dissabte, 4 de desembre del 2010

La paraula de la setmana: «aponar-se»


La paraula d'esta setmana és un verb de moviment que fem amb el cos. Aponar-se és abaixar-se doblegant els genolls fins que el cul toque terra o hi estiga prop, posant les anques sobre els garrons, de manera semblant a com fan les gallines quan han de pondre un ou. De fet, «aponar» és precisament un derivat de «pondre», que ha patit un canvi de conjugació: de la 2a (on estan els verbs acabats en –er o –re) ha passat a la 1a (acabats en –ar) que és on estan la majoria dels verbs. Per això es diu «aponar» i no apondre.

Com a exemple, en la foto d’un equip de futbol o de qualsevol grup nombrós de gent, els de primera fila estan aponats per no tapar els de darrere. També podem utilitzar una altra expressió ―sinònima― i dir que s’han posat a la gatzoneta.

Potser heu sentit la paraula aponar en l’expressió popular «Ser més vell que cagar aponat».

I si voleu dos sinònims d’aponar-se, podeu dir perfectament aclofar-se i, en certs contextos, acatxar-se o ajupir-se.

divendres, 3 de desembre del 2010

Reunions amb Lo Rat

Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò.

Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseguretat.

I ja que parlem de llengua, faig una breu reflexió lingüística. Si heu visitat al llarg dels últims anys webs o publicacions secessionistes (ara vinc d’entrar en Lo rat) observareu com cada vegada més els seus escrits s’acosten al valencià normatiu ―tant al pre-AVL com al model AVL, no hi entrem ara―, amb la introducció d’accents i de grafies que abans els secessionistes refusaven. Jo compare els dos models i m’alegre que es produïsca este acostament, i pense que és realment una llàstima que hi haja tant d’odi quan en la pràctica la qüestió de fons són tan sols dos pronoms i quatre accents. O no és només això? Ho oblidava, el realment important, el que eclipsa en estos debats la qüestió lingüística és si tu eres del PP o del Bloc, si eres dels del blau o sense, si eres independentista o no, si eres d’esquerres o de dretes, si li dius valencià o català. I jo em pregunte: que no haurem d’usar la llengua tots ―perquè és de tots― encara que no ens caiguem bé, que no tinguem la mateixa ideologia?

Quant a Saragossà, ens poden agradar o no les propostes que fa en la seua gramàtica, ens poden paréixer pertinents i necessàries o no. Ara bé, el lingüista s’acosta a qüestions lingüístiques des del rigor, la constatació, les proves empíriques, l’argumentació. Hi ha potser alguna premissa, algun leitmotiv en els seus plantejaments? Jo crec que sí: acostar la llengua estàndard a la llengua viva. I no està malament això, perquè no ens enganyem: tal volta hi ha encara massa distància entre el que parlem i el que escrivim; usem un valencià escrit influenciat pel model literari, que s’emmiralla en el català d’altres contrades i que a voltes bandeja formes genuïnament valencianes que fa dècades s’usaven amb total normalitat.

Per això, pel fet que el filòleg català vaja a parlar amb un secessionisme que cada vegada ho és menys, no hauríem de fer escarafalls. Potser les conseqüències d’eixes xarrades seran més positives que no ens pensem.