dissabte, 27 de novembre de 2010

Revulsius en l'aprenentatge

Aquest matí sent Vaughan Radio, una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consisteix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que aquest les assimila. En nivells avançats, el locutor fa de vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane.

El professor/presentador és normalment un tipus agradable, simpaticot, però hui em feia creus en sentir l’escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria a diferenciar entre this, that, these, they i those i a formular preguntes bàsiques amb el verb to be. Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés a Espanya amb una sinceritat i cruesa que m’ha sorprés:

«El sector d’ensenyament privat de l’anglés a Espanya viu de la gent entre 20 i 45 anys que dediquen almenys 10 anys del seu temps a espigolar l’idioma anglés sense arribar a aprendre’l. I s’hi estan deixant els diners i perdent un temps d’or que podrien dedicar a quelcom d’acord amb les seues habilitats».

I continua adreçant-se a l’alumna i criticant l’actitud passiva i poc ambiciosa dels espanyols:

Devote your time to something else, unless you change and make an effort. It is not your fault. Tú eres representativa de muchos oyentes i aprendices de inglés. Spanish Education System does not teach you to use your brain, to learn, it teaches you to vegetate. Spaniards wait for the pelotazo, for the enchufe, for the trabajo fijo, and then vegetate. I am stating a fact in a crude way, pero se necesita un revulsivo con esto. Si tu no aprendes inglés, ello significa que yo soy a failure, un fracaso. Llevo 36 años enseñando inglés y todavía no tengo la respuesta.

Després de la publicitat, el professor lamenta haver maltractat l’alumna i reconeix que és un vell remugador que ha perdut la paciència per a ensenyar en nivells bàsics. Tanmateix, insisteix en el fet que molts alumnes necessiten algú que els burxe, que provoque en ells una rebel•lió per a demostrar a tipus com ell que s’equivoca; que ells són capaços d’aprendre anglés.

I això m’ha recordat un professor de «Literatura valenciana» que vaig tindre a l’institut. Sovint ens recordava que no teníem ni idea de la vida, que érem uns inútils que no havíem aprés a pensar. Era el professor cabró que acoquinava a molts, sí. Però d’alguna manera ens deixava la porta oberta per canviar eixa situació. Així, ens va deixar llibertat total per a portar a classe poemes, cançons o videoclips que ens agradaren personalment, que havíem d’interpretar i analitzar tots junts (sempre però, l’última paraula era la seua). I així ens avaluava. Jo portí una cançó del meu grup favorit que pensava que era molt poètica, i aquell se’n burlà i la va menysprear. No sé quin efecte tingueren les seues maneres sobre els meus companys, però jo amb el temps m’adone que aquell revulsiu, aquell estira-i-arronsa em va anar bé. Jo no sóc un inútil, jo sé pensar i analitzar, em vaig dir. Ara recorde molt aquell professor, mentre que d’altres —més ortodoxos— vagaregen per la meua memòria sense alçar ni pols ni remolí.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Mester d'amor



Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix?

Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i adés es miren, en els moments clau, just quan els dos toquen les mateixes notes. És un moment de complicitat musical en què ells gaudeixen d’allò més, ho sé.

Per si algú s’havia ensopit, la veu d’Arianna ens regala momentets de joia lírica. Entre diverses imatges i històries, destrie una frase que m’agrada: com més roent més fidel la besada.

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan-Salvat Papasseit

dilluns, 22 de novembre de 2010

La paraula de la setmana: «esparament / asparament»


Esparament o asparament és una paraula que s’usa sempre en plural. Fer esparaments és tindre una lamentació exagerada davant algun fet, una reacció que hom expressa verbalment i físicament (per exemple movent les mans i posant carasses).

Aquest mot, discriminat en els diccionaris normatius, sí apareix al DCVB. Tant aquest diccionari com les meues recerques al Google suggereixen que la paraula es diu a comarques septentrionals valencianes i a la Franja de Ponent. Tanmateix, jo l’he sentida amb normalitat a gent ―gent menor de 30 anys!― de l’Horta de València, pronunciada amb una a inicial. Quant a l’origen, aquest diccionari diu que esparament és una modificació d’esparassisme, un altre mot no recollit pels diccionaris normatius, deformació vulgar de «paroxisme» (ço és, la màxima intensitat d’un accés). D’altra banda, llig en una tesi que esparaments podria provindre del castellà aspavientos, de significat idèntic. La veritat, cap de les dues explicacions sobre l’etimologia del mot m’acaba de convéncer. Tot i que no vos n’aporte gaire llum, valga aquest apunt per recordar la paraula que antany els diccionaris sí recollien, i que els parlants encara utilitzen.

Definició d’asparaments al Diccionario castellano-valenciano de Josep Escrig:

Aspaviento o milagron, o sea demostración escesiva o afectada de espanto, admiración o sentimiento. Usado regularmente en plural.

Alguns exemples de la xarxa:

Vull aportar alguns exemples de normalitat, de la normalitat que es done quan les persones assumixen, de forma natural, i sense esparaments, la seua realitat.

del blog Viles i gents

Millor els aniria si se centraren en parlar […] dels problemes de la nostra societat […] d’un llarg etcètera de vergonyes que se silencien davall els esparaments del cas Gürtel.

del blog d'un polític

Inesperadament, aquella coloraina amb faldetes s’abalance de cara a natres, entre crits histèrics de “typical spanish!, typical spanish!” i grans esparaments, amb la intenció d'acariciar al “males puces” del meu company.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Aversió fatal

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg: no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents.

Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l’interval del 2 i el 3, quan la tensió s’ha fet insuportable, u trenca el silenci:

―Calor, hui... enguany no arriba l’hivern.
―Sí... ja arribarà, ja.

***

La seua germana havia llegit amb fruïció La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Emocionada després de la lectura, li explicava que una de les coses que l’havien enlluernada era com l’autor explicava que les ideologies i actituds feixistes sovint coven fàcilment en els individus que tenen la incapacitat de comportar-se amb naturalitat en societat; és a dir, en aquells que arrosseguen una por cap als altres, cap a allò diferent. Sembla que aquesta manca d’habilitats socials, en cert tipus de persones i ajudada per certes circumstàncies, es materialitza en la presa d’actituds intolerants i bel•ligerants. En realitat, ell no sabia si Fromm havia dit exactament això, però siga com siga, l’explicació d’anar per casa de la germana el va seduir molt. I vés per on, li pegà per reflexionar sobre aquesta vergonya absurda que ens fa evitar el tracte amb els veïns com qui fuig d’una malaltia contagiosa. Així, encisat pels arguments del llibre, decidí que des d’aquell dia no tractaria d'esquivar-los. Al contrari, els saludaria amb alegria, fins i tot potser xarrarien, de tu a tu, com les persones. Qui sap quantes alegries i noves coneixences podrien sorgir d’eixos moments en aparença intranscendents, al pati o al replà. Calia fer un esforç perquè, és clar, ell no volia ser un feixista!

I va arribar aquell vespre que tornava a casa amb l’autobús urbà. El barri és als afores, i la seua parada era l’última del trajecte. Ell entretenia la mirada constatant els avançaments ràpids en la construcció d’un edifici enorme a l’avinguda principal. En arribar a la penúltima parada, repassà els seients al seu voltant per comprovar si estava sol, com solia passar alguns dies (Quan això passava sentia un cert alleujament. Potser s’estava convertint en un feixista?). Llavors fou quan la va veure. La senyora Purificación, la veïna que viu paret amb paret, seia d’esquenes al conductor, de manera que ara estaven un enfront de l’altre. Era una dona d’uns seixanta anys, amb la testa parcament poblada per quatre pèls rossos i arrissats, i tenia un defecte facial l’origen del qual fóra difícil d’esbrinar. La senyora, que fins llavors estava distreta, també s’adonà de la presència d’ell, però no el saludà. Al contrari, li dedicà una llambregada accidental, féu un estrem i apartà prompta la mirada cap a un punt indeterminat, fora, al carrer.

Ell advertí de seguida la reacció de la dona. Quan el bus arribà a la seua destinació, Purificación isqué de l’autobús esverada i atrafegada. Amb moviments accelerats i descompassats, anava a gambades per la vorera, en direcció a sa casa, girant el cap arrere de tant en tant cap a on ell era. Ell, encuriosit per la seua reacció, anava unes passes per darrere, però a pas jove, si volia, no tardaria a arribar on era ella.

Era Purificación víctima d’aquesta vergonya absurda? Eixa que tard o d’hora ens converteix en fanàtics del fascio? El fet que li haguera negat la salutació, junt amb aquell afront, tan sols podien ser-ne els primers símptomes. Llavors decidí accelerar el pas. Havia de salvar Purificación: la saludaria amb afecte, li preguntaria per la família… li faria veure que els altres no són monstres.

Però ella patim patam cap avant. Ell l’acaça a pas ferm, ella espantada amb ulls ixents. Ell que serra els llavis i accelera, a ella els peus li surten de les sabates. I s’acosta el pas de zebra. I Purificación no s’atura, Purificación accelera. Llavors un camió a tot drap. I Purificación que no mira al dret. I el soroll eixordador del clàxon. I ell que alça les celles. I la boca que es bada volent fer un crit que no arriba a proferir-se. Ara només es veu la bossa de mà sobre l’asfalt. Purificación i el seu deliri s’han perdut per sempre en els intersticis d’uns pneumàtics gruixuts i implacables. Mai no podria salvar-la, la pobra Purificación, que no mereixia morir.