No tornar a l'infern

Un desig: no sentir-se com este home. Saludar el nou dia, que l’alba siga motiu d’alegria.

Pedalant cap al clot de les tortugues

No em puc permetre fer un viatge llarg estos dies, però això no impedix que desafiem el mal l’oratge, agarrem les bicis i ens allarguem al clot de les tortugues a pedalar i desduir-nos una vesprada per la natura [Clic en les imatges per a ampliar-les].

La baixada al clot i la senda entre la bosquina. Després d'una estona d’asfalt, fa goig recórrer-les amb bici.

El clot de les tortugues. És un toll amagat als peus d’un tossal ple de pins a on acudix la gent a torrar. Antigament hi havien tortugues, i la gent inclús prenia el bany. Ara mateix el lloc necessita que l’esporguen de malea i de canyes.

Roca vora riu formada per molts cudols apegats, coberta de verdet.

Detall de la roca

Els líquens són un indicador de la qualitat de l’aire. Com més espècies en vejam, més net serà l’aire al nostre voltant. No obstant, crec que estos de color groc són molt comuns i n’hi ha inclús en les ciutats.

Sàlvia a la vora de la carretera. Deu el seu nom al mot llatí salvare, que fa referència a les propietats curatives de la planta. Fa molt bona oloreta.

Detall de sàlvia

Una xiqueta vola la milotxa. ¿Fa quants anys que no la vole?

(Redacció modificada en octubre de 2024)

He llegit: «Invisible», de Paul Auster

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir un altre regal, Invisible, de Paul Auster. És la primera novel·la que lligc d’este −com diu la coberta− bestselling author. Narrativament és interessant, ja que combina diverses veus narradores: un narrador extern, diversos personatges en primera persona i inclús les ratlles d’un dietari. D’altra banda, l’autor ha creat personatges amb personalitat pròpia, i no em referisc al personatge principal (un jove que ho té tot per fer en la vida) sinó als ambigus i misteriosos Rudolf Born i Margot. També m’ha cridat l'atenció el fet que s’hi parla de sexe amb total normalitat i d’una manera explícita, i fins i tot resulta interessant que hi aparega un incest. El darrer ingredient que manté el lector expectant és un assassinat que no se sap si l’assassí finalment pagarà.

Amb tot, en acabar la lectura m’he sentit un poc estrany i decebut. I no, no parle de la decepció de les bones novel·les, que en acabar-les et quedes un poc despagat no perquè siguen roïnes, sinó perquè estaves disfrutant tant de la lectura que cap final no et podria satisfer, perquè significa deixar de llegir i gojar. Per això hauria de dir que més que decebut, Invisible m’ha deixat, al final de la correguda, indiferent. ¿Potser és perquè els roïns se n’ixen amb la seua? ¿O pel canvi d’escenari cap al final? ¿Serà perquè el personatge principal acaba els seus dies de manera tan miserable? Tal volta és la tristor típica d’Auster, de la qual ja m’havien advertit i en la qual jo només caic ara. O deu ser perquè simplement el llenguatge tan clar amb què s’explica −que al principi me’n pareixia una característica positiva− finalment no m’ha tocat cap fibra? No ho sé, a voltes no sé si tinc davant una bona novel·la o si m’han venut fum.

Imatges d'ahir

Ni el canvi de recorregut ni la impossibilitat de realitzar un concert colofó en condicions van impedir que gent de diferents sensibilitats i reivindicacions isquera ahir als carrers de València per mostrar que som molts els que volem una realitat distinta; que volem viure en valencià; que no callem davant de les canallades i censures de la Generalitat. Al solet d’abril, el carrer Guillem de Castro s’ha omplit a vessar de bona gent, de complicitat, de dolçaines i somriures.

Ací baix teniu algunes fotos que fiu. Si feu clic damunt les veureu ampliades.

La multitud davant de les torres de Quart

Per a parar-los cal votar, i votar una altra cosa

Veïns de Guillem de Castro se solidaritzen amb la marxa

Des de l'IVAM

Vora riu

La policia aguaita des de les torres de Serrans. Sempre m'agrada veure les seues cares d'estupefacció, de circumstàncies, de curiositat mal dissimulada.