Criatures d'ultratomba

L’editorial Tàndem acaba de publicar Criatures d’ultratomba, una antologia de relats vampírics i de terror d’autors europeus del segle XIX. L’aparició d’esta novetat em fa una il·lusió especial, ja que jo n’he sigut el traductor, i no puc amagar que estic content i satisfet d’haver col·laborat a acostar les narracions d’estos clàssics als lectors valencians. La selecció és la següent:

• «La família del vurdalak», de Tolstoi
• «Berenice», d’Edgar Allan Poe
• «L’esquelet del comte, o l’amant vampira», d’Elizabeth Caroline Grey
• «La morta enamorada», de Théophile Gautier
• «El vampir», de John William Polidori
• «Morella», d’Edgar Allan Poe
• «VYI», de Nikolai Gogol
• «No desperteu els morts», de Johann Ludwig Tieck

Malgrat que el format i el plantejament de la col·lecció és juvenil, trobe que es tracta d’una arreplega perfectament vàlida per a lectors adults interessats a conéixer la literatura vampírica primerenca, o que simplement vullguen fer un tast dels relats de terror d’aquella època —de fet, diria que relats inquietants i desconcertants de Poe són més prompte cosa d’adults—. També és molt variat, i u s’hi troba tant atmosferes gòtiques (Tieck) com narracions d’aspecte més folklòric (la llegenda ucraïnesa de VYI, que a mi em recorda alguna rondalla de Valor). Un altre punt positiu de la compilació és com mostra la figura del vampir des de diferents punts de vista: des del bohemi i seductor de Polidori o la femme fatale de Gautier, fins al vampir com a víctima d’un experiment (Grey) o d’una espècie de malaltia (Tolstoi).

L’antologia és el primer número de la col·lecció Tomba oberta, i es preveu que hi haja un segon volum.

(Redacció modificada en maig de 2024)

El potecari de Sueca

Hi havia en Sueca un potecari de molt mal gènit, i dos jovenots tenien sempre ganes de sentir-lo. Una nit de tantes s’ajuntaren i es digueren la u a l’altre:

—Esta nit li ham de juar una bona passaeta al potecari.

I en efecte, rondaren pels carrers dasta molt tard, i allà devés les dotze van i li toquen a la porta; peguen dasta tres colps en lo picaport, i el nostre bon home s’alça i s’assoma a la finestra, dient:

—Qui és?
—Som mosatros, Don Fulà: faça el favor d’abaixar corrent, que és molt precís.

Es vist de rapafuig i se n’abaixa, i al que obri el finestronet per a vore qui eren i què volien, digueren de fora:

—Acoste la llum.

L’acosta, i traent u d’ells un xavo d’a quatre i mirant-lo, es gira a l’altre i li diu:

—Veus com és lo que jo et dia, que no era dos sinós quatre?

I sense més ni més pegaren els dos a fugir, deixant-se al potecari fet de pedra i en la palmatòria o caputxina en la mà, desfogant-se en dir-los totes les picardies que pugué, de cremat que estava.