué positivament, ja que parlà en termes humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué: Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?. De l’altre costat hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que trucaven al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions de diversa índole. Això evidencia l’interés que tenim sobre el que passa al nostre nord.

Com a catalanoparlants, també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè sóc conscient que estos conflictes existeixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tothom en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em va paréixer un desencert que per a defensar la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defensar la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

Parlant amb la gent, hi ha qui legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu que «estem en guerra». I jo, malgrat que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometem l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua pateix entrebancs en l’àmbit legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

Retrobaments

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses.

Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Piaf i Brassens de fons, és d’allò més bohemi. Rere el taulell, entre les fotos de la Torre Eiffel en obres, hi veieu un adhesiu: Erasmus go home. Rieu perquè sospiteu el perquè d'eixe exabrupte, però també sabeu que mai no hi podreu estar d’acord.