dimarts, 9 de febrer del 2010

La paraula de la setmana: «post»

Una post damunt de dos cavallets

Supose que als que teniu un blog vos sona la paraula post (masculina: un post) del lèxic d’internet, amb el significat de publicació. Doncs bé, el centre de terminologia TERMCAT prescriu que l’equivalent de l’anglés post és apunt. Actualització de 2024: segons el Diccionari normatiu valencià, l’element textual o visual que un internauta publica en un fòrum, un blog o una xarxa social se diu entrada o apunt.

Ho trobe bastant encertat. I és que en valencià la paraula post ja existia –existix–, però en femení. Vejam: una post és una peça de fusta plana, més llarga que ampla i més ampla que grossa, el que en castellà es diu una tabla. Les posts, en diferents oficis manuals, servixen per a posar l’objecte que s’ha de treballar. Per exemple, una post d’embastar o de tallar.


Posts de llavar

La paraula post tradicional no només s’utilitza en contexts contretíssims d’oficis antics: encara que també és una cosa antiga, vos deu sonar la post de llavar sobre la qual abans se llavava la roba a mà (actualment també la que és delicada, si t’hi trobes amb ganes), o la post de planxar, en la qual se lleven les arrugues a la roba. També en les festes dels pobles, en estiu, se munten grans taulades al carrer per a que els ciutadans sopen a la fresca. Doncs bé, les taules provisionals que s’hi munten no són altra cosa que cavallets, posts de fusta i tapets de paper. En realitat, una post no cal que siga de fusta, ja que per extensió, se diu «post» a qualsevol peça plana, ampla i poc grossa, de qualsevol matèria sòlida rígida, si bé és cert que en eixe cas se sol anomenar també placa, planxa o xapa. Per això podem dir planxa de surf, però també post de surf.

La paraula me la recorda mon pare mateix: a mitjan de segle passat, davant de qualsevol problema d’esquena, l’assumpt se solucionava posant-te a dormir damunt d’una post en comptes de fer-ho sobre un matalap. L’esquena ben erta...

diumenge, 7 de febrer del 2010

Pop-rock menorquí: «Es moment», de Cris Juanico



L’altre dia sentia la ràdio i em va cridar l’atenció aquesta cançoneta encomanadissa, Es moment, de l’artiste menorquí Cris Juanico. Juanico va ser cantant de les bandes Ja t’ho diré (destacada en l’anomenat rock català durant els anys noranta) i també en el projecte Menaix a truà. A veure si vos agrada:

Vaig mirar.
Cercava més enllà,
enmig de sa gent,
un senyal per posar-me content.

Sense més,
tu estaves somrient,
careta petita de poma
de pell lluenta
i amb traç adolescent,
somrient.

Em vas mirar
amb uns ulls d'esclat,
i com si no m'haguessis vist
vas girar i et vas perdre entre sa gent.

Condemnat
a un record molt passatger,
esbós d'un reflex diluït
de dia i nit,
estic ferit,
entristit...
però recordaré

Es moment
que estaves entre sa gent
i m'estaves somrient
com si et conegués
i volguessis sebre més.
Ben feliç,
mentre estava indecís,
envoltat de tanta gent,
cosa d'un encís,
jo ja no et vaig veure més...

De traç adolescent,
somrient,
efervescent...
però recordaré

Es moment
que estaves entre sa gent...