divendres, 1 de juliol de 2011

Camí de Sant Jaume




Deu ser la calor, deu ser el fet d’aterrar de nou a la realitat, però em costa reemprendre el blog després del Camí. Malauradament, s’ha acabat el ritual d’alçar-se de nit, plegar el sac, carregar-te la vida a les espatles (una muda, una tovalla, aigua, no necessitem massa coses més), cordar-te les botes… i caminar envoltat de la màgia del silenci de la boira, dels roures, dels castanyers i de les falagueres; demanar-te il·lusionat: «quines coses veuré hui?» «fins on arribaré?». Caminar i deixar-se sorprendre, improvisar, no saber on acabaré el dia, on dormiré, amb qui xarraré, faré una cervesa, un dinar, un sopar, un brindis.

El camí ensenya, n’estic convençut, el camí fa créixer. Prendre consciència que u està sol, falcat a la terra, a les pedres, i acaronat pel sol i pels núvols; que cadascú es marca les pròpies metes i ha de conéixer els propis límits. Però el Camí no és només introspecció o solitud, és també un tauler de socialització, de somriures, salutacions, d’humanitat i sorpreses. I tu ets una fitxa que hi juga, que fa el que vol i que en gaudeix.

El Camí m’ha paregut una bonica metàfora de la vida: un recorregut entre patiments i alegries en què importa més caminar que arribar a la destinació. I et sorprens com, malgrat les adversitats, el cos i la ment sempre tiren avant. Tal volta és perquè hi ha un objectiu, una meta, unes ganes, una actitud (una vida sense objectius deu ser com un camí sense cap meta, el pendent es fa més dur i el dolor de genolls més agut).

Com no tornar-hi, com no voler repetir-lo? De moment, ens deixaré amerar de l’esperit del Camí de tornada a casa, tractaré de conservar eixe solatge positiu que crec que ha deixat. I coix o no, caminaré somrient, conscient que una pedreta no em podrà parar.