divendres, 3 de setembre de 2010

La paraula de la setmana: «curro»



Rick Allen, bateria del grup de hard rock Def Leppard, es quedà curro en un accident de trànsit, però ho superà i no deixà de tocar.

¿Què és un curro? Hui dia, tant si feu la pregunta a un paleta, a un llicenciat universitari o a un (fins ara) professor interí, possiblement els tres vos contesten el mateix: Justament el que estic buscant! (Bé, algun despistat nostàlgic potser vos parle d’una mascota). Però si demaneu, per exemple, a una persona major, vos dirà que un curro, en valencià, és una persona mancada d’una mà o d’un braç, o algú que a causa defecte físic no pot fer servir un d’aquests membres.

Jo, quan pense en persones manques o curres, solc recordar-me d’un vell del poble on estiuejava de menut. Sempre s’asseia al carrer, vora la porta del quiosc de la seua família. Des de la seua cadira plegable, a la fresca, mirava passar la gent. Quan jo anava a comprar llepolies o revistes no podia evitar fixar-me en el plec de la camisa i en seu braç absent (També, si he de ser franc, en els pèls negres que li eixien de les orelles i del nas). El curret del quiosc ―el diminutiu tracta de dissoldre possibles ofenses, com quan diem el moret― va perdre el braç en la guerra. O almenys això és el que a mi m’agradava pensar.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Oradors damunt l'escenari

Em passen un vídeo (parts 1 i 2, total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Em quede amb dues coses:

1) el sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneixement (aquest fet, crec jo, es deu en part al fet que no hi ha prou recursos per guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven).

2) cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veiem a) les titulacions es devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta.

M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon orador, sens dubte.

Fins a quin punt hem explotat la nostra creativitat, fins a quin punt som nosaltres mateixos independentment d’allò que el sistema educatiu ha modelat en el nostre cervell? Fem servir només una minúscula part del nostre potencial? Hem oblidat eixa etapa creativa infantil? Hem anat tancant portes? Mostrem tot el que valem, la nostra vàlua, la nostra brillantor en el dia a dia en l’àmbit personal, laboral, familiar i social?

Això últim ―mostrar la nostra vàlua― m’ha recordat una cançó de Metallica, banda que estic tornant a sentir aquests dies (en part per inculcar-la a les orelles verges). Es diu The Unforgiven i tracta la vida d’un home que mai ha sigut ell mateix, que des de sempre ha estat vilipendiat i etiquetat, i que mai ha sabut trobar la seua personalitat ―de brillar― eclipsat pel seu esforç de complaure els altres. Per això l’home no perdona. La cançó és del popularment anomenat àlbum negre de Metallica, un disc que suposà una transició en la banda, del thrash metal a un rock dur més comercial, més audible, si voleu, per al gran públic. Ací vos deixe la cançoneta i la traducció:



The Unforgiven
Els sense perdó

New blood joins this earth
And quickly he’s subdued
Through constant pained disgrace
The young boy learns their rules

Arriba sang nova a aquesta Terra
Però ràpidament el sotmeten
A través de constants i doloroses humiliacions
El xicot aprén les seues normes

With time the child draws in
This whipping boy done wrong
Deprived of all his thoughts
The young man struggles on and on he’s known
A vow unto his own
That never from this day
His will they'll take away

Amb el temps el xic capta que
És un cap de turc, que s'ha equivocat
Privat dels seus propis pensaments
L’home jove avança amb dificultat i es fa
Una promesa a si mateix:
Que mai més des d’aquest dia
Deixarà que dominen la seua voluntat

What I’ve felt
What I’ve known
Never shined through in what I’ve shown
Never be
Never see
Won’t see what might have been

Tot el que he sentit
El que he sabut
Mai no he brillat a través del que he mostrat
Mai no he sigut
Mai no he vist
Mai no veuré el que podria haver sigut

What I’ve felt
What I’ve known
Never shined through in what I’ve shown
Never free
Never me
So I dub thee unforgiven

Tot el que he sentit
El que he sabut
Mai no ha brillat a través del que he mostrat
Mai no he sigut lliure
Mai no he sigut jo
Així que vos nomene els sense perdó

They dedicate their lives
To running all of his
He tries to please them all
This bitter man he is
Throughout his life the same
He's battled constantly
This fight he cannot win
A tired man they see no longer cares
The old man then prepares
To die regretfully
That old man here is me

Ells dediquen les seues vides
A controlar la d’ell
Ell tracta de complaure’ls
Així d’amarg és aquest home
Durant tota la vida la mateixa història
Ha lluitat constantment
En una batalla que no pot guanyar
Ells veuen home cansat i no se’n preocupen
El vell es prepara
Per morir apesarat
Eixe home vell sóc jo

(es repeteix tornada)

You labeled me
I'll label you
So I dub the unforgiven

Vosaltres em vau etiquetar
Jo vos etiquete a vosaltres
I vos anomene els sense perdó

Traducció al castellà i vídeo en directe ací.

diumenge, 29 d’agost de 2010

La paraula de la setmana: «llampadissa»


Una llampadissa és una llum viva que només dura un instant. Se sol fer servir per referir-se als rellamps o llampades del cel, però també es pot aplicar, per analogia, a qualsevol esclat de llum viu i instantani. Fa uns dies vaig sentir aquesta paraula (pronunciada llampaïssa, amb caiguda de la de) per descriure l’esclat de llum estrany que féu la pantalla del televisor just abans d’apagar-se, aparentment, tot sol. En aquest exemple podríem dir-ne també un «espurneig» (el que en castellà seria un chispazo).

Una variant formal és «llampegadissa». Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, llampadissa es diu a Eivissa i a Tortosa. Jo hi afig l’Horta de València.