Hui he fet el càlcul: cada setmana passe aproximadament 7 hores dins d’un autobús urbà. En eixe temps u té temps de pensar moltes coses, de mirar el paisatge de barri que et saps de memòria a diferents hores i amb diferents tipus de llum i de vent, d’escoltar converses alienes més o manco interessants, de llegir novel·les o de sentir música (amb els auriculars, per favor), de suportar (més que no delectar-se’n, normalment) el tarannà i les maneres de cada conductor, d’imaginar-se llavors com deu ser la seua vida, o la dels passatgers.
A vegades te disgusta la mala educació d’alguns, o inclús eres testimoni d’alguna situació francament desagradable. També sents, per descomptat, converses sorprenents en llengües conegudes o desconegudes, i a voltes en una barreja de les dos. U té molts minuts per davant en què observa, per exemple, les diferents actituds que té la gent a l’hora d’assentar-se i d’interactuar, si això ocorre, amb altres passatgers. ¿Per què la gent s’assenta en el seient més pròxim al corredor i deixa buit el del costat de la finestra? ¿Ho fan per a poder escapar-se més ràpid del bus, per no haver de demanar a ningú «Puc passar, per favor»? ¿O per a persuadir els nous passatgers que no s’assenten al seu costat, que s’apanyen i es queden drets?
Certament, en l’autobús es reunix tot tipus de gent, i tal volta per això la gent tendix a l’autoaïllament preventiu, a preferir tindre al costat un seient buit abans que qualsevol ser humà. No hauria de ser aixina, clar. I ja que parlem de les interaccions entre companys de viatge, hui, en l’autobús, m’he fixat que els dos seients verds (els preferents per a minusvàlids, dones embarassades i gent major) dels nous models d’autobús estan situats de manera que un passatger es troba enfront de l’altre. Això té com a conseqüència que els resulta més fàcil, si volen, comunicar-se entre ells. Curiosament, eixa predisposició no estava en els models antics... ¿Deu ser que es pressuposa que els iaios i les embarassades tenen més coses a dir-se que el restant de ciutadans que esperem en silenci la nostra parada, encaixonats al costat d’una persona a qui no li veem la cara?
En fi, en estes i altres bovades u té temps de pensar. I coses en què fixar-se, a les quals segurament poca gent dona importància. Una d’estes coses és la retolació en valencià. La d’EMT València és, en general, correcta, però a voltes prou desencertada. Com a exemple gràfic està el missatge en el vidre de la porta d’eixida del bus: fins ara demanava cordialment que «No vos recolzeu en la porta», és a dir, s’adreçava de vós (o de vosaltres) al ciutadà (recolzeu), com se sol recomanar en situacions de cortesia, i utilitzava el pronom vos en posició preverbal, tal com l’usem els valencians i els balears (vos recolzeu). Doncs bé, en els últims models d’autobús han decidit que la frase valenciana s’acoste a la castellana, no en les paraules però sí en el tractament, de manera que l’equivalent de No apoyarse és No recolzar-se, amb el verb recolzar en infinitiu: una construcció impròpia en la nostra llengua.
També nos diu, respecte de l’abonament, «ensenyar i validar», i no «ensenyeu i valideu», que seria molt més adequat. ¿És que no recordem el «No fumeu» dels bars o el «No passeu» entre els vagons de tramvia, o imprés en les cintes policials d’acordonar una zona? ¿A què es deu este canvi? ¿Assimilació lingüística o falta d’interés per assessorar-se lingüísticament?
No vos recolzeu en la porta (retolació antiga)
No recolzar-se (retolació en febrer de 2010)(Redacció modificada en octubre de 2024)
