¿Eres una persona insegura, hipocondríaca, pessimista, que vaticina per a la seua vida profecies negatives? ¿Et costa confiar en les persones o eres un desconfiat fins i tot amb els amics? ¿La tristesa s’ha convertit en el teu objectiu en la vida? ¿Tens un pensament negatiu que s’empara de tu? ¿N’hi ha prou que algú et done un consell perquè el rebutges? ¿Estàs aferrat al passat? Llavors tens tots els punts per esdevenir un amargat de la vida, un creador de la pròpia desgràcia. Això és el que afirma Paul Watzlawick en el seu llibre breu El arte de amargarse la vida (que podeu descarregar-vos ací). Aquest text de títol tan eloqüent, irònic i socarró és un antimanual d’autoajuda, un llibre que, si bé no m’ha fascinat (l’he trobat un poc descohesionat i fosc en alguns passatges) m’ha resultat un curiós elenc d’anècdotes i situacions que ens mostren com de gilipolles som a voltes les persones, com podem convertir-nos en els nostres enemics i fer-nos a nosaltres mateixos la traveta en esta vida.
I ha sigut llegint un altre llibre, el conegudíssim Intel·ligència emocional, de Daniel Goleman, on he trobat de nou les actituds que esmenta Watzlawick. Goleman tracta de desmitificar el paper del Quocient Intel·lectual en l’èxit personal i professional de les persones, i reivindica el paper de la intel·ligència emocional per a assolir l’estabilitat i la felicitat. ¿I què és això de la intel·ligència emocional? És un conjunt d’habilitats socials i emocionals que u adquireix principalment en la infància, a través de l’educació dels pares i de les experiències viscudes. Consisteix a:
1. Tindre la capacitat de motivar-nos a nosaltres mateixos
2. Controlar els impulsos
3. Donar les gràcies
4. Regular els nostres estats d’ànim
5. Evitar que l’angoixa interferisca en la nostra actuació racional
6. Confiar en els altres
7. Tindre empatia amb els altres (entendre el que senten i pensen, posar-nos en el seu lloc)
Si no sabem fer estes coses, la nostra intel·ligència emocional —i amb ella, la nostra felicitat— corren perill, per molt llestos i intel·ligents que siguem «racionalment» parlant (fent números, resolent problemes matemàtics, memoritzant…). I correm el risc de caure en actituds vitals com les que esmenta Watzlawick (que són, crec jo, l’antagonisme de la intel·ligència emocional, o la conseqüència de no tindre’n) i fer que la nostra vida siga veritablement una vall de llàgrimes.
Així doncs, quan vos pregunteu, en l’àmbit de la vostra faena, per exemple, com és possible que el vostre superior, que és més burro que tacó, haja arribat on ha arribat i cobre el doble que vosaltres, deu ser perquè té alguna de les característiques de la llista de Goleman, i no adopta cap de les actituds que satiritza Watzlawick. Igualment, quan conegueu algú que jutgeu molt intel·ligent i comproveu astorats que és un desastre en les relacions socials, personals i sentimentals —i potser conseqüentment en les professionals— no vos sorprengueu, la falta d’habilitat emocional l’ha menat irremeiablement, a pesar del seu QI, a ser un amargat de la vida.
I ha sigut llegint un altre llibre, el conegudíssim Intel·ligència emocional, de Daniel Goleman, on he trobat de nou les actituds que esmenta Watzlawick. Goleman tracta de desmitificar el paper del Quocient Intel·lectual en l’èxit personal i professional de les persones, i reivindica el paper de la intel·ligència emocional per a assolir l’estabilitat i la felicitat. ¿I què és això de la intel·ligència emocional? És un conjunt d’habilitats socials i emocionals que u adquireix principalment en la infància, a través de l’educació dels pares i de les experiències viscudes. Consisteix a:
1. Tindre la capacitat de motivar-nos a nosaltres mateixos
2. Controlar els impulsos
3. Donar les gràcies
4. Regular els nostres estats d’ànim
5. Evitar que l’angoixa interferisca en la nostra actuació racional
6. Confiar en els altres
7. Tindre empatia amb els altres (entendre el que senten i pensen, posar-nos en el seu lloc)
Si no sabem fer estes coses, la nostra intel·ligència emocional —i amb ella, la nostra felicitat— corren perill, per molt llestos i intel·ligents que siguem «racionalment» parlant (fent números, resolent problemes matemàtics, memoritzant…). I correm el risc de caure en actituds vitals com les que esmenta Watzlawick (que són, crec jo, l’antagonisme de la intel·ligència emocional, o la conseqüència de no tindre’n) i fer que la nostra vida siga veritablement una vall de llàgrimes.
Així doncs, quan vos pregunteu, en l’àmbit de la vostra faena, per exemple, com és possible que el vostre superior, que és més burro que tacó, haja arribat on ha arribat i cobre el doble que vosaltres, deu ser perquè té alguna de les característiques de la llista de Goleman, i no adopta cap de les actituds que satiritza Watzlawick. Igualment, quan conegueu algú que jutgeu molt intel·ligent i comproveu astorats que és un desastre en les relacions socials, personals i sentimentals —i potser conseqüentment en les professionals— no vos sorprengueu, la falta d’habilitat emocional l’ha menat irremeiablement, a pesar del seu QI, a ser un amargat de la vida.
