Fa poc tinguí l’oportunitat de llegir sobre la llengua aragonesa, un vestigi medieval que corre un seriós perill d’extinció causat per multitud d’obstacles i conjuntures desfavorables. En primer lloc, el nombre de parlants ha disminuït durant els darrers anys de manera vertiginosa. Si durant l’Edat Mitjana l’aragonés era la llengua de la totalitat del territori, ara ha quedat relegada a uns milers de parlants en les comarques del nord, com ara la Ribagorça, el Sobrarbe o la Jacetània.
Els intents seriosos de recuperació d’esta llengua romànica s’intensificaren durant els anys 60 i 70, amb una literatura localista i rural. Figures com ara la de Veremudo Méndez Coarasa i el seu Los míos recuerdos, o Ánchel Conte amb A tierra de yo són crucials en la creació d’un corpus lingüístic i d’un estàndard aragonés que superara les diferències dialectals.
En l’àmbit estrictament lingüístic, la publicació en 1977 de la Gramàtica Aragonesa de Francho Nagore i del diccionari no normatiu de Rafael Andolz foren altres dos fites que després el Consello d'a Fabla Aragonesa, una vegada fon legalitzat en 1987, sabé aprofitar en la seua tasca normativitzadora de l’aragonés unificat.
Sembla ser que durant la dècada dels 80 i 90 hi ha hagut editorials que han publicat literatura en aragonés estàndard i que s’han traduït a esta llengua obres de totes les literatures. D’altra banda, s’ha ensenyat la llengua aragonesa (això sí, com a optativa extraescolar) en diversos col·legis. Hi ha gent no nadiua i de fora de l’àmbit lingüístic que s’ha ensenyat a parlar la llengua o, almenys, a escriure-la.
No obstant, a pesar de l’interés de diversos lingüistes del país i de l’estranger, l’aragonés ha hagut de topar amb l’oposició i l’escepticisme de sectors de la Universitat de Saragossa i de la legislació vigent de l’estatut aragonés, i per bé que hi ha hagut bones paraules sempre hi ha hagut una mancança d’interés i d’accions concretes.
Durant els darrers anys a tot això s’ha sumat l’oposició d’associacions i de filòlegs cap a l’anomenat neoaragonés, és a dir, l’estàndard supradialectal, una koiné que consideren artificiosa i que no respon a la realitat. Així, les associacions del dialecte cheso de la Jacetània sempre s’han oposat a la normativa oficial. D’altra banda, arran de l’aparició d’una acadèmia «paral·lela» en 2004, la Sociedat Lingüística Aragonesa, ha canviat el panorama. La Sociedat, que encara ha de publicar els seus treballs, propugna una nova ortografia i renega del neoaragonés supradialectal, i pareix que preferix estudiar i normativitzar els diversos dialectes que encara es parlen al nord del país, com l’aragonés de la Ribagorça o el benasqués, varietats que tenen característiques comunes amb el català.
Ja vorem com acaba esta història. Com en qualsevol llengua, l’element crucial i necessari perquè l’aragonés no muiga serà que les noves generacions el parlen i l’estimen. Ací les teniu, per si les voleu sentir parlant-lo, dins del reportatge Creciendo en aragonés, en les seues parts 1 i 2.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
