divendres, 5 de febrer de 2010

He llegit: El asombroso viaje de Pomponio Flato


Feia uns quants anys que no llegia res d’Eduardo Mendoza, malgrat les contínues i insistents recomanacions d’un amic. Doncs bé, el cas és que ha caigut a les meues mans aquest El asombroso viaje de Pomponio Flato, que vos recomane perquè és un llibre molt divertit. La historieta tracta del filòsof grec Pomponio Flato, que vagareja per territoris ignots cercant una aigua suposadament meravellosa que aporta el coneixement absolut. De tant de beure aigües de diversos llacs i rius –i de no menjar gaire– Pomponio pateix unes incòmodes caguetes, i la seua vida depén de la bona gent que el socórrega pel camí. Després de ser segrestat per nòmades àrabs i d’apegar-se a roda d’una legió romana, anirà a raure a Nazaret. Sempre a canvi de la promesa d’un plat de llenties, ajudarà un xiquet anomenat Jesús per salvar son pare, José, el fuster del poble, que ha estat condemnat a ser cruxificat per l’assassinat d’un ciutadà ric; un crim que, per descomptat, José no ha comés.

La novel·la, doncs, té un rerefons històric que Mendoza coneix bé, i del qual es riu. Parodia la societat del moment, la idiosincràsia dels àrabs, dels jueus i dels romans que convivien llavors a Galilea. Pomponio és una mena de Don Quixot, i la investigació de l’assassinat és un destrellat i una improvisació contínua, divertida entre altres coses per com està narrada, amb un correctíssim verbo castellano, un llenguatge altiu expressament inadequat per al que s’està contant. En fi, fa goig quan la literatura et fa riure i passar una bona estona de fruïció i relax.

diumenge, 31 de gener de 2010

La paraula de la setmana: «ert»


Aquest bebé mamut siberià es quedà ert fa 40.000 anys... i fins avui

Recordem hui una paraula que s’utilitza bastant, precisament, a l’hivern. L’adjectiu «ert» significa dret i rígid, privat de flexibilitat. Un gos pot posar les orelles ertes quan nota algun perill; un gat posa la cua erta quan li acaronem el llom. Diem que una persona camina erta –erta com un fus, que se sol dir– quan ho fa amb l’esquena molt recta i sense bellugar massa els braços. I durant els dies de fred, diem que «estic ert!» per comunicar al nostre interlocutor que tenim molt de fred, que el fred ens ha deixat els membres rígids.

«Ert» (o «erta», «erts», «ertes») s’ha de pronunciar amb una e ben oberta. El mot és del segle XIV i ve del llatí erectus, erigĕre que vol dir «posar dret, redreçar, erigir». Un sinònim és «enravenat».