Quimeres, conjectures

Puja al tren de rodalia. Camina pel corredor buscant un lloc on seure, i el troba en el segon vagó: un seient plegable vora una de les portes. Una vegada instal•lat, veu que fora, a l’andana, una dona corre atabalada en direcció on és ell per entrar també al tren, que encara està parat. Just quan la senyora es disposa a obrir la porta, els dos es fiten a través del vidre. La veu dubtar un segon i ella, amb cara de por, recula ràpidament, continua corrent per l’andana i accedeix al comboi per una altra porta.

El tren es posa en marxa. Contrariat, ell es pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen vora d’ell i, malgrat haver-hi seients lliures al seu costat, passen de llarg o prefereixen restar dretes. Es demana el perquè d’eixes mirades fugisseres que es deixen caure sobre ell. Llambregades de llàstima, li pareixen; o de temor, que prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós. Es gira. En la finestra, amb la foscor de la nit a fora, veu reflectida la seua cara com en un espill. «Tinc potser cara de violador, de psicòpata, d’algú que calga evitar? Tinc pinta d’acorralar innocents passatgers i assetjar-los amb algun un monòleg tediós amb l’objectiu final de llevar-los tots els diners? No ―resol―, simplement lligen els meus ulls, les taques moradenques davall les parpelles, les celles arrufades, ells llavis serrats. Sí, m’esquiven les persones felices, per instint, per no ser testimonis de la congoixa aliena».

Capficat en estos pensaments, acota el cap i, en tornar a alçar-lo, adverteix un cartell apegat a la porta. És xicotet, amb prou feines cobreix els botons d’obertura i tancament. Encuriosit, alça les celles i s’inclina per llegir:

Porta inutilitzada.

La paraula de la setmana: «quimera»

La paraula quimera té diversos significats*. L’ús popular de què hui vullc parlar-vos me’l recorden des de Rafelbunyol, en l’Horta Nord, i és el de quimera amb el sentit de mania cap ad algú. Diem que algú nos té quimera quan notem que sent malvolença cap a nosaltres, que nos té mania, que no li caem gens bé i nos desitja el mal. 

La paraula ve del grec chimaera, que vol dir monstre imaginari. Tal volta hem pres este ús popular del mot perquè les manies a sovint són irracionals i, en efecte, a voltes veem quimeres ―monstres― en persones que no ho són. Si tenim en compte este matís i comparem el significat que vos mostre amb els que teniu d’ací baix, en traurem dos conclusions: 

• Una quimera és una fixació negativa per algú 
• Que sovint no es justifica amb la raó, amb la realitat de les coses.

«Quimera» es pronuncia amb e oberta.

*«creació imaginària», «ànsia», «inquietud», «preocupació», «sospita», entre altres.

El bé i el mal, el sí i el no

Veig que la tele anuncia una altra sèrie adolescent sobre vampirs. El mal está entre nosotros, diuen, i a la vampira ―la guapa de la sèrie― se li encenen uns ulls verds que fan més riure que por. Pense que que fàcil, si el bé i el mal foren apartats tan distingibles; si les relacions entre les persones es reduïren a això; que poguérem dir esta persona és bona o esta és roïna; que fóra tan fàcil dir que sí o dir que no. La realitat, però, és molt més insuportable.

Construir una senda

Tal volta fa quinze anys la senda cap als somnis, les determinacions, era un camí polsegós envoltat d’oliveres. N’hi ha hagut d’altres, de camins, pels quals no has anat sol, on els entrebancs eren més complexos que esvarar-se en el fang o haver de tornar a casa perquè els pares t’esperen.

Si es fa fosc i no saps cap a on pegar, si et gires i el company no acompanya, el que no té sentit és quedar-te assegut en un marge, amb les mans sobre el cap cot.

Senda

He de encontrar
una senda que me lleve a un lugar
y no me siento capaz de iniciar
nueva vida sin más.
quisiera emprender
la aventura que no me haga volver
dejar de una vez
lo que yo mismo no puedo entender.

He de trobar
una senda que em porte a un lloc
i no em sent capaç
d’iniciar una nova vida sense més ni més
Voldria emprendre
l’aventura que no em faça tornar
Deixar d’una vegada
el que jo mateix no puc entendre

Por una vez
lo que siempre soñé hacer,
prométeme
construir una senda.
por una vez
lo que siempre soñé hacer,
prométeme
construir una senda
que pueda recorrer.

Per una vegada
el que sempre vaig somiar fer
Prometeu-me
construir una senda
Per una vegada
el que sempre vaig somiar fer
Prometeu-me
construir una senda
que puga recórrer

Detrás de un disfraz
tartamudo ante la adversidad
con un hilillo de voz
se va la poca razón
que nos permite tu escaso valor.
y he de cruzar
dar el paso hacia una vida anterior
si hay destellos de magia
entre los besos de la traición.

Rere una disfressa
Tartamut davant l’adversitat
Amb un filet de veu
se’n va la poca raó
que ens permet el seu escàs valor.
I he de creuar
donar el pas cap a una vida anterior
Si hi ha espurnejos de màgia
entre els besos de la traïció

[repeteix tornada]

El dia més trist de 2011

El canal d’anècdotes estèrils que idiotitza els usuaris d’EMT informa: segons investigacions de la Universitat de Cardiff ―unes fórmules matemàtiques, diu concretament―, el 24 de gener és el dia més trist d’enguany. Curiosa ironia, pense. Obviarem la broma de mal gust i tractarem de no prendre’ns-ho personalment.

[Mirem el cantó positiu, la resta seran tots millors]

Cadells del taller d'escriptura

Em cau a les mans una publicació de contes seleccionats d’un taller literari de l’escola d’adults d’un poble. Tots els autors són dones. Comence a fullejar el llibre al tren. Llig relats en primera persona que em colpeixen més del que esperava: una dona comet una infidelitat en un motel de carretera mentre el seu home està de viatge; una altra, de cinquanta anys, fantasieja amb un home imaginari davant del qual es despulla, un mascle que la desitja i la posseeix ―ella encara és verge. El tren arriba a la meua parada i tanque el llibre. Conec més o menys el perfil de les alumnes del taller: dones adultes, sovint madures, moltes d’elles amb només estudis bàsics. Estes són les primeres ratlles que escriuen, quan u està temptat a dir molt de si mateix, a plasmar la pròpia realitat. Llavors pense això del «jo poètic» o en allò de «qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència», però no, no puc evitar identificar el personatge amb l’autora. Crec que sent empatia o quelcom semblant, pense en una pobra dona que vol viure coses que no pot o no sap viure, i que es consola abocant les seues frustracions i il•lusions en un paper perquè unes poques persones les lligen, una volta per setmana, dins les parets d’eixe edifici. En eixe moment m’alegre de no ser elles, de ser jove, de poder viure les coses que els seus personatges o elles no han pogut.

Però qui sóc jo per prejutjar i mirar per damunt del muscle estes escriptores que no conec? A més, potser jo no sóc tan diferent d’elles. Fins i tot, en certa manera, potser m’agradaria assemblar-m’hi…

Vaig un pas més enllà. Fins a quin punt el que escrivim és ficció? Pense en per què escrivim, jóvens, dones, hòmens… tant fa. Relats, poemes, un blog… és igual. Pense en l’escriptura com un acte terapèutic, en escriure el que t’ha passat, el que t’agradaria que passara, escriure el que eres incapaç de dir. ¿Escrius per posar en ordre les teues idees, per ser llegit, per ser entés, per entendre’t a tu, per suggerir, per comunicar, perquè no tens qui t’escolte? Torne a pensar en els dos primers contes que he llegit al tren. Si jo m’atrevira…, diu el personatge en l’ocàs d’una sexualitat que no ha ni encetat, una dona que no s’atreveix ni a visualitzar una pel•lícula porno. Amb la dèria d’identificar personatge amb autor, de pensar que la fantasia naix de la frustració i que la paraula escrita és la paraula no dita, ho pense d’esta manera: mentre escrius no pots parlar, mentre escrius no pots actuar.

[A casa, continue llegint relats. I encara no he acabat de sorprendre’m. Un pare que viola la seua filla, una mare que acaba odiant el seu fill toxicòman… temes sobre els quals a mi mai se m’acudiria escriure.]

He vist: «Pa negre», d'Agustí Villaronga

Ja feia setmanes que la tenia pendent, i arran dels premis que li han donat, m’he animat a anar a veure-la. Ahir un amic em deia que También la lluvia li paregué dura. Doncs bé, si parlem de films durs, de tristeses, de desgràcies, de plors ―i un peliu de violència també— Pa negre n’és un bon exemple. Una bona pel•lícula. Ara bé, millor no la trieu si havíeu anat al cinema per animar-vos. Una història de postguerra, d’odi entre classes i bàndols en la Catalunya rural, on tothom té coses a amagar i de què avergonyir-se. Andreu, el xiquet protagonista, prompte perd la innocència en ser testimoni de traïcions, enganys, silencis i submissions al si de la seua família… tot plegat per tractar de protegir-lo i de garantir-li una vida decent, una oportunitat. Esta és la història d’un nano que ha de pair massa a pressa les desgràcies, desenganys i decepcions que li vénen al damunt.

No sé ben bé per què, però quan una pel•lícula es basa en una novel•la ―una bona novel•la, imagine― d’alguna manera ho note. Hi veig un grapat d’elements novel•lescs, simbòlics (el tísic que diu que té ales, la cria dels ocells…); una corrua personatges desgraciats (la viuda trastornada, la xiqueta curra que ha crescut massa a pressa, la xica que volen obligar a casar-se, la muller d’un condemnat a mort…), en definitiva, un teixit gruixut d’arguments i subarguments que pinten la realitat de tot un poble.

El sexe (el sexe amb amor però també com a element de poder, o la repressió sexual) hi té molta presència: el linxament homòfob, les relacions consentides d’una menor amb el seu mestre, l’homosexualitat incipient del protagonista (?), l’assetjament sexual del poderós cap al dèbil…

Quant als actors, captivador el gest de Francesc Colomer (protagonista), i molt destacable l’actuació de la jove Marina Comas, en el paper de Núria. Crec que esta xica donarà que parlar.

[Com a apunt lingüístic anecdòtic —i sé que seré massa primmirat ― m’ha xocat un poc que qui fa de fill parle un català d’Osona, amb unes vocals neutres marcades, enfront del català dels pares —especialment qui fa de mare, Nora Navas― bastant més barceloní.]

He vist: «También la lluvia» d'Iciar Bollain

Bona. Una pel•lícula dins d’una pel•lícula, un paral•lelisme entre l’opressió espanyola sobre els indígenes bolivians al segle XVI i el domini actual del capital estranger ―blanc— sobre la població indígena empobrida. La paradoxa d’uns cineastes espanyols que pretenen denunciar i fer justícia històrica, però que es posen una bena als ulls davant de l’opressió externa que afecta hui els descendents d’aquelles persones oprimides.

L’argument està bé, però crec que sobretot m’han agradat les interpretacions. Tots eren bons actors: Luis Tosar en el paper de productor descregut que pareix que no se li puga entendrir el cor, el guaperes de Gael García Bernal com a director idealista; un home aparentment sensible a les injustícies, però que acaba fent més cas de l’obsessió que té per acabar el seu film. Eloqüents Carlos Santos i Raúl Arévalo, secundaris amb doble paper ―d’actors i de frares missioners—. Impecable Karra Elejalde, tant d’actor borratxo com de Cristòfol Colom. Elejalde ho fa tan bé que a meitat film l’han d’amagar un poc perquè no prenga més paper del que té assignat!

Així i tot, potser em quedí amb ganes que s’aprofundira un poc més en el conflicte entre els dos amics, els dos actors principals. Supose que la gran frase de la crítica un viaje emocional en sentidos opuestos em va crear massa expectativa (o simplement jo, com sempre, em quede amb ganes que m’expliquen més…). El final, això sí, se m’aparegué un poc massa precipitat. Tot es resolia massa a pressa, com si els minuts manaren.

En qualsevol cas, vos la recomane.

[Possible pifiada amb tant d’extra: en l’escena que cremen uns indígenes i arriba la policia, pareix que un dels agents està rient-se, en un moment gens humorístic.]