 |
| Coberta de El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll, de Monty Peiró. |
Si eres un aficionat al rock dur o al heavy metal i has sigut jove entre els anys noranta i la dècada del 2000, potser alguna vegada t’has fet alguna d’estes preguntes:
¿Recordes cançons mítiques del rock tocades o cantades per dones? ¿Has percebut tufs masclistes en els versos d’algun tema d’este estil musical? Segur que coneixes desenes de cançons que parlen sobre dones sexys que fan que els hòmens perguen la raó; en canvi, ¿coneixes veus femenines que, en les lletres i en l’escenari, es mostren sensuals però no com un objecte sinó com un subjecte sexual amb voluntat pròpia? Potser en algun concert has sentit crítiques a la vestimenta o al físic de la dona que hi ha damunt de l’escenari («Mostra massa carn… Damunt està grosseta…»); en canvi, ¿has notat que el físic i la indumentària dels seus companyons hòmens reben alguna reprovació o juí moral? ¿T’has sorprés alguna vegada en vore una guitarra, un baix o unes baquetes en mans d’una xica que, damunt, tocava l’instrument amb virtuositat?
El llibre de Monty Peiró El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll (ed. Saigón, 2022) posa damunt de la taula estes i altres preguntes, i oferix respostes des de dos perspectives que s’entrellacen i es complementen: la de la música i vocalista que coneix l’escena i la indústria del rock, i la de la investigadora que interpreta les vivències de desenes de rockeres a través de la mirada de les ciències socials (en concret, de l’antropologia). La combinació de les experiències o anecdotaris amb la voluntat reflexiva i el rigor acadèmic conseguix crear un text llegidor, sincer i inclús divertit.
En essència, de manera reiterada i amb profusió d’exemples de bandes, artistes i cançons, capítol rere capítol, Peiró posa negre sobre blanc que el rock dur (i, en general, la música nomenada popular) és un món predominantment masculí, en el qual les dones que es volen dedicar a compondre i tocar es troben que se’ls assigna un espai concret i delimitat, i s’enfronten amb moltes dificultats per a accedir a tots els rols musicals que els hòmens desenrotllen amb normalitat. I si conseguixen obrir-se pas en la música, són avaluades de manera contínua i severa per hòmens que posen en dubte la seua genuïnitat rockera i la seua habilitat musical i que, a sovint, els donen tot tipus de consells paternalistes que elles ni han demanat ni necessiten. Contra això han de bregar i fer un esforç extra, no exigit als companyons hòmens, a fi d’aconseguir la validació masculina en el rock: la del públic, el productor, els tècnics de so, etcètera, els quals, a més, assumixen que estes rockeres han de ser, també, físicament atractives.
En definitiva, Monty Peiró posa davant de l’espill a tots aquells que, si abans no eren del tot conscients de les dinàmiques masclistes del món del rock, potser ara sentiran una miqueta de vergonya en constatar tan clarament que eixe espai musical de teòrica llibertat i diversió encara és, en eixe aspecte, un món retrògrad i cutre. L’autora, en conclusió, fa una reivindicació justa: deixeu que les dones rockegen igual que els hòmens.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
