Si voleu passar-ho bé llegint una novel·la actual en valencià, vos recomane Plagis sense cap dubte. Certament, feia temps que no em reia tant amb un llibre.
L’argument de Plagis s’inicia amb un misteri: un escriptor guanya un premi literari al qual no s’ha presentat. A partir d’ací, la narració va deixant caure una sèrie d’historietes (un assassinat, afers i enganys amorosos, un projecte literari...) que enganxen el lector per la seua bona dosi d’humor. Quan ja ens havíem despistat del tema del concurs, a poc a poc trobem que estes situacions lliguen, i vorem que estaven relacionades de manera sorprenent amb el fet amb què s’inicia la novel·la.
Proximitat amb el lector
Fent una abstracció després d’acabar la lectura, trobe que un bon punt de la novel·la, en bona mesura el motiu pel qual m’ha agradat, prové de la manera en què l’autor,
Urbà Lozano hi ha representat personatges i actituds fàcilment reconeixedores pel lector. No és que els personatges siguen prototips, però sí que apareixen reals com la vida, versemblants. En
Plagis es parla de coses d’una manera que a molts lectors valencians –especialment als valencians, cosa que no exclou altres lectors– pot resultar molt pròxima. Em referisc, per exemple, a la menció de llocs concrets, a l’aparició de tarannàs locals, d’actituds sociolingüístiques, de maneres de parlar, d’estrats socials...
Temes pròxims, fins i tot
dramàtics, com una mort, la soledat, etcètera, són tractats amb ironia, un
to burleta, que fa que el text siga profundament divertit (ara bé, amants de l’«alta cultura», estigueu tranquils, no es tracta d’un sainet). Així, l’autor fa l’ullet als lectors coneixedors de l’àmbit universitari, de la nit en la ciutat de València, del món del professorat, els escriptors i els funcionaris, o del món adolescent. En eixe sentit, és curiós com Lozano té gràcia i destresa per a representar personatges de diferents edats i fins de diverses classes socials: hi trobem una mare de poble que patix perquè sa filla viu en la capital i no menja com en casa, un policia que considera aversiu tot allò que siga dit en valencià, un sompo sense trellat que acabarà fent-se més desgraciat del que era, una atractiva regidora de cultura (
femme fatale egoista i interessada), adolescents en ple auge sexual, estudiants universitaris que no estudien...
Ja he suggerit que un encert de l’autor és el desplegament de l’argument, la manera en què els personatges de la novel·la i les situacions en què estan immerses estan relacionades entre si, indirectament o directa. Curiosament, els llocs a on es desenvolupa l’acció són diversos, d’àmbits geogràfics diferents (
Plagis transcorre tant en Catalunya, en València com en les Illes Balears). Ara bé, tot tindrà un fil conductor, una sèrie de
casualitats, si voleu, faran que tot lligue. Per a que vejau amb quin enginy s’han enllaçat els personatges, vos adjunte un quadre rudimentari amb els més importants: (si voleu llegir-vos el llibre, no li feu massa cas, més val que el llegiu per a descobrir-ho)
L’estil narratiu
L’estil narratiu de
Plagis és un altre aspecte curiós. La veu del narrador a sovint entremescla pensaments de diversos personatges amb els del propi narrador, en una tirallonga de frases llarguíssimes, juxtaposades o coordinades. Este enginy de l’autor, lluny d’embolicar la troca o fer la lectura pesada i difícil, la fa realment fluïda, espontània i graciosa. Hi trobareu a sovint un
to de monòleg, de contacontes. Urbà evidencia la figura d’un narrador, fa palés que es tracta de ficció, que ens està contant un romanç. I açò no lleva gens d’interés al text, més prompte al contrari: el fa realment original.
La riquesa del llenguatge
De l’esquema deveu haver deduït que tinc costum de prendre notes quan lligc (vocabulari, faltes d’ortografia, errates, idees que subratlle perquè m’interessa recordar...) En eixe sentit,
Plagis ha sigut, lingüísticament parlant, una mina per a mi. A banda d’un
lèxic genuí, precís, una adjectivació acurada, fins i tot exagerada i repetitiva (cosa feta expressament, ací juga un paper important l’humor i allò del to de monòleg) s’hi fa un ús molt interessant de frases fetes, locucions i refranys, que no he pogut evitar apuntar a banda.
Ací en podeu vore una bona mostra. El llenguatge utilitzat no és, per tant, encarcarat ni forçat, sinó àgil, col·loquial, espontani, alhora que totalment normatiu. Una joia.
No soc l’únic que ha parlat del llibre. Vos enllace
esta crítica, que em va agradar, i amb la qual m’identifique.
Este llibre ha sigut editat per
Edicions Bromera. Jo me’l comprí en la llibreria
París-València, al cap-i-casal.
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2009-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
(Redacció modificada en setembre de 2024)
