Tremola el llit

Em gite i apague el llum. Llevat de les veus d'uns adolescents que vénen de l'avinguda, hi ha pau i silenci. A dormir, que demà t'alces d'hora, pense. De sobte la persiana cruix lleugerament, però no perquè faça vent. El llit es belluga davall meu, és com si volguera cobrar vida però just al cap d'un segon torna al seu lloc i de seguida torna la quietud de fa uns segons. M'alce i comprove que la resta d'habitants de la casa dormen plàcidament.

Ja n'estava convençut, però hui he comprovat de què es tractava, no és la primera volta que ho experimente. I em sorprenc a mi mateix de pensar que, mentre la cosa quede així, té un estrany atractiu pensar que alguna cosa es mou ahí baix.

Sí a l'ensenyament en valencià

Després de llegir el decret del plurilingüisme de Font de Mora em faig unes quantes preguntes: ¿Com es pot garantir —i avaluar— el coneiximent oral i escrit que tenen els alumnes valencians de les dos llengües oficials, si els nanos, en nom de la «llibertat», poden fugir al llarg de tota la seua educació d’examinar-se en una de les dos llengües? ¿De veritat es pensen que un professor amb un nivell B2 d’anglés (això no arriba ni al nostre mitjà) està capacitat per a fer les seues classes en eixa llengua? ¿Per quins set sous les matemàtiques no poden ser ensenyades en valencià?

Com a mi, a moltes persones este decret surrealista els fa molta olor de socarrim, i hi veem, entre altres coses, que el valencià com a llengua vehicular en les aules es veu arraconat i a mercé de la «voluntat» i la «llibertat» de pares i alumnes, que poden esquivar-lo i prescindir-ne quan vullguen. Per això hem anat a concentrar-nos a la plaça de la Mare de Déu hui. M’ha sorprés gratament vore tantíssima gent, uns quants milers de persones. Després, dos coses m’han cridat molt positivament l’atenció. Primer, com banderes que representen sensibilitats diferents —estrelades valencianes, estrelades dels Països Catalans i la senyera coronada oficial— s’aplegaven en germanor per la mateixa reivindicació. Segon —i açò m’importa molt més que les banderetes— m’he alegrat especialment de vore persones castellanoparlants, immigrants d’altres comunitats autònomes, preocupats per la minva d’oferta d’ensenyament en valencià que afecta els seus fills. Per a mi, esta frase d’una mare de Terol diu molt:

Mi hijo estudia en la línea en valenciano, y no quiero que se la quiten.

Amb tot, no puc amagar que veig les coses prou negres. Duran el decret avant i faran i desfaran el que vullguen, perquè tenen el poder absolut atorgat per les urnes.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Pujada al pic de l'Ave

L’última caminada per la muntanya no ha sigut tan bella com l’anterior a Bèrnia; ha sigut en canvi més física —que no està malament, per a entrenar-se— i ha posat un poquet a prova plantes de peus i turmells, en el meu cas, i genolls en el cas del meu company. Crec que era la primera vegada que visitava Dosaigües, poble totalment envoltat de muntanyes. Per estes contrades ja es parla castellà: l’accent castís del forner i d’un llaurador que ens trobem no donen lloc a dubtes. Tan sols converse amb ells uns segons, però no hi veig cap substrat valencià.

L’objectiu és pujar al pic de l’Ave, des del qual, en principi, veurem unes bones vistes. El començament de la ruta és estèticament el millor. Al cap de poc d’ascendir un camí empedrat costerut per on antigament arribava el correu —devien de patir molt aquells hòmens, correus ha canviat molt!—, ens girem i les penyes a un i altre costat emmarquen una vista bonica del poble. La resta de la ruta és una ascensió moderada però contínua entre matolls i arbustos. I sí, el company és savi i m’ho havia vaticinat només començar: al cap d’una estona les rascades de les argelagues i altres arbustos em fan lamentar haver vingut amb pantalons curts. Prompte, quan ja hem assolit una certa altura, fem la vista arrere: s’hi veu una mar de muntanyes fins a l’horitzó. És una llàstima que no hi haja quasi cap arbre. Això és conseqüència dels incendis; de fet, de tant en tant ens trobem amb alguna soca ennegrida. La ruta no està ben marcada, es perd entre els matolls, i fins i tot amb el GPS tenim moments de dubte. Deduïm que no és una senda molt concorreguda. Les marques del camí no són les dues ratlles d’un PR sinó punts blaus fets amb esprai que no sé si han sigut posats amb molt d’encert. Total, que acabem fent fites amb munts de pedres a mesura que trobem el camí. Una vegada arribem al cim, els núvols ens cobreixen les esperades vistes de València. La pròxima vegada serà… I potser en bici, que hem vist unes pistes forestals que no pinten gens malament.

Vistes de Dosaigües als pocs minuts d’eixir del poble.

Açò què és? a) un tros d’estalactita b) un tronc fossilitzat c) una pedra estranyament erosionada per l’aigua

Bones vistes, però la muntanya sense un sol arbre.

Senderisme open-source (o altruista). Millorem les fites i en posem de noves per als que vinguen darrere.

Descripció de la ruta

Molta merda

«No sé què sent», li vaig sentir dir.

Imagineu: què pot ocórrer quan t’endús un llibre a la platja? Bingo: que una gavina es cague damunt. Però me n’he alegrat, i no m’he enfurismat gens, perquè podria haver sigut pitjor, l’escopinyada fecal podria caigut molts pocs centímetres arrere, damunt dels meus cabells. Estoicament, he llevat el gargall grisenc amb el dit, i me l’he pres com un senyal de bona sort (molta merda!) o fins i tot del destí, com si este volguera dir-me que en eixa pàgina hi havia alguna informació important, digna de ser recordada. I trobe que sí, que és veritat.