Living space

(Llig la versió original en valencià)

Some days ago I finished reading Ferran Torrent’s novel Judici Final, the last book of the trilogy that began with Societat Limitada and Espècies Protegides. I buy and read his books for several reasons. To mention some: their informative nature. Yes, one can learn something from Torrent’s stories. You recognise discourses, attitudes and character roles which, despite being fictional, ressemble what you might find in the streets of Valencia and surrounding areas. I strongly believe that, even though the stories of his novels are fictitious, the shady business, political pacts of dubious morals and the fierce struggle for gaining power are situations which testify what happens, or could happen, in Valencian society much more realistically than what you can see in TV news (especially if you watch Canal 9 news).

I find it interesting how every character in Torrent’s novel’s (the journalist, the detective, the politician, the political adviser or the employer) behaviour is guided by pragmatism and survival instinct, without taking anybody on or assuming any moral code. I reckon that this reflects the very author’s scepticism and lack of dogmatism regarding, for instance, the political field. But not only this: I find that there is an attitude within him that oozes a distinct personality, the voice of an individual who does not want to be pigeonholed within a given political movement, who does not pretend to be something he is not, who always has his feet on the ground and who speaks freely without worrying what they might say. That is a worthy trait.

Sense of humour. I find it quite familiar. Maybe it is due to physical proximity, which implies cultural nearness. Sometimes I find that his characters’ dialogues, their comments and reactions are strongly similar to those that I could hear from any countryman, a friend, or even my own father, who, by the way, is of the same age as the writer.

The dialogues: undoubtely Torrent’s strong point. The ebb and flow of negotiations, around the table, whilst having a drink. It reminds me of the betting games, which it seems are quite present in some of his novels. In these dialogues you may find lots of implied information. In here the different characters display their thoughts which are also points of interest for Torrent.

It is at this point, a concrete dialogue in Judici Final, one of many maintained by the characters Francesc Petit and Júlia Aleixandre, comes to mind. I wanted to comment on this, but unfortunately for those reading this, I am beating about the bush somewhat...

The mentioned dialogue takes place in the rice fields of L’Alfubera Lake, where Francesc Petit, born in a village, comments to Júlia Aleixandre, a city dweller, on the difference between people brought up in a village and those brought up in a city. He says that children in the cities see their time and space to play limited to an urban park, while children in villages have the privilege of having their house gate open, so that they can wander around orchards and open space until night falls. According to this character, this freedom deeply marks their personality.

I don’t know if this is true, but when I was reading this I thought that the best moments of my childhood occurred in non-developed areas. I spend, with my family, almost every weekend or holiday in Altura, a village in l’Alt Palància (Castelló - Spain). Accompanied by who was then my best friend, I walked up and down around the fields, where we collected corn cobs, cherries or blackberries. We sharpened cane sticks that we would try to use as hunting weapons. We even drew sketches of how the prey must be caught. We had built a cane cabin in a hill nearby. It was covered with an old awning. We used to go there to spend the afternoons during many years.

When I was not at the village, but at my home town, in the outskirts of Valencia, my instinct also led me to areas where I could set my imagination free. Space in here was just a few orchards along the railway track and a rubbish dump. It was perfect for us. I lived my best moments perched on a fig tree, our secret place.

Today, on the way back home, I am on the bus looking through the window to the urban park of Ferran el Catòlic Avenue, in Valencia. There is a family taking the dog for a walk. I observe the park, a close space surrounded on both sides by cars and tarmac. I am grateful for having had the chance to play in more interesting places when I was a child. I don’t know if these kinds of things deeply mark people’s personalities, as Torrent’s character claims. But I think that the fact that I am so fond of those long afternoons wandering around orchards makes me think that, to a certain extent, it must be true. The writer from Sedaví is aware of the very rapid urbanisation process which is taking place in our country. He is making us reflect on this situation that, for sure, will change our society.

L'espai vital

(see my English version)

Fa uns dies que acabí de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final, l’última part de la trilogia que va començar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides. Hi ha diversos motius pels quals compre i lligc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, rols de personatges que es pareixen molt als que pots trobar a peu de carrer en València i la seua contornada. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis térbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita acarnissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar en la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues vore en els informatius de televisió, especialment si són els de Canal 9.

Em pareix interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodiste, el detectiu, el polític, l’empresari, l’assessor com el delinqüent es comporten guiats pel pragmatisme, per l’instint de supervivència, sense casar-se amb ningú ni amb cap codi moral. Al meu parer açò reflectix l’escepticisme i falta de dogmatisme del propi autor pel que fa, per exemple, a la política. Però no és només això, trobe que hi ha en ell una actitud que revela una personalitat pròpia, la veu d’un jo que no vol encasellar-se en un moviment polític en concret, que no fingix ser lo que no és, que sempre toca els peus en terra i que diu lo que pensa sense preocupar-se pel què diran. Això sí que té valor.

El sentit de l’humor. Em resulta molt pròxim i familiar. Potser per la proximitat física, que implica la cultural ja que a vegades trobe en els diàlegs dels seus personatges reaccions o comentaris que perfectament podria sentir de boca d’un paisà, d’un amic o inclús de mon pare.

Els diàlegs. Sens dubte el punt fort de Torrent. L’estira-i-amolla en una negociació, al voltant d’una taula, entre copa i copa. Recorda, de pas siga dit, els jocs d’apostes que, segons pareix, estan ben presents en altres novel·les seues. En els diàlegs trobes moltíssima informació implícita, ací els diferents personatges ens obrin els seus pensaments que alhora són els punts d’interés en què es fixa Torrent.

I és en eixe punt, un diàleg en concret de Judici Final, un de tants entre els personatges de Francesc Petit i Júlia Aleixandre, el que em feu pensar l’altre dia, i sobre el qual volia parlar en este post. Per a desgràcia de qui em lligga, me n’he anat en raons...

El diàleg en qüestió té lloc en els arrossars al voltant de l’Albufera, a on Francesc Petit, home de poble, comenta a Júlia Aleixandre, urbanita empedrida, que mentres els xiquets de ciutat tenen limitat l’esplai en el parc urbà de baix de sa casa, els xiquets de poble tenen el privilegi que els deixen oberta la porta de casa i fora tenen tot un món a on poden entretindre’s en llibertat fins que arriba la nit i tornen per ells mateixos a casa. Segons el personatge, eixa llibertat, disposar d’eixe espai, marca la personalitat de les persones.

Jo no sé si la marca o no, però mentres llegia açò pensí que en la meua infància, els millors moments ocorregueren en llocs no urbanitzats. Quasi tots els caps de setmana, festius i vacacions els passava amb la família en la vila d’Altura, en l’Alt Palància. En companyia del meu millor amic, recorríem amunt i avall els camps a on collíem panolles de dacsa, cireres o mores. Esmolàvem canyes que després preteníem fer servir com a ferramentes de cacera. Inclús dibuixàvem croquis de com la presa havia de ser capturada. En la muntanya havíem construït una cabanya de canyes coberta amb un tendal vell, a la qual acudírem a diari, religiosament, durant uns quants anys.

Quan no estava en el poble, sinó en ma casa, en un barri perifèric de la ciutat de València, l’instint també em portava a les zones a on poguera donar solta a la imaginació. Ací l’espai es limitava a uns quants horts a la vora de la via del tren i un abocador. En teníem prou, amb això. Els millors moments ocorregueren enfilats damunt d’una figuera, el nostre lloc secret.

Hui, mentres torne a casa en l’autobús urbà, observe per la finestra el parc de l’avinguda Ferran el Catòlic, en València. Una família hi passeja el gos. Observe l’espai tancat, artificial, les bardisses rodejades a banda i banda per asfalt i cotxes. Agraïsc haver tingut l’oportunitat d’eixir a jugar a llocs més interessants quan era menut. No sé si com deia el personatge de Torrent estes coses marquen les persones, però el fet que recorde amb afecte les llargues vesprades de vagar entre camps em fa pensar que, en certa manera, deu ser cert. L’escriptor de Sedaví, conscient del procés vertiginós d’urbanització dels espais agrícoles del nostre país, ens fa reflexionar així sobre este fenomen que de segur canviarà la societat.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Ascensió al Pic Penyagolosa

Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a iniciar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, en l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic («burlant», que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, peguem un passeig pel centre buscant un lloc a on comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent de la gent d’estes terres.

En la plaça és dia de mercat. En l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, que comprem per a que ens servixca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant vorem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa en la planta baixa d’una dona que ven tomates. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ne comprem tres, una per a cada u.

Deixem Llucena per a continuar amunt cap a Vilafermosa. Primer entrebanc: probablement no tenim prou gasolina. Després d’uns deu minuts de revoltes decidim que és més sensat tornar arrere per a repostar en Llucena. Una vegada hem esmenat l’error reprenem el camí a Vilafermosa. Sense fer parada en eixa població, ens desviem per un camí asfaltat, però ple de clots, que ens porta al Mas de Borràs, on preteníem aparcar el cotxe i començar l’excursió, a més d’encomanar taula per a dinar, una vegada haguérem descendit del pic. Però ja era massa tard. Entre pujar i baixar s’haurien fet les cinc de la vesprada i probablement no ens prepararien un dinar a eixes hores. Seria millor almorzar en el mas i reservar el companatge que portàvem per a dinar en la muntanya. L’encarregada del mas, molt amablement, amb un accent ben curiós, mig tortosí, ens indica que no hi ha cap problema per a almorzar en el lloc.

Després de cruspir-nos un entrepà de tonyina amb tomata ben generós, i de les indicacions de la pobletana, comencem a caminar per una senda ascendent que ens allunya de les cases. És la una i deu. Hem de seguir les marques blanques i grogues que marquen el camí. De la senda eixim a un camí forestal, on sense massa seguretat, ja que hi han uns quants senyals, prenem el camí cap a l’esquerra. Uns minuts més tard la pista s’acaba i ens trobem entre els matolls. Segon entrebanc: ens hem equivocat, no hem sabut llegir els senyals. Un poc baixos de moral, tornem arrere. Hem aprés que quan el senyal té forma de creu, significa que eixe no és el camí, i que en canvi, quan les ratlles són paral·leles, eixe és l’itinerari que s’ha de seguir.

A hores d’ara ja ens hem proveït d’unes branques seques que ens servixen de bastó i ens seran molt útils. La senda transcorre entre pins, sempre amunt. A poc a poc comencem a fixar-nos en la vegetació: pins de dos tipus diferents, alguna carrasca, arbusts de romer sorprenentment alts i olorosos, el perfum de les tiges d’espígol, altres arbres i arbusts d’espècies que desconec.

Ara el sender s’ha tornat més pedregós, per bé que més fàcil, ja que feia només uns minuts que xafàvem camins de terra encara humida per les darreres pluges. Als nostres peus s’obri una vall i comencem a fruir de les primeres vistes.

Tornem a eixir a una pista forestal, pedregosa i ascendent. Des d’allí observem que encara no estem en la muntanya que pertoca per a fer l’ascensió al pic. La ruta és més llarga del que pensàvem. Apareixen els primers símptomes de cansament, la suor ens amera tot el cos. Però no ens aturem. Joanvi troba en terra una mantis religiosa (ell l’anomena pregadéu) que devora amb precisió la seua presa. Admirem la bellea perillosa i el respecte que provoca l’insecte. Més amunt descobrim que no estem sols: uns metres més avant hi ha un gos llebrer que se situa a una distància prudencial de nosaltres. Pareix que continua avant i el perdem de vista. Sorprenentment, no el tornarem a vore, ni al gos ni a cap persona que es faça responsable de l’animal.

Estem una altra volta en una senda, que seguim sense massa dificultats. Davall de nosaltres hi ha una vall xicoteta comparada amb l’anterior. Divisem la paret d’un tossal de pedra sense molta vegetació, que haurem de rodejar, i darrere trobarem la falda que ens ha de portar al pic. Ens preguntem a on dimonis està la font de què ens havien parlat. Hi ha qui està esgotat, fem parades curtes i improvisades. Quan menys ho esperàvem, trobem la Font de las Mozas, on bevem aigua fresca, el regal de la muntanya. Des d’allà es divisen dos masos arruïnats i els bancals sense conrear. Ens preguntem com seria la vida de qui visquera allí, allunyat de tot i de tots, de la comoditat de la vida del poble o de la ciutat.

Tornem a ascendir. Comença a fer frescor, de tant en tant ens posem el jersei. També comença a haver gespa i els primers bolets. Ara, després de les pluges, és el moment idoni per a arreplegar-ne, o com alguns diuen, caçar-ne. N'hi han per tot arreu; encara que, segons m’informen, els que hem trobat fins ara no són bons per a menjar. Són grocs i si els arranques, la carn de davall de la caputxa recorda la forma d’una esponja. El paisatge és bonic. Encara que estem esgotats, admirem el que ens envolta. Trobem més classes de bolets, uns blancs amb forma fàl·lica, altres amb la caputxa blanca en forma de plat, i taques marrons. Un preciós bolet amb caputxa roja.

Per fi arribem a una altra pista forestal que ens porta immediatament a la base, l’últim lloc on pots arribar en cotxe. Ara comença l’ascensió pròpiament dita, que no ha de durar més de mitja hora. Les cames ens fallen, em fan molt de mal els genolls. I el pitjor està per vindre.

Decidim fer la pujada més suportable menjant-nos les tomates: a mos redó, sense sal, sense oli. Les expectatives no havien sigut debades: no calia adobar la meravellosa vianda, que era un plaer en ella mateixa, sense cap afegitó. Ho vaig saber abans que tocara la boca, en acostar el nas i sentir l’olor. Mai no n’havia tastat de tan bones.

Per fi arribem al cim! Hi ha tanta boira que jo soc l’únic amb prou moral per a pujar dalt de tot, on està la placa que assenyala el punt més alt i una caseta. No es veu res més enllà de la roca. Malauradament, hauré d’imaginar que estic en el punt més alt del País valencià: els ulls no podran corroborar-ho. Mantinc una conversa breu amb la dona que vigila el lloc. És del poble més pròxim, Vistabella del Maestrat. Passa allà dalt deu hores al dia. No m’estranya que quan li comente que el lloc és molt bell, ella no es mostre tan eufòrica com jo. També té un accent curiós: no apitxa quan diu la paraula “pujar”, sinó que pronuncia la “j” quasi com una fricativa postalveolar sonora (puʒáɾ). En comptes de dir “hui”, com jo, utilitza la paraula “avui”.

Hem d’afanyar-nos en tornar, refer el camí a bon pas abans que es faça de nit. Se’ns ha fet massa tard.

Tornem a passar per la font. A pesar d’haver-nos menjat la tomata, començàvem a tindre gana. Decidim dinar allí, sense encantar-nos massa. Fruïm del pa de poble i del companatge, de la frescor de l’aigua de la font. Tastem una mantega d’herbes casolana que Joanvi en persona ha preparat. Mentres devorem l’entrepà, un desassossec ronda en la ment dels tres. Observe una línia de núvols totalment horitzontal, amb el sol damunt. M’adone que, en qüestió de segons, el sol baixa fins on estan els núvols i queda durant uns instants totalment cobert. S’acosta el crepuscle. Ho comente. Després d’uns segons de silenci, Miquel, exaltat, crida: “Són les set i quart, mone d’ací o se’ns farà de nit!”.

Comença la recta final. Ens alcem en un bot, arrepleguem les coses i comencem a caminar a pressa, quasi amb el menjar en la gola, per a fer el camí de tornada. No ens podem permetre aturar-nos, seria realment perillós que es fera de nit en el bosc: és molt fàcil perdre’s, deixar de vore els senyals, esvarar amb una pedra que no has vist. Hem de fer en una hora el mateix camí que abans ens havia costat vora tres. A pas lleuger i amb les cames adolorides, pense com hem sigut tan ingenus. Ens adinsem pel bosc, pels camins, passem els trams de pista forestal ràpidament, quasi negligentment a pressa. Ara vaig l’últim dels tres. Joanvi em diu que el que estem fent és una salvatjada. Té tota la raó.

Miquel, potser més conscient de la situació, encapçala ara el grup. Amb una habilitat per a orientar-se i una memòria fotogràfica que Joanvi i jo no parem d’agrair-li, ens guia per les arbredes cada vegada més fosques, a mesura que ens adinsem per les valls. El pal que usava per a recolzar-me millor ara servix per a frenar-me en les pendents. Miquel ens anima, espantem la por amb comentaris optimistes del tipus “Ja no queda gens, quasi hem arribat!”, “Açò està fet, ho aconseguim!”. Comença a ser negra nit.

De sobte, quasi miraculosament, divisem els llums del mas i acte seguit les primeres cabanyes de fusta. No m’ho puc creure, ho hem aconseguit. Els tres ens abracem. D’acord mutu decidim que conservarem els pals que tant ens han ajudat.

Una vegada estem dins del cotxe, de baixada cap a la carretera principal, el bosc ens fa l’últim regal: la visió d’una rabosa que se’ns creua per la carretera. S’atura davant el cotxe. Ens mira amb els seus ulls brillants i camina amb pas elegant, encuriosida, al voltant del vehicle. Joanvi frena del tot. Estem eufòrics. Els demane que guarden silenci, mentres regire nerviós la motxilla, buscant la càmera. Joanvi apaga el motor del cotxe. No hi ha hagut sort. L’animal ja se n’ha anat.

(Redacció modificada en 2018)

Nota preliminar - Preliminary note

Valencià: Primer de tot vos diré que em fa moltíssima perea escriure esta primera entrada. ¿Per què? Perquè és difícil descriure de què va un blog quan encara no saps què hi escriuràs. Per això canviaré esta entrada tantes voltes com crega necessari. O potser no. Vejam: en principi vullc contar coses que evidentment em passaran a mi, però no les meues misèries sense interés, sinó potser algun viatge, concert, experiència, excursió, pensament, ressenya literària o musical, traducció, recomanació, etcètera, que trobe que és, en primer lloc, interessant de recordar per a mi, i en segon lloc, interessant de llegir per ad algú. Així doncs, potser també faré alguna crítica d'un altre blog o penjaré qualsevol altre tipus d'enllaç, del qual m'abellisca parlar o al qual em vinga de gust fer-li publicitat. Al remat la qüestió és expressar-se.

PS: La llengua que utilitzaré per a escriure el blog serà normalment el valencià, encara que també pretenc escriure en anglés, en castellà, i si em veig capaç introduiré textos en altres llengües de les quals de moment tinc un coneixement bastant bàsic. Tot dependrà de la temàtica de l'entrada i del temps de què dispose. En qualsevol cas, m'agradaria que comentàreu allò que llegiu, o almenys que em digau què vos suggerix. No cal registrar-s'hi, només assegureu-vos que abans d'escriure feu clic en l'opció 'anònim'.

______________________________________________________________________

English: First of all I must say that I feel very lazy to write this first post. Why? Because it is quite difficult to say what a blog is about when you still don't know what you are going to write on it. That is why I'll probably change this post as often as necessary. Or maybe I won't. Let's see: at first, I want to tell you things that are happening to me, but not my personal misery which is of no interest at all, but maybe some trip, concert, experience, thought, a literary or musical review, a translation, recommendation, etc, which I find that is, firstly, interesting for me to remember, and secondly, interesting for someone to read. Thus, maybe I comment on other blogs or put any kind of link I want to to talk about or recommend. In the end the important thing is to express oneself.

Postscript: The language I'll be using in this blog will normally be Valencian, though I intend to write also in English, in Spanish, and maybe I even introduce texts in some other languages that I don't speak fluently by now. Everything will depend on the post subject and on the time I have. In any case, I would like you to comment on what you've read. At least let me know what comes to mind after reading it. You don't need to be registered to post a comment, just make sure that before writing you click on 'anonymous'.

(Redacció modificada en maig de 2024)