dimecres, 10 d’octubre de 2007

Living space


(mira la versió original en català)

Some days ago I finished reading Ferran Torrent’s novel Judici Final, the last book of the trilogy that began with Societat Limitada and Espècies Protegides. I buy and read his books for several reasons. To mention some: their informative nature. Yes, one can learn something from Torrent’s stories. You recognise discourses, attitudes and character roles which, despite being fictional, ressemble what you might find in the streets of Valencia and surrounding areas. I strongly believe that, even though the stories of his novels are fictitious, the shady business, political pacts of dubious morals and the fierce struggle for gaining power are situations which testify what happens, or could happen, in Valencian society much more realistically than what you can see in TV news (especially if you watch Canal 9 news).

I find it interesting how every character in Torrent’s novel’s (the journalist, the detective, the politician, the political adviser or the employer) behaviour is guided by pragmatism and survival instinct, without taking anybody on or assuming any moral code. I reckon that this reflects the very author’s scepticism and lack of dogmatism regarding, for instance, the political field. But not only this: I find that there is an attitude within him that oozes a distinct personality, the voice of an individual who does not want to be pigeonholed within a given political movement, who does not pretend to be something he is not, who always has his feet on the ground and who speaks freely without worrying what they might say. That is a worthy trait.

Sense of humour. I find it quite familiar. Maybe it is due to physical proximity, which implies cultural nearness. Sometimes I find that his characters’ dialogues, their comments and reactions are strongly similar to those that I could hear from any countryman, a friend, or even my own father, who, by the way, is of the same age as the writer.

The dialogues: undoubtely Torrent’s strong point. The ebb and flow of negotiations, around the table, whilst having a drink. It reminds me of the betting games, which it seems are quite present in some of his novels. In these dialogues you may find lots of implied information. In here the different characters display their thoughts which are also points of interest for Torrent.

It is at this point, a concrete dialogue in Judici Final, one of many maintained by the characters Francesc Petit and Júlia Aleixandre, comes to mind. I wanted to comment on this, but unfortunately for those reading this, I am beating about the bush somewhat...

The mentioned dialogue takes place in the rice fields of L’Alfubera Lake, where Francesc Petit, born in a village, comments to Júlia Aleixandre, a city dweller, on the difference between people brought up in a village and those brought up in a city. He says that children in the cities see their time and space to play limited to an urban park, while children in villages have the privilege of having their house gate open, so that they can wander around orchards and open space until night falls. According to this character, this freedom deeply marks their personality.

I don’t know if this is true, but when I was reading this I thought that the best moments of my childhood occurred in non-developed areas. I spend, with my family, almost every weekend or holiday in Altura, a village in l’Alt Palància (Castelló - Spain). Accompanied by who was then my best friend, I walked up and down around the fields, where we collected corn cobs, cherries or blackberries. We sharpened cane sticks that we would try to use as hunting weapons. We even drew sketches of how the prey must be caught. We had built a cane cabin in a hill nearby. It was covered with an old awning. We used to go there to spend the afternoons during many years.

When I was not at the village, but at my home town, in the outskirts of Valencia, my instinct also led me to areas where I could set my imagination free. Space in here was just a few orchards along the railway track and a rubbish dump. It was perfect for us. I lived my best moments perched on a fig tree, our secret place.

Today, on the way back home, I am on the bus looking through the window to the urban park of Ferran el Catòlic Avenue, in Valencia. There is a family taking the dog for a walk. I observe the park, a close space surrounded on both sides by cars and tarmac. I am grateful for having had the chance to play in more interesting places when I was a child. I don’t know if these kinds of things deeply mark people’s personalities, as Torrent’s character claims. But I think that the fact that I am so fond of those long afternoons wandering around orchards makes me think that, to a certain extent, it must be true. The writer from Sedaví is aware of the very rapid urbanisation process which is taking place in our country. He is making us reflect on this situation that, for sure, will change our society.

L'espai vital


(see my English version)

Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final, l’última part de la trilogia que va encetar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides. Hi ha diversos motius pels quals compre i llegisc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, roles de personatges que malgrat ser al paper s’assemblen molt als que podries trobar a peu de carrer en València i rodalia. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis tèrbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita aferrissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar a la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues veure als informatius de televisió, especialment si aquests són de Canal 9.

Em sembla interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodista, el detectiu, el polític, l’empresari, l’assessor com el delinqüent es comporten guiats pel pragmatisme, per l’instint de supervivència, sense casar-se amb ningú ni amb cap codi moral. Al meu parer açò reflecteix el propi escepticisme i falta de dogmatisme del propi autor pel que fa, per exemple, a la política. Però no és només això, trobe que hi ha en ell una actitud que traspua una personalitat pròpia, la veu d’un jo que no vol encasellar-se en un moviment polític en concret, que no fingeix ser el que no és, que està sempre amb els peus a terra i que diu el que pensa sense preocupar-se pel què diran. Això sí té valor.

El sentit de l’humor. Em resulta molt proper i familiar. Potser per la proximitat física, que implica la cultural ja que de vegades trobe en els diàlegs dels seus personatges reaccions o comentaris que perfectament podria sentir de boca d’un paisà, d’un amic o inclús de mon pare.

Els diàlegs. Sens dubte el punt fort de Torrent. L’estira i arronsa en una negociació, al voltant d’una taula, entre copa i copa. Recorda, de pas siga dit, els jocs d’apostes que, sembla ser, estan ben presents a altres novel·les seues. Als diàlegs trobes moltíssima informació implícita, ací els diferents personatges ens obrin els seus pensaments que alhora són els punts d’interés en què es fixa Torrent.

I és en aquest punt, un diàleg en concret de Judici Final, un de tants entre els personatges de Francesc Petit i Júlia Aleixandre, el que em va fer pensar l’altre dia, i sobre el qual volia parlar en este post. Per a desgràcia de qui em llegisca, me n’he anat en raons...

El diàleg en qüestió té lloc en els arrossars al voltant de l’Albufera, on Francesc Petit, home de poble, comenta a Júlia Aleixandre, urbanita empedreïda, que mentre els xiquets de ciutat tenen limitat el seu esbarjo al parc urbà de davall de casa seua, els xiquets de poble tenen el privilegi que els deixen oberta la porta de casa i a fora tenen tot un món on poden entretindre’s en llibertat fins que arriba la nit i tornen per si mateixos a casa. Segons el personatge, aquesta llibertat, disposar d’aquest espai, marca la personalitat de les persones.

Jo no sé si la marca o no, però mentre llegia açò vaig pensar que en la meua infància, els millors moments ocorregueren en llocs no urbanitzats. Quasi tots els caps de setmana, festius i vacances els passava amb la família a la vila d’Altura, en l’Alt Palància. En companyia del que era aleshores el meu millor amic, recorríem amunt i avall els camps on collíem panotxes de dacsa, cireres o móres. Esmolàvem canyes que després preteníem fer servir com a eines de cacera. Inclús dibuixàvem croquis de com la presa havia de ser capturada. A la muntanya havíem construït una cabanya de canyes coberta amb un tendal vell, a la qual acudírem a diari, religiosament, durant uns quants anys.

Quan no era al poble sinó a ma casa, en un barri perifèric de la ciutat de València, l’instint també em menava a les zones on poguera donar brida a la meua imaginació. Ací l’espai es limitava a uns quants horts a la vora de la via del tren i un abocador. En teníem prou, amb això. Els millors moments ocorregueren enfilats damunt d’una figuera, el nostre lloc secret.

Avui, mentre torne a casa en l’autobús urbà, observe per la finestra el parc urbà de l’avinguda Ferran el Catòlic, a València. Una família hi passeja el gos. Observe el parc, l’espai tancat, artificial, rodejat a banda i banda per asfalt i cotxes. Agraïsc haver tingut l’oportunitat d’eixir a jugar a llocs més interessants quan era menut. No sé si com deia el personatge de Torrent aquestes coses marquen les persones, però el fet que recorde amb afecte les llargues vesprades de vagar entre camps em fa pensar que, en certa manera, ha de ser cert. L’escriptor de Sedaví, conscient del procés vertiginós d’urbanització del territori del nostre país, ens fa reflexionar així sobre aquest fenomen que de segur canviarà la nostra societat.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Ascensió al Pic Penyagolosa


Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a encetar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, a l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic (burlant-se, que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, fem un passeig pel centre per tal de comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent valencià de la gent d’estes terres.

A la plaça és dia de mercat. A l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, el qual comprem perquè ens servisca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant veurem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa a la planta baixa d’una dona que ven tomaques. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ens en comprem tres, una per a cada u.

Deixem Llucena per continuar amunt cap a Vilafermosa. Primer entrebanc: probablement no tenim prou gasolina. Després d’uns deu minuts de revoltes decidim que és més sensat tornar enrere per repostar combustible a Llucena. Una vegada hem esmenat l’error reprenem el camí a Vilafermosa. Sense fer parada en esta població, ens desviem per un camí asfaltat, per bé que ple de clots, que ens mena al Mas de Borràs, on preteníem aparcar el cotxe i començar l’excursió, a més d’encomanar taula per a dinar, una vegada haguérem descendit del pic. Ja era, però, massa tard. Entre pujar i baixar s’haurien fet les cinc de la vesprada i probablement no ens prepararien un dinar a eixes hores. Seria millor esmorzar al mas i reservar el companatge que portàvem per dinar en la muntanya. L’encarregada del mas, molt amablement, amb un accent ben curiós mig tortosí, ens indica que no hi ha cap problema per esmorzar al lloc.

Després de cruspir-se un entrepà de tonyina amb tomaca ben generós, i de les indicacions de la pobletana, comencem a caminar per un senderol ascendent que ens allunya de les cases. És la una i deu. Hem de seguir les marques blanques i grogues que marquen el camí. Del senderol eixim a un camí forestal, on sense massa seguretat, atés que hi ha diverses senyals, prenem el camí cap a l’esquerra. Uns minuts més tard la pista s’acaba i ens trobem entre els matolls. Segon entrebanc: ens hem equivocat, no hem sabut llegir els senyals. Un poc baixos de moral tornem enrere. Hem aprés que quan el senyal té forma de creu, significa que eixe no és el camí, i que en canvi, quan les ratlles són paral·leles, és este l’itinerari a seguir.

A hores d’ara ja ens hem proveït d’unes branques seques que ens serveixen de bastó i ens seran molt útils. El senderol transcorre entre pins, sempre amunt. A poc a poc comencem a fixar-se en la vegetació que hi trobem: pins de dos tipus diferents, alguna carrasca, arbustos de romer sorprenentment alts i olorosos, el perfum de les tiges d’espígol, altres arbres i arbustos l’espècie dels quals no sé esbrinar.

Ara el sender s’ha tornat més pedregós, per bé que més fàcil ja que feia només uns minuts que trepitjàvem camins de terra encara humida per les darreres pluges. Als nostres peus s’obri una vall i comencem a gaudir de les primeres vistes.










Tornem a eixir a una pista forestal, pedregosa i ascendent. Des d’allà observem que encara no som a la muntanya que pertoca per a fer l’ascensió al pic. La ruta és més llarga del que pensàvem. Apareixen els primers símptomes de cansament, la suor ens amera tot el cos. No ens aturem, però. Joanvi troba al terra un pregadéu que devora amb precisió la seua presa. Admirem la bellesa perillosa i el respecte que provoca aquest insecte. Més amunt descobrim que no estem sols: uns metres més avant hi ha un gos llebrer que se situa a una distància prudencial de nosaltres. Sembla que continua avant i el perdem de vista. Sorprenentment, no el tornarem a veure, ni ell ni cap persona que se’n faça càrrec.

Som altra volta en un senderol, el qual seguim sense massa dificultats. Davall nostre hi ha una vall xicoteta comparada amb l’anterior. Divisem la paret d’un tossal de pedra sense gaire vegetació, que haurem de rodejar, i al darrere trobarem la falda que ens ha de menar al pic. Ens preguntem on dimonis hi ha la font de què ens havien parlat. Hi ha qui està esgotat, fem parades curtes i improvisades. Quan menys ho esperàvem trobem la Font de las Mozas, on bevem aigua fresca, el regal de la muntanya. Des d’allà es divisen dos masos arruïnats i els bancals sense conrear. Ens preguntem com seria la vida de qui visquera allí, allunyat de tot i de tots, de la comoditat de la vida al poble o a la ciutat.

Tornem a ascendir. Comença a fer frescor, de tant en tant ens posem el jersei. També comença a haver-hi gespa i els primers bolets. Ara, després de les pluges, és el moment idoni per arreplegar-ne, o com alguns diuen, caçar-ne. N'hi ha per tot arreu, encara que segons m’informen els que hem trobat fins ara no són bons per a menjar. Són grocs i si els arranques, la carn de davall de la caputxa recorda la forma d’una esponja. El paisatge és bonic. Encara que estem esgotats, admirem el que ens envolta. Trobem més classes de bolets, uns blancs amb forma fàl·lica, d’altres amb la caputxa blanca en forma de plat, i taques marrons. Un preciós bolet amb caputxa roja.










Per fi arribem a una altra pista forestal que ens mena immediatament a la base, l’últim lloc on pots arribar en cotxe. Ara comença l’ascensió en si, que no ha de durar més de mitja hora. Les cames ens fallen, em fan molt de mal els genolls. I el pitjor està per vindre.

Decidim fer la pujada més suportable menjant-nos les tomaques: a mos redó, sense sal, sense oli. Les expectatives no havien sigut en va: no calia adobar la meravellosa vianda, que era un plaer de per si, sense cap afegitó. Ho vaig saber abans que tocara la boca, en acostar el nas i sentir l’olor. Mai no n’havia tastat de tan bones.

Per fi som al cim! Hi ha tanta boira que jo sóc l’únic amb prou moral per pujar fins dalt de tot, on hi ha la placa que assenyala el punt més alt i una caseta. No s’hi veu res més enllà de la roca. Malauradament, hauré d’imaginar que sóc al punt més alt del País valencià: els meus ulls no podran corroborar-ho. Encete una xicoteta conversa amb la dona que vigila el lloc. És del poble més proper, Vistabella del Maestrat. Passa allà dalt deu hores al dia. No m’estranya que quan li comente la bellesa del lloc, ella no es mostre tan eufòrica com jo. També té un accent curiós: no apitxa quan diu la paraula “pujar”, sinó que pronuncia la “j” quasi com una fricativa postalveolar sonora (puʒáɾ). En comptes de dir “hui”, com jo, utilitza la paraula “avui”, paraula tan condemnada per alguns a València capital i rodalia (junt amb “sortir” o d’altres), per bé que és igualment valenciana. Per cert, casualment la paraula 'avui' l'havia vista escrita uns metres més avall en una placa de metall que informava de no recorde què. El mot estava ratllat i mig esborrat expressament, probablement amb una clau. Vet ací la intolerància lingüística sense eixir de casa nostra, fruit de la ignorància, una forma d’auto-odi. Però en fi, això són figues d’un altre paner.

Hem d’afanyar-nos en tornar, refer el camí amb prestesa abans que es faça de nit. Se’ns ha fet massa tard.

Tornem a passar per la font. Malgrat haver menjat la tomaca, començàvem a tindre gana. Decidim dinar allí, sense encantar-se massa. Gaudim del pa de poble i del companatge, de la frescor de l’aigua de la font. Tastem un mantega d’herbes casolana que Joanvi en persona ha preparat. Mentre devorem l’entrepà, un neguit ronda en la ment dels tres. Observe una línia de núvols totalment horitzontal, amb el sol al damunt. M’adone que, en qüestió de segons, el sol baixa fins on són els núvols i queda per uns instants totalment cobert. S’acosta el crepuscle. Ho comente. Després d’uns segons de silenci, Miquel, exaltat, crida: “Són les set i quart, mone d’ací o se’ns farà de nit!”.

Comença la recta final. Ens alcem tots esverats, arrepleguem les coses i comencem a caminar de pressa, quasi amb el menjar en la gola, per fer el camí de tornada. No ens podem permetre d’aturar-nos, seria realment perillós que es fera de nit al bosc: és molt fàcil perdre’s, deixar de veure els senyals, esbarar amb una pedra que no has vist. Hem de fer en una hora el mateix camí que abans ens havia costat vora tres. A pas lleuger i amb les cames endolorides, pense com hem sigut tan ingenus. Ens endinsem pel bosc, pels camins, passem els trams de pista forestal ràpidament, quasi negligentment de pressa. Ara vaig l’últim dels tres. Joanvi em diu que el que estem fent és una salvatjada. Té tota la raó.

Miquel, potser més conscient de la situació, encapçala ara el grup. Amb una habilitat per orientar-se i una memòria fotogràfica que Joanvi i jo no parem d’agrair-li, ens guia per les arbredes cada vegada més fosques, a mesura que ens endinsem per les valls. El pal que feia servir per recolzar-me millor ara serveix per a frenar-me en les pendents. Miquel ens anima, espantem la por amb comentaris optimistes del tipus “ja no queda gens, quasi hem arribat!”, “açò està fet, ho aconseguim!”. Comença a ser nit tancada.

De sobte, quasi miraculosament, divisem els llums del mas i acte seguit les primeres cabanes de fusta. No m’ho puc creure, ho hem aconseguit. Tots tres ens abracem. D’acord mutu decidim que conservarem els pals que tant ens ha ajudat.

Una vegada som al cotxe, de baixada cap a la carretera principal, el bosc ens fa l’últim regal: la visió d’una rabosa que se’ns creua per la carretera. S’atura davant el cotxe. Ens mira amb els seus ulls brillants, mentre camina amb pas elegant, encuriosida, al voltant del cotxe. Joanvi frena del tot. Estem eufòrics. Els pregue guarden silenci, mentre grapege nerviós dins la motxilla buscant la càmera. Joanvi apaga el motor del cotxe. No hi ha hagut sort. La guineu ja ha marxat.

Nota preliminar - Preliminary note

Català-valencià: Primer de tot us diré que em fa moltíssima mandra escriure aquesta primera entrada. Per què? Perquè és difícil descriure de què va un blog quan encara no saps què hi escriuràs. Per això canviaré aquesta entrada tantes voltes com crega necessari. O potser no. Vejam: en principi vull contar coses que evidentment em passaran a mi, però no les meues misèries sense interés, sinó potser algun viatge, concert, experiència, excursió, pensament, ressenya literària o musical, traducció, recomanació, etcètera, que trobe que és, en primer lloc, interessant de recordar per a mi, i en segon lloc, interessant de llegir per a algú. Així doncs, potser també faig alguna crítica d'un altre bloc o penge qualsevol altre tipus d'enllaç, del qual m'abellisca parlar o al qual em vinga de gust fer-li publicitat. Al remat la qüestió és expressar-se.

PS: La llengua que utilitzaré per a escriure el blog serà normalment el català, concretament en l'estàndard valencià, encara que també pretenc escriure en anglés, en castellà, i si em veig capaç introduiré textos en altres llengües de les quals de moment tinc un coneixement bastant bàsic. Tot dependrà de la temàtica de l'entrada i del temps de què dispose. En qualsevol cas, m'agradaria que comentàreu allò que llegiu, si més no que em digueu què us suggereix. No cal registrar-s'hi, només assegura't que abans d'escriure fas clic a l'opció 'anònim'.

______________________________________________________________________

English: First of all I must say that I feel very lazy to write this first post. Why? Because it is quite difficult to say what a blog is about when you still don't know what you are going to write on it. That is why I'll probably change this post as often as necessary. Or maybe I won't. Let's see: at first, I want to tell you things that are happening to me, but not my personal misery which is of no interest at all, but maybe some trip, concert, experience, thought, a literary or musical review, a translation, recommendation, etc, which I find that is, firstly, interesting for me to remember, and secondly, interesting for someone to read. Thus, maybe I comment on other blogs or put any kind of link I want to to talk about or recommend. In the end the important thing is to express oneself.

Postscript: The language I'll be using in this blog will normally be Valencian Catalan, though I intend to write also in English, in Spanish, and maybe I even introduce texts in some other languages that I don't speak fluently by now. Everything will depend on the post subject and on the time I have. In any case, I would like you to comment on what you've read. At least let me know what comes to mind after reading it. You don't need to be registered to post a comment, just make sure that before writing you click on 'anonymous'.