dimarts, 25 de novembre del 2008

He llegit: Sobre ídols i tribus, de Joan Francesc Mira

Ja havia sentit nomenar la figura d'aquest antropòleg, escriptor, traductor, intel·lectual... i no sé quantes coses més. I ara he tingut l'oportunitat de llegir-ne alguna cosa. Aquest llibret és atractiu i molt adient per a iniciar-se a llegir Mira, entre altres coses, pel seu eclecticisme. En dues centes pàgines i escaig, l'autor ofereix un tast de cadascun dels temes dels quals ―pareix― ha parlat profusament en altres assaigs seus més extensos. A través d'una prosa molt llegidora, sovint propera a l'oralitat, s'interroga sobre paraules ―i per tant conceptes― que utilitzem dia a dia en el nostre llenguatge, sense ésser conscients del seu significat i les seues implicacions.

En comente dos breument, els que més m'han interessat. La cultura: què és això de la cultura? Aquesta és innata, s'hereta, es transmet, o es apresa per un grup de privilegiats? Qui decideix què és i què no és la cultura? Qui té el poder de donar prestigi a una determinada manifestació cultural ―l'òpera per exemple, i no la jota valenciana―, de convertir-la en alta cultura o cultura culta? Es pot parlar d'una cultura europea, d'una cultura catalana, espanyola, valenciana, manxega?

La nació i la identitat: què és això de la nació? Què i qui ens diu què som? A partir de quina ratlla en el mapa uns són una cosa i altres altra? Té trellat això d'organitzar-nos en nacions, ho hem fet sempre així? Pot una nació o una identitat ser excloent? Són igual de diferents les nacionalitats letona, estoniana i russa de per exemple, la catalana? Podem viure sense encaixar-nos en els conceptes de nació i nacional?

Com heu vist, Mira utilitza el mètode inductiu, és a dir, es fa preguntes, sobre casos concrets, per tal de poder traure'n conclusions generals. Ell no ens donarà respostes, no serà prescriptiu: ens suggerirà, això sí, camins, perquè traguem les nostres pròpies conclusions, si podem. En definitiva, el llibre m'ha engrescat precisament per això, per tractar de fer pensar al lector sobre conceptes més complexos del que semblen, que sovint es donen per fets i no es posen dubte. Així podrem esdevenir millors persones i construir una idea pròpia i fonamentada sobre el món que ens envolta, més que no pas deixar-nos dur per la inèrcia i les idees preconcebudes i establides.

Web sobre l'autor

diumenge, 23 de novembre del 2008

Inquiet: festival de cinema en valencià


Per als qui no ho sapigueu, vos informe que durant aquests dies, fins al 29 de novembre, està en marxa el IV Festival de Cinema en Valencià Inquiet. En diverses sessions celebrades tant a Picassent com a la ciutat de València, podreu gaudir de l'excepcionalitat de veure cinema en català, tant cinema doblat com de producció pròpia. Feu clic ací per accedir a la programació. Aprofiteu que només són uns dies!

L'estiu s'ha acabat



Un clàssic del pop-rock català de principis dels 90. Nostàlgia per un amor d'estiu:

Si pogués dir-te, tot el que penso.
Si pogués tenir-te al meu davant.
Vull escriure’t, però les paraules no vindran.
Recordant els teus ulls plorant, les idees se me’n van.
Si pogués dir-te totes les coses,
que ara amago ben endins al pensament.
Si poguessis trobar-me, tornar enrere en el temps.
Aturar el tren que deixava, aquella estació.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.

Nomes queden paraules plenes de llum, però per oblidar.
Somriures esperançats, però per desterrar.
Ara sec sol a les roques, passejo camins del mar.
I hauran de passar molts dies, hauran de passar molts dies.

Ara caminem pels carrers, de les nostres ciutats.
Atrapats potser dins les rets, de la incomunicació.
Ara recordem el bon temps, quan era fàcil.
Trobar gotes de vida, nits càlides de gust.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.

I només... acaricio les hores.
I no hi ha el teu cos, al meu costat.
Sento encara, la sal del mar, els teus pits.

Però avui, l’estiu s’ha acabat.
I fa nomes uns dies que vas marxar.
I sento encara, la sal del mar.
Sento encara, la sal del mar.
Els teus llavis.
Els teus llavis.