dijous, 13 de maig de 2010

La paraula de la setmana: «esme»

La paraula d’aquesta setmana és una de tantes que els nostres majors encara utilitzen i que, al meu parer, els principals diccionaris no contemplen en tota la seua amplitud d’accepcions. Es tracta de l’esme. «Esme» és sinònim de trellat o seny, de coneixement a l’hora de comportar-se i, especialment, a l’hora de dur un negoci o qualsevol empresa que implique càlcul i previsió. Tindre bon esme és obrar de manera assenyada, adequada i encertada, amb previsió. I al contrari, no tindre esme és ser un destrellatat, un inconscient. Hom perd l’esme quan perd la raó, es torna boig ―aquesta darrera expressió se sol fer servir quan hom es deixa dur per la passió sexual.

El mot és del segle XIII i prové del verb aesmar o esmar, que significa «calcular», «deduir», i que al seu torn ve del llatí adaestimare.

Els diccionaris com el DIEC o l’Enciclopèdia, sense bandejar «esme», donen prioritat a la forma esma, que és posterior i correspon a la pronúncia del català oriental. Malauradament, tan sols contemplen l’accepció de aptesa per a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa. O siga, esme com a sinònim d’orientació. D’ací vénen expressions tan utilitzades com «caminar [o fer] una cosa d’esma», ço és, a ulls clucs o per instint.

Per saber-ne més, pregunteu als vostres majors o consulteu:

De lexicografia valenciana (estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona), Lluís Gimeno Betí, IIFV 1998, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (pàgina 103).

El deler de les paraules (Les aportacions de Germà Colón a la romanística), Emili Casanova i M. Teresa Echenique, PUV 2008 (pàgina 121).

dimecres, 12 de maig de 2010

Sensacions de primavera

Ja és primavera. Els cóps dels arbres de la Gran Via i del Túria verdegen esponerosos sota la llum intensa del sol que acarona pertot. Els arbusts dels jardins expel•leixen la una flaire que sorprén els nostres narius i ens en recorda l’existència, les flors acoloreixen escandalosament les ninetes dels nostres ulls. Al davall dels arbres, tacats pel mosaic de llum i ombra de les fulles ―però també en la parada del bus o en qualsevol cantonada― parelles conegudes o formades de bell nou, adultes o adolescents, s’abracen i es besen apassionadament davant els ulls del món que somriu sota un cel blavíssim, tan sols adornat d’alguns núvols esparsos, gruixuts, blancs, escumosos, vaporosos i majestuosos com gratacels que suren en l’aire en una miraculosa pau. Malgrat al•lèrgies, astènies primaverals o trastorns de son, es diria que tothom està de bona estrela: la gent crida però de joia, sonen els clàxons però ja no molesten, i fa un goig terrible estar pel carrer. Ens despullem de tantes capes de fredor i la nostra pell es reconcilia amb l’aire; tan sols ens cobreixen quatre teles. Ells mostren braços fornits, encatifats de borrissol, i sota les samarretes s’endevinen pits herculis. Elles ensenyen la rodonesa d’uns braços de pell llisa que el sol ja comença a colrar de carícies, la extasiant prominència dels escots generosos i fèrtils, la lluentor que brolla de cabells i dels llavis. Es desperta la nostra humanitat. En l’altre riu, el del llit nou, els pardalets voletegen enjogassats per beure les escorrialles de la pluja de l’hivern. És temps de resurrecció, és temps de reproducció.

dimarts, 11 de maig de 2010

Disparar per estremir



Últimament estic tornant a sentir l’excel•lent àlbum d’AC/DC Back in black. No podria demostrar-ho amb raons científiques, però crec que el segon tema del disc, Shoot to thrill, és capaç de revifar un mort o, si més no, de despertar-te de la pitjor de les ressaques. Cal sentir-lo amb el volum ben alt, és clar.

He estat fixant-me en la lletra, i què dir-ne... quins macarres! Per cert, tant de bo tots els trets foren d'aquest tipus de pistola.

All you women who want a man of the street
But you don't know which way you wanna turn
Just keep a coming and put your hand out to me
'Cause I'm the one who's gonna make you burn
I'm gonna take you down - down, down, down
So don't you fool around
I'm gonna pull it, pull it, pull the trigger

Vosaltres, dones que voleu un xic del carrer
Però que no sabeu cap a on pegar
Acosteu-vos i poseu la mà ací
Perquè sóc el que vos farà glatir
Vaig a tombar-te, en terra, en terra, en terra
Així que no em vingues amb foteses
Vaig a prémer, a prémer el gallet

Shoot to thrill, play to kill
Too many women with too many pills
Shoot to thrill, play to kill
I got my gun at the ready, gonna fire at will
Yeah

Disparar per estremir, jugar per matar
Massa dones amb massa pastilles damunt
Disparar per estremir, jugar per matar
Tinc la meua pistola a punt i dispararé a pler


I'm like evil, I get under your skin
Just like a bomb that's ready to blow
'Cause I'm illegal, I got everything
That all you women might need to know
I'm gonna take you down - yeah, down, down, down
So don't you fool around
I'm gonna pull it, pull it, pull the trigger

Sóc un dimoni, em fique sota la teua pell
Com una bomba a punt per a explotar
Perquè sóc il•legal, tint tot el que
Vosaltres, dones, necessiteu saber
Vaig a tombar-te, en terra, en terra, en terra
Així que em vingues amb foteses
Vaig a prémer, prémer el gallet

Shoot to thrill, play to kill
Too many women with too many pills
Shoot to thrill, play to kill
I got my gun at the ready, gonna fire at will
'Cause I shoot to thrill, and I'm ready to kill
I can't get enough, I can't get my thrill
I shoot to thrill, play to kill

Disparar per estremir, jugar per matar
Massa dones amb massa pastilles damunt
Disparar per estremir, jugar per matar
Tinc la meua pistola a punt i dispararé a pler
Perquè dispare per estremir i estic preparat per a matar
Mai no en tinc prou, no aconseguisc el meu estremiment
Dispare per estremir, jugue per matar

Yeah, pull the trigger
Pull it, pull it, pull it, pull the trigger
Oh

Sí, prem el gallet
Prem-lo, prem-lo, prem el gallet
Oh

I'm gonna get you to the bottom and shoot you
I'm gonna shoot you
Oh hoo yeah yeah yeah
I'm gonna shoot you down yeah yeah
I'm gonna get you down

Arribaré al fons i et dispararé
Vaig a disparar-te
Oh sí
Vaig a tombar-te en terra, sí
Vaig a posar-te en terra

dilluns, 10 de maig de 2010

Les parets parlen: «servei» o «servici»?


En aquest país, en qualsevol circumstància en què es planteja una qüestió o un dubte lingüístic quan la llengua en qüestió és el valencià, tothom, coneixedor o no del tema, hi diu la seua amb paraules vehements tot i mostrant una confiança fora mida en si mateix, com qui és posseïdor de la veritat absoluta. A més, hom sol simplificar i cerca solucions a aquests dubtes que menen envers dues úniques possibles respostes oposades i excloents l’una de l’altra. Ja sabeu de què estem parlant: ¿cal dir este o aquest, juí o judici, és català o valencià, pebrera o pimentó, artista o artiste, graó o escaló, us o vos, dos o dues, eixir o sortir, homes o hòmens, faena o feina? Davant plantejaments intrínsicament excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite aferrissades discussions i porte sovint a desgavellades conclusions, filiacions lingüístiques sectàries, empobridores, pròpies d’una ment reduccionista… o directament i in extremis, a l’abandó de la llengua per part de l’aprenent o usuari. La paranoia a vegades és tal que quasi pots endevinar el partit polític amb el que simpatitza un parlant, depenent de quin mot faça servir. ¿Ens hem tornat bojos? I és que tot ajuda perquè els valencians ens barallem per dos accents i quatre lletres: el desconeixement del dialecte valencià en conjunt; la desconfiança en una normativa ―¿o potser un ensenyament?― que, cal dir-ho, en el passat ha sigut excessivament reduccionista, cultista ―a la defensiva de tot el que feia olor de castellà―; com també la desconfiança en qualsevol normativa, que de tot n’hi ha… per no parlar de l’absurditat del secessionisme lingüístic, que des de la seua tosquedat i entossudiment (disfressat de populisme) encara entrebanca que la nostra llengua siga un vehicle de comunicació normal i embolica la troca per tal que valencianoparlants i aprenents de valencià es confonguen una miqueta més a l’hora d’escriure i de parlar. (L’objectiu del secessionisme: que escriguem i parlem en la nostra llengua de la manera més allunyada possible de com ho fan els nostres veïns de Catalunya ―encara que això supose un exercici de malabarisme que empobreix el dialecte valencià en si― i que tot seguit fiquem el valencià dins d’una vitrina per admirar-lo junt amb la senyera i no tornar a usar-lo mai més).

Doncs bé, aquestes polèmiques m’han vingut al cap en trobar-me un exemple més d’estretor de mires lingüística. I aquesta vegada no ve de cercles secessionistes. La foto la teniu dalt, és de la porta d’un lavabo on es deia «Ell [és el vàter d’hòmens], servicis», fins que algú ha cregut veure-hi un error i ha esborrat servicis i ho ha canviat per servei. Bé, caldria assabentar aquesta persona que hi ha una cosa que es diuen doblets lingüístics que el diccionari defineix com a Mot que coexisteix amb un altre en una llengua a partir d’un sol origen etimològic. En poques paraules i centrant-nos en l’exemple: tan correcte és dir «servei» com «servici»: consulteu qualsevol diccionari. Ambdues vénen del llatí servitium i fins i tot sembla que «servici» (la forma que usem normalment els valencians) és més antiga; és la forma que es fa servir en la llengua oral i també en l’escrita (poca broma, per gent com Enric Valor, de qui parlaré més avant, que n’usa les dues); forma que no hauria d’excloure en absolut el mot «servei». I és que és realment una llàstima que un mot s’haja estigmatitzat com a «catalanista» i l’altre com a «blaver» i que es pense que una forma és correcta i l’altra no. Es barallen els castellanoparlants per dir hierba o yerba, o per dir garrofa o algarroba? Perquè ho hem de fer, doncs, nosaltres? Jo demane calma i serenitat a l'hora de discutir aquests temes, i recorde a qui em llija que la llengua és rica i cal fer-la servir tota, sense sectarismes.

Ah, si em pregunteu quines paraules cal utilitzar, de les que hi ha dalt en cursiva, la meua resposta és clara: sens dubte, totes.