dissabte, 16 d’octubre de 2010

La paraula de la setmana: «mengui»


«Mengui» és la manera col•loquial en valencià de dir «un servidor», és a dir, de referir-se a u mateix, equivalent de el menda del castellà. S’utilitza exactament igual que l’equivalent de la llengua veïna, ço és, amb un ús emfàtic i normalment jocós, com podeu veure en els exemples:

Ex. 1: Ep! No ho trenques que això és de mengui!

Ex. 2: T’estàs rient de mengui?

Ex. 3: Ha començat a tronar i la mengui té pànic als llamps, així que he decidit acabar la jornada. (ací)

Ex. 4: Mengui porta poc de temps pel fòrum. (ací)

Estic content d’haver descobert aquesta paraula, que he sentit en boca d’una persona major ben pròxima. Pel que em diuen, és un mot bastant conegut per generacions anterior a la meua i, a més, podria tindre un origen bastant interessant: m’informen que ben probablement provinga del caló, de la llengua del gitanos, en la qual, pareix, mangui significa «jo». «Mengui», doncs ―pronunciat amb e oberta―, podria ser una deformació d’aquest mot (s’hi donaria, doncs, un fenomen similar al de la paraula «caqui» que, com sabeu, en valencià pronunciem quequi).

A pesar de l’ús oral i escrit de la paraula, els diccionaris catalans no recullen «mengui» (o menguis, com es pronuncia també a Barcelona). En castellà, en canvi, pareix que sí s’han preocupat de reflectir mots d’origen gitano, i si cerqueu per la xarxa trobareu estudis al respecte. De fet, el menda del castellà té el seu lloc a la RAE, que ens diu que es tracta del datiu del pronom personal de primera persona del caló. Tindria per tant, un origen comú amb el nostre mot.

Certament, la influència del caló en l’argot català ―que sembla que no és anodina― és un món a investigar. Penseu en paraules com «endinyar» (donar un colp) o «[tocar el] pirandó» (anar-se’n). Doncs això, que mengui ha aprés una paraula nova que pensa usar i reivindicar.

He llegit: «Down and out in London and Paris»


Feia temps que tenia ganes de llegir més coses de George Orwell o, si voleu, Eric Blair, aquest periodista anglés d’ull incisiu i prosa clara, que conegué bé l’autoritarisme i que sempre tractà de denunciar-lo, a través la ficció o per mitjà de cròniques. Recorde els porcs tirans i cobdiciosos d’Animal Farm (La rebel•lió dels animals), la vida vigilada i les tortures de 1984, i també el recorde a ell, avorrit i fumant a les trinxeres del Front d’Aragó en Homenatge a Catalunya. Així que agarrí de la biblioteca una obra seua que no és tan coneguda: Down and out in London and Paris (Sense ni cinc a París i Londres) en una còmoda edició de Penguin. Aquest ha estat, doncs, el meu últim company d’autobús.

El llibre no és ficció, és una crònica de l’època en què el propi autor visqué en la misèria; primer, a París ―narració que ocupa la major part del volum― i després a Londres. Curiosament, sembla que trià aquesta vida voluntàriament, després d’haver prestat servici de policia colonial ―o sipai― a l’Índia. Desconec els detalls, però pareix que aquesta última experiència el marcà força, i una de les conseqüències fou aquest periple per la pobresa que plasmà en aquest llibre. Orwell hi mostra les paupèrrimes condicions de vida de molta gent al París dels anys vint, i descriu en primera persona els efectes de la fam, l’astúcia per a sobreviure dia a dia amb només uns quants cèntims ―menjant el mínim, venent la pròpia roba―, l’ambient dels hostals llardosos i els personatges que hi viuen. Junt amb Boris, un exmilitar rus que, com tants altres, abandonaren el país després de la recent Revolució del 17, lluita per aconseguir faena. Però tan sols arribarà a ser plongeur (llavar plats en un bar), un treball esclau, inhumà i autodestructiu.

Orwell diu ben clar el que pretén amb aquest ―com diríem hui― reportatge d’investigació: 1) demostrar al lector que els vagabunds o sense sostre són éssers humans iguals a la resta de persones 2) denunciar les condicions laborals de molts parisencs 3) reclamar la no penalització ―a Anglaterra― de l’acte de pidolar. Tanmateix, a mi, en aquest sentit, no m’ha acabat de convéncer: Em sembla que sovint s’ha quedat en la superficialitat, fixant-se massa en allò objectiu, en les dades; ha tractat tots els pidolaires com un col•lectiu uniforme i ha entrat molt poc o gens a analitzar la psicologia de cada un, en les causes individuals i personals de la seua vinguda a menys, de la seua caiguda en la misèria.

Supose que, simplement, ara mateix m’abellia llegir una història, quelcom més literari, més sorprenent, menys periodístic i descriptiu. Per això , durant la lectura esbatanava de tant en tant els ulls i em detenia en històries sòrdides i anecdòtiques de personatges que, a mode de fabliaux, despunten ací i allà, sense importància aparent, en el text.

Llegint la versió original sempre aprens o recordes parauletes. Heus ací les més recurrents, que vull memoritzar:

Bistro = en francés, bàsicament, un bar

Swindle = estafar (sovint hi ha personatges estafadors; per cert, sovint jueus)
Loaf = vagarejar (loafing in the streets of Paris…)
Lodger = inquilí
Lodging-house = alberg
Spike (col·loquial) = hospici o asil per a pobres, sala d’indigents
Queer = rar, estrany (sovint comença una descripció dient It was queer…)
To be hard up = ser pobre, estar sense ni cinc
Tramp = vagabund en Anglaterra
Pawn = vendre, empenyorar (to pawn one’s clothes)