dimarts, 6 de juliol del 2010

Estar o no amb «la Roja»

U ix al carrer i no pot evitar sobtar-se un poc amb l’auge de patriotisme que ho envaeix tot i dir:
collons matxo... amb tantes banderes espanyoles que creixen com bolets a balcons, botigues xineses i, fins i tot, sobre el sostre d’algun taxi, amb asta i tot. D’esta dèria espanyolista podríem reflexionar i traure’n algunes conclusions, com ara: «els valencians se senten profundament espanyols», «la gent està contentíssima amb la monarquia», «tothom està pagat d’ofrenar glòries a Espanya» (una entitat uniformadora que sembla deixar de banda molt del que som, una Espanya que no pareix que estiga ací, sinó més cap a ponent)», o podríem dir«els valencians combreguen amb uns colors idèntics als de la bandera del bàndol nacional que guanyà la Guerra Civil» (per cert, per què els republicans no trauen la seua bandera quan juga la selecció?). O tal volta podríem concloure que «els valencians no se senten valencians», que «els valencians som fatxes».

Tot i que en algunes d’estes deduccions no aniríem gens errats en un context valencià, en unes altres ens estaríem enganyant bastant o molt. O més aviat estaríem mesclant coses, exagerant, i sobretot, traient conclusions d’on no se’n poden traure. En definitiva, portaríem a col•lació temes que no tenen res a veure amb el mundial de futbol, que al capdavall és l’únic motiu de la proliferació d’estendards. Llevem-li ferro a l’assumpte. I és que, agrade o no veure les banderetes, vull pensar que la majoria de valencians simplement està donant suport a onze jugadors, als mateixos que veuen jugar en els seus equips preferits de la Lliga (Reial Madrid o Barcelona, est últim, per cert, gens sospitós d’espanyolista, si és que a un equip se li poden penjar ismes d’este tipus); jugadors amb qui se senten identificats, persones conegudes per tothom, tant pels qui segueixen el futbol com pels que no ho fem, gràcies (o per culpa) d’uns mitjans de comunicació que fan impossible viure ignorant est esport. I és que al final, si em planten el partit davant, ¿com puc desitjar que guanyen uns hòmens (portuguesos, paraguaians, alemanys, tant fa d’on siguen) que no he vist en ma vida?

Insistisc, no tots els que prefereixen que Puyol, Casillas i Villa guanyen són el tipus de persones que comente dalt. Ni criden Espanya! com a energúmens ni els agrada eixa bandera ni se senten patriotes espanyols. Celebren el bon futbol dels jugadors que coneixen i gaudeixen de l'espectacle, si n'hi ha. De fet, conec bastants catalanistes declarats, i la majoria desitgen la victòria de la Roja (el nom popular de la selecció no és precisament fatxa…). ¿Contradictori? ¿Hipòcrita? Jo pense que no (ara algú podria retraure’m aquella cançó de Gora España…).

I el que escriu estes ratlles parteix d’una certa neutralitat, puix no sóc afeccionat al futbol, ni sé jugar-hi gens bé. M’agradaria, seria interessant experimentar en primera persona eixes sensacions d’ambició, triomf i eufòria. A mi, en realitat, el que m’agrada és el comboi dels amics i la picadeta.

dilluns, 5 de juliol del 2010

La paraula de la setmana: «carís»


Feia molt mal carís a València, el 7 d’abril de l’any passat, en els moments previs a la tempesta

El carís és l’aspecte del temps, de l’oratge, i també la marxa (bona o roïna) que preveem que ha de prendre un assumpte, un negoci, etc. És, per tant, un mot que expressa predicció, la cara o aspecte primerenc i superficial que percebem de les coses, que pot ser útil per donar-nos una idea del que hi ha darrere, del que passarà. A la meua família sempre s’ha utilitzat amb el primer sentit, l’atmosfèric. Així, diem que fa mal carís (o simplement que fa carís, interpretant directament carís de manera negativa) quan està núvol i sembla que vol ploure:

Fa un carís més lleig!
Hi ha un carís de por!

Pareix que el mot és un derivat de «cara». Seria, per tant, un cas més de la mania de l’Home d’aplicar propietats i característiques exclusivament humanes a objectes o coses (com per exemple quan diem la falda d’una muntanya); un bell exemple ―en forma de paraula― de com al pensar (i abocar això després en forma de llenguatge) interpretem el món des del filtre humà. Com d’egocèntrics som, no vos sembla?

Però compte, als diccionaris normatius no trobareu «carís», sinó carés, que pareix que és la forma que prescriu la norma. No obstant això, en aquest cas ―entre nosaltres―, jo em permet d’usar la forma heretada.