dimarts, 9 de febrer de 2010

La paraula de la setmana: «post»

Una post sobre dos cavallets

Supose que a tots –especialment els qui teniu un blog– vos sona la paraula post (un post) del lèxic d’Internet millor o pitjor adaptat al català. Doncs bé, el centre de terminologia TERMCAT prescriu que a l’anglés post cal dir-li apunt (per tant, l’anglés to post és escriure un apunt). Ho trobe bastant encertat. I és que en català la paraula «post» ja existia –existeix–, però en femení. Vejam: una post és una peça de fusta plana, més llarga que ampla i més ampla que gruixuda, el que en castellà es diu una tabla. Les posts es fan servir en diferents oficis manuals, i serveixen per a posar-hi l'objecte que s'ha de treballar. Així, parlem d’una post d'embastar, de tallar, etcètera.


Posts de llavar

Però el mot post no només s’utilitza amb oficis antics o contextos concretíssims: tot i que també és una cosa antiga, vos deu sonar la post de llavar (o rentar), sobre la qual abans es llavava la roba a mà (actualment també la que és delicada, si t’hi trobes amb ganes), o per exemple la post de planxar, per llevar les arrugues a la roba. També en les festes dels pobles, a l’estiu, es munten grans taulades al carrer perquè els ciutadans mengen a la fresca. Les taules provisionals que s’hi munten no són altra cosa que cavallets, posts de fusta i tapets de paper. En realitat, una post no cal que siga de fusta, ja que per extensió, es diu «post» a qualsevol peça plana, ampla i poc grossa, de qualsevol matèria sòlida rígida. Cert és, però, que en aquest cas l’anomenem preferentment placa, planxa o xapa. Per això podem dir planxa de surf, però també post de surf.

La paraula me la recorda mon pare mateix: a mitjan de segle passat, davant de qualsevol problema d’esquena, l'assumpte se solucionava posant-te a dormir damunt d’una post en comptes de fer-ho sobre un matalàs. L’esquena ben erta...

diumenge, 7 de febrer de 2010

Pop-rock menorquí: «Es moment», de Cris Juanico



L’altre dia sentia la ràdio i em va cridar l’atenció aquesta cançoneta encomanadissa, Es moment, de l’artiste menorquí Cris Juanico. Juanico va ser cantant de les bandes Ja t’ho diré (destacada en l’anomenat rock català durant els anys noranta) i també en el projecte Menaix a truà. A veure si vos agrada:

Vaig mirar.
Cercava més enllà,
enmig de sa gent,
un senyal per posar-me content.

Sense més,
tu estaves somrient,
careta petita de poma
de pell lluenta
i amb traç adolescent,
somrient.

Em vas mirar
amb uns ulls d'esclat,
i com si no m'haguessis vist
vas girar i et vas perdre entre sa gent.

Condemnat
a un record molt passatger,
esbós d'un reflex diluït
de dia i nit,
estic ferit,
entristit...
però recordaré

Es moment
que estaves entre sa gent
i m'estaves somrient
com si et conegués
i volguessis sebre més.
Ben feliç,
mentre estava indecís,
envoltat de tanta gent,
cosa d'un encís,
jo ja no et vaig veure més...

De traç adolescent,
somrient,
efervescent...
però recordaré

Es moment
que estaves entre sa gent...