Rick Allen, bateriste de la banda de hard rock Def Leppard, tocava amb un sol braç
¿Què és un curro? Hui dia, tant si feu la pregunta a un paleta, a un llicenciat universitari o a un (fins ara) professor interí, possiblement els tres vos respongen lo mateix: «¡Justament lo que estic buscant: faena!» També pot ser que algun despistat nostàlgic vos parle d’una mascota de l’Expo de Sevilla. Però si feu la pregunta a una persona major, vos dirà que un curro en valencià, és una persona a qui li falta una mà o un braç; és a dir, un manc o manco.
Açò em recorda un vell del poble a on estiuava de menut. Tenia el costum de traure una cadira al carrer, a la porta del quiosc de la seua família, i allí es quedava veent com la gent passava. Quan jo anava a comprar llepolies o revistes no podia evitar fixar-me la mànega plegada del seu braç absent. El vell del quiosc havia perdut el braç en la guerra. O almenys això m’imaginava jo.
Me passen un vídeo (parts 1 i 2, total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Me quede amb dos coses de la xarrada:
1) El sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneiximent (eixe fet, crec jo, se deu en part al fet que no hi ha prou recursos per a guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven).
2) Cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veem a) les titulacions se devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta.
M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon orador, sens dubte.
¿Fins a quin punt hem explotat la nostra creativitat? ¿Fins a quin punt som nosaltres mateixos independentment d’allò que el sistema educatiu ha modelat en el nostre cervell? ¿Fem servir només una minúscula part del nostre potencial? ¿Hem oblidat eixa etapa creativa infantil? ¿Hem anat tancant portes? ¿Mostrem la nostra vàlua, la nostra brillantor en el dia a dia en l’àmbit personal, laboral, familiar i social?
Això últim ―mostrar la nostra vàlua― m’ha recordat una cançó de Metallica, banda que estic tornant a sentir estos dies (en part per inculcar-la a les orelles vérgens). Se diu The Unforgiven i tracta la vida d’un home que mai ha sigut ell mateix, que des de sempre ha estat vilipendiat i etiquetat, i que mai ha sabut trobar la seua personalitat ―de brillar― eclipsat pel seu esforç de complaure els altres. Per això l’home no perdona. La cançó és del popularment nomenat àlbum negre de Metallica, un disc que suposà una transició en la banda, del thrash metal a un rock dur més comercial, més audible, si voleu, per al gran públic. Ací vos deixe la cançoneta i la traducció:
The Unforgiven Els sense perdó
New blood joins this earth And quickly he’s subdued Through constant pained disgrace The young boy learns their rules
Arriba sang nova a esta terra Però ràpidament el sotmeten A través de constants i doloroses humiliacions El xicot aprén les seues normes
With time the child draws in This whipping boy done wrong Deprived of all his thoughts The young man struggles on and on he’s known A vow unto his own That never from this day His will they'll take away
Amb el temps el xic capta que És un cap de turc, que s’ha equivocat Privat dels seus propis pensaments El jove avança amb dificultat i es fa Una promesa a si mateix: Que mai més des d’este dia Deixarà que dominen la seua voluntat
What I’ve felt What I’ve known Never shined through in what I’ve shown Never be Never see Won’t see what might have been
Tot lo que he sentit Lo que he sabut No he brillat mai a través del que he mostrat Mai no he sigut Mai no he vist No voré mai lo que podria haver sigut
What I’ve felt What I’ve known Never shined through in what I’ve shown Never free Never me So I dub thee unforgiven
Tot lo que he sentit Lo que he sabut No ha brillat mai a través del que he mostrat No he sigut mai lliure No he sigut mai jo De manera que vos nomene els sense perdó
They dedicate their lives To running all of his He tries to please them all This bitter man he is Throughout his life the same He's battled constantly This fight he cannot win A tired man they see no longer cares The old man then prepares To die regretfully That old man here is me
Ells dediquen les seues vides A controlar la d’ell Ell tracta de complaure’ls Així d’amarg és este home Durant tota la vida la mateixa història Ha lluitat constantment En una batalla que no pot guanyar Ells veuen home cansat i no se’n preocupen El vell es prepara Per morir apesarat Eixe home vell soc jo
(es repeteix tornada)
You labeled me I'll label you So I dub the unforgiven
Vosaltres m’etiquetàreu
Jo vos etiquete a vosaltres I vos nomene els sense perdó
Una llampadissa és una llum viva que només dura un instant. Se sol dir per a referir-se als rellamps o llampades del cel, però també es pot aplicar, per analogia, a qualsevol esclat de llum viu i instantani. Fa uns dies vaig sentir esta paraula (pronunciada llampaïssa, amb caiguda de la de) per a descriure l’esclat de llum estrany que feu la pantalla del televisor just abans d’apagar-se, aparentment, tot sol. En este exemple podríem dir-ne també un «espurneig» o «purneig», (que en castellà seria un chispazo).
Una variant de la paraula és llampegadissa. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, llampadissa es diu en Eivissa i en Tortosa. Jo afigc que també es diu en l’Horta de València.
Actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada a llampadissa, la qual remet a llampegadissa, que vol dir «Rastrera de llamps».
_(Cropped).jpg "Rick Allen. Foto de Raph_PH (Wikimedia Commons)")
