dijous, 22 de gener de 2009

He llegit: «L’île mystérieuse», de Jules Verne

Feia temps que no llegia una novel·la fantàstica o d’aventures. I aquesta m’ha costat un temps d’acabar-la, perquè han sigut 805 pàgines en francés, de lectura quasi exclusiva a l’autobús ―ja sabeu que ací el temps efectiu de lectura és limitat, per no parlar del grau de concentració. I sí, és clar, l’he llegida sense diccionari, cosa que no solc fer mai i que complica més encara les coses. Per tant, permeteu-me que en un rampell de vanitat absurda i patètica, em felicite.

Però anem al tema. La novel·leta –el diminutiu és irònic– va de cinc hòmens nord-americans, fidels a la causa d’Abraham Lincoln, que fugen de la guerra civil dels EEUU (finals del XIX) muntants en un globus. A causa d’una tormenta que quasi els costa la vida, van a parar a una illa deserta que sembla ser desconeguda pels cartògrafs. La història, a partir d’ací, tracta extensament les vicissituds que els van sorgint, com han d’endegar-s’ho per tal de sobreviure. I el més sorprenent no és que sobrevisquen en una illa deserta, sinó el fet que, partint de zero, hi aconsegueixen tot el que cal per a tornar a viure, pràcticament, com gent civilitzada. Així, els nàufrags, com formiguetes treballadores incansables, extrauen de la natura les matèries primeres que necessiten per a construir-se una fortalesa, un molí, una granja, roba, un vaixell... Veurem com els protagonistes, amb exhaustivitat de manual, amb mètode i amb l’ajuda dels seus coneixements científics, reïxen a construir la seua minisocietat civilitzada al si d’un indret totalment salvatge.

Aquest esperit d’autosuperació amera tota la narració. Al llibre, de fet, es descriuen, tant en boca del narrador com dels personatges, processos químics, dades de fauna i flora, qüestions de navegació... amb exhaustivitat enciclopèdica que a vegades desespera el lector. Per tant, l’aire cientifista, la idea de l’home fet a si mateix, de l’autosuperació humana, hi és ben present. Respecte d’això, hi ha un fragmentet especialment sentenciós que em va cridar l’atenció, i que pense resumeix la tesi de Verne en escriure aquesta novel·la:

Ainsi est-il du cœur de l’homme. Le besoin de faire œuvre qui dure, qui lui survive, est le signe de sa supériorité sur tout ce qui vit ici-bas. C’est ce qui a fondé sa domination, et c’est ce qui la justifie dans le monde entier.

o siga:

Així és el cor de l’home. La necessitat de fer obres que duren, que li sobrevisquen, és el senyal de la seua superioritat sobre tot els éssers vius. És això el que ha establit la seua dominació, i és això el que la justifica al món sencer.

Pàgina 727, Capítol XVI, tercera part: Le secret de l’île
(Nyas, coca!)

A mesura que llegim i ens acostem al final, veurem com aquesta lloança per part de narrador i personatges a la idea de civilització s’acosta, a poc a poc, a tesis que simpatitzen amb la ideologia dels colonitzadors europeus ―si és que podem parlar d’ideologia en aquest cas. Bé, no vos en done més detalls perquè seria fotre-vos la història, si no l’heu llegida; però vaja, és curiós com s’hi suggereixen idees hui políticament incorrectes, quan no menyspreables. Evidentment, no podem pretendre fer passar la ideologia que traspua una novel·la del segle XIX a través del sedasset de valors del segle XXI. La novel·la és, igual que les d’avui, víctima de la seua època.

Com deia, hom tracta de reproduir un ideal. Tornant als personatges, açò es veu clarament: cadascun d’ells personalitza una habilitat necessària per dur a terme la vida a l’illa. De nàufrags passen ser fusters, picapedrers, químics. Fins i tot, per cert, en línia amb el que dèiem fa un moment, passen a autoanomenar-se colons. Són també tots xics molt bons, i mai no hi ha conflicte personal entre ells. La manca de profunditat psicològica dels personatges és, per tant, total.

[Parèntesi reflexiu. Algú que haja tingut valor de llegir fins ací pot pensar ―jo ara estic pensant-ho― «Xe Josep, quin rotllo, totes aquestes característiques que descrius són les típiques i lògiques d’aquest gènere literari, i tu ho escrius com si ho hagueres descobert tu!» (açò alguna volta m’ho ha retret, de conya, una amiga) M’autoresponc: Doncs sí, però com jo ho descobrisc ara... a més, m’abellia simplement apuntar-ho en algun lloc. Per això tenim un blog, no? :)]

Tornem-hi. La novel·la, per cert, té un misteri, o què vos pensàveu? S’esdevindran fets insòlits i inexplicables que salvaran, sense motiu aparent, els colons de multitud de situacions perilloses. Ací és quan hom comença a sospitar que hi ha alguna cosa dins l’illa, un àngel protector, que els està ajudant a sobreviure. Aquesta cosa passarà de ser quelcom candent, sospitat, a ser escandalosament patent. I la veritat, quan descobreixes què és, dius: mecaguen...!

La qüestió que més em pertorba, però, és la següent: ¿com és possible que cinc hòmens ben bragats, en edat de meréixer, que suposem tenen les seues necessitats, passen quatre anys en una illa deserta (damunt vulguen quedar-s’hi), més contents que un gínjol, com pot ser que no troben a faltar en cap moment una dona? Pràcticament en cap moment de la novel·la es fa menció de la seua soledat sexual, per dir-ho d’alguna manera. Per l’amor de Déu! Què pensaven, reproduir-se per espores? Què tenia en el cap, aquest Jules Verne? Ací ni paritat ni hòsties...


Aquesta és l'edició que he llegit, amb la imatge original de la primera edició, que teniu dalt.