dijous, 22 de juliol de 2010

La paraula de la setmana: «arramassar»



L’altre dia estiguí a la fresca a la terrassa d’un amic de Picassent. Cada u portà el que tenia per casa i entre tots vam apanyar un bon soparet. En acabant, l’amic ens demanà amablement que Arremasseu si podeu el que hi ha per taula, referint-se al plat mig acabat de papes, a uns quants tovallons usats i algun got.

Arremassar o arramassar (aquesta última sembla que és la pronúncia correcta), vol dir arreplegar coses escampades o disperses, com per exemple les fulles d’un arbre caigudes en terra o, com el cas que ens ocupa, les restes d’una picadeta escampades per taula.

Aquest verb prové d’un substantiu, ramàs, que és una ferramenta semblant a una granera que serveix per a agranar el carrer, el forn o l’era. De fet existeix la forma normativa ramassar, tot i que la variant «arramassar» s’utilitza en punts molt allunyats del domini lingüístic, com són Andorra o Mallorca.

dimecres, 21 de juliol de 2010

El gargot d'un xiquet

M’agrada el heavy, i el punk, i el thrash… en fi, eixa música de locos que peguen crits, que dirien alguns. Però també m’agrada sentir coses diferents. D'acord, hui no me’n vaig molt lluny, i sent pop-rock: un directe d’Antonio Flores que, diguem-ne, he amprat. Més aviat tracte de sentir-lo, entre el soroll de trepants i martellades dels obrers que reformen un pis de la finca: són de la Ribera, es nota en com parlen i ho he comprovat en la seua furgoneta. Un d’ells esbronca un altre de tant en tant (Vas a la teua! Pregunta, home, que treballem conjuntament! li diu). Em prometeren que el soroll duraria pocs dies, però encara estan ací al costat, fent-me companyia aquests matins solitaris de faena a casa.

En el directe que sona de fons, a Antonio li faltaven dos mesos per a morir, i no sé si per això la seua veu entre cançó i cançó, quan s’adreça al públic, sona més macarra, més rasposa. Em fa la impressió que a vegades se li’n va.

Dels temes del disc (m’agraden quasi tots), hui només podia fixar-me en Cuerpo de mujer. Pareix que Antonio pensava en Mònica Pont, amb qui llavors festejava. Jo pensaré en una altra.

El garabato de un niño es tu cuerpo de mujer: m’agrada la comparança entre el xiquet i l’adult. El nano, encisat per la seua imaginació i burxat pel desig incipient, dibuixa el gargot d’una dona. L’adult, per fi, atrapat per la magia de un laberinto, repassa amb el dit les corbes de la seua estimada.