La paraula de la setmana: «escamar» / «escamnar»

Esta setmana em detinc en una altra paraula que no he sentit dir a persones menors de cinquanta anys. És escamar. No és difícil vore que la parauleta ve de escama, que en valencià vol dir escàndol, avalot, cridadissa. Així, fer o armar escama es això: pegar crits i fer soroll.

A partir d’ací, i havent vist els diferents usos que atorga el Diccionari Català-Valencià-Balear al verb escamar (fugir, caminar, enganyar, fer agafar recel...) m’interessen els dos que jo conec: en primer lloc, «escamar a algú», que és bonegar, renyar; en segon lloc, «escamar-se» (amb el pronom se), és a dir, escandalitzar-se. Així, una cosa t’escama quan et sorprén desagradablement, et molesta, t’indigna, et deixa astorat.

Sovint he trobat escamar junt amb escamnar (amb n). De fet, la variant sense n no apareix en el diccionari normatiu de l’IEC amb estos significats, de manera que deduïsc que és la manera valenciana de pronunciar escamnar. 

Amb tot, és curiós que, malgrat significar el mateix, es dona als dos mots etimologies diferents: es diu que escamnar ve del llatí vulgar *scattimare, del gòtic *skatijan 'avaluar', encreuat amb el llatí aestimare 'estimar', que donà escatmar, escanmar, escamnar i escatimar. En canvi, sobre escamar es diu que prové del castellà escamar (Hacer que alguien entre en cuidado, recelo o desconfianza). Si això és així, i escamar fora un castellanisme, notem que el mot en eixa llengua prové del llatí desquamāre, i significa «Recelos que alguien tiene por el daño o molestia que otra persona le ha causado, o por la que teme».

¿En què quedem? No sé vosaltres, però jo no m’aclarisc. En qualsevol cas, vos deixe un parell d’exemples il·lustratius:

«En el veïnat ja ningú s’escama perquè digues eixes barbaritats» (= s’escandalitza)

«¡M’ha armat una escama!» (= m’ha bonegat)

I un tret d’un diari electrònic, de rabiosa actualitat:

«Parlant del País Valencià, m’escama i m’escandalitza que els valencians “exiliats” a Catalunya facin tan poc soroll amb el “cas Gürtel” i l’impacte brutal que té sobre la vida política valenciana la imputació del president Camps».

PS: Per favor, no vos escameu d’un post tan llarg, que ja s’ha acabat.

Actualització de 2024: Tant escamar com escamnar tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La forma sense n és la prioritària.

Femení Singular

Fa pocs dies vaig rebre a ma casa –pagadíssim jo, amb un somriure d’orella a orella– un exemplar del recull de contes Femení Singular, d’Urbà Lozano. Lozano és un escriptor valencià actual molt a tenir en compte. D’ell ja vaig llegir Plagis, novel·la guanyadora de premis i lloada per la crítica, de la qual ja vaig parlar ací. A més a més, l’autor té un blog on interactua amb els seus lectors i parla, a banda de literatura, d’altres cosetes.

Femení Singular és un recull de contes les protagonistes dels quals són dones. Cada conte o capítol porta el nom d’una característica del personatge protagonista: incompresa, reivindicativa, cosmopolita... Són historietes curtes i divertides, plenes d’ironia i sarcasme... Espai! no penseu que és un llibre misogin (ni molt menys!), ni tan sols un llibre per a hòmens. Jo diria que és un acostament literari burleta a comportaments socials, en aquest cas de dones, ja que, ben mirat, els protagonistes també podrien haver sigut hòmens*. Supose que la perspectiva és forçadament masculina (estaria bé saber que diuen les lectores!) però respectuosa. En recomane vivament la lectura a lectors masculins, femenins, masclistes, feministes, comunistes, esperantistes... Fora conyes, trobe que una de les virtuts de l'obra és com es riu de la realitat que té al voltant, de tarannàs, comportaments i llocs que de segur vos són familiars. I ho fa amb un llenguatge acurat, impecable, que reflecteix molt bé el valencià oral.

Abans de rebre aquest exemplar, fa un temps, jo ja havia llegit el llibre, però molt possiblement tornaré a fer-hi una ullada perquè les relectures sovint valen la pena. A mi m’ha tocat com a premi del concurs setmanal On està, que Lozano organitza al seu blog, i que consisteix a endevinar el nom d’un indret mitjançant una imatge (sovint una església o un paisatge) i, a vegades, alguna pista extra. Ara que pense, crec que és el primer premi que guanye en ma vida... Bé, de totes maneres, en cas que no tingueu la sort que he tingut jo, a mi no em doldria invertir, amb els mateixos diners que val un cubata de whiskey-cola a una discoteca pija d’estiu, en aquest objecte igualment plaent o més, menys danyós i no tan efímer, que és un llibre.

* Haurà pensat l’autor com podria ser un Masculí singular? Ací també hi hauria molt a poar...