dijous, 4 de novembre de 2010

De passeig pel Carme

De la mà d’un guia de Fil per randa, recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms, les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cristians conqueridors se’ls tiraven al damunt; pedres que tremolaren quan la Pava els llançava bombes; pedres que potser seran la paret del restaurant chic on soparan els nostres rebesnéts quan tu i jo estiguem criant malves ja molts anys.

A l'esquerra, edifici d'estil dinamitable; ço és, exemple d'arquitectura horrible i gens harmònica amb el barri

Però deixe de banda obvietats poc confortadores. El guia, com deia, fa la seua faena molt bé: dosifica les dades històriques i amenitza l’explicació amb un llenguatge col•loquial i algun acudit irònic sobre la gestió del patrimoni per part de la Generalitat que sempre cau bé en la concurrència. Després d’haver-nos mostrat els límits reals del barri, les restes de la muralla medieval i algun museu, arribem a la porta de l’església del Carme (o de la Santa Creu), un dels darrers llocs que visitarem. Mentre esperem que la beata recelosa que custodia el lloc es digne a obrir-nos, el guia ens explica les característiques de la façana (tot un retaule en pedra, tret al carrer) i ens avisa que el més important està dins. Quan aconseguim entrar-hi i recuperar-nos de la pudor d’encens i resclosit, no em pareix gran cosa: una sola nau, capelles laterals… i no hi ha retaule en l’absis. Va ser cremat quan la Guerra Civil i en acabar la contesa van fer un mural directament sobre la paret. Ens hi acostem i… què hi havia? Al costat dret, sants destacats valencians, i a l’esquerre, personatges importants dins la cristiandat, símbols de la croada: Isabel la catòlica, un parell de papes, Jaume I… I qui hi havia davant de tots ells, donant-los l'esquena, ressaltant sobre la resta, sota allò més sagrat? Qui havia pretés ser transcendent? Doncs un personatge amb una pellissa verda i un bigotet que vos deuen ser ben familiars.


dimarts, 2 de novembre de 2010

Trosset de mar


Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal volta li agradaria estar ací. La comesa de l’eixida esdevé clara: arribar a la platja i robar-li un trosset de mar.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Vull que em seden



Quan busques cançons que et facen sentir bé, què hi ha millor que recórrer als orígens, recórrer als Ramones.

I wanna be sedated

Vull que em seden

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just get me to the airport put me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can't control my fingers I can't control my brain
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Porteu-me a l’aeroport i fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle el meu cervell
Oh no

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just put me in a wheelchair get me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can't control my fingers I can't control my brain
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle el meu cervell
Oh no

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just put me in a wheelchair get me to the show
Hurry hurry hurry before I go loco
I can't control my fingers I can't control my toes
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle els dits dels peus
Oh no

[es repeteix]

Ba-ba-bamp-ba ba-ba-ba-bamp-ba I wanna be sedated

Pa-pa-pa-pa, pa-pa-pa-pa-pa Vull que em seden