dijous, 11 d’agost de 2011

La paraula de la setmana: «blamor»


Desert de Namíbia, hi deu fer mala blamor...

La blamor és una calor intensa, insuportable, i que al País Valencià patim quan bufa el vent de ponent. Diem també, en general, que fa blamor quan notem una calor especialment molesta, que ens sol arribar d’una manera intermitent, amb colps d’aire. Per exemple, la blamor que emana de l’asfalt amb el sol d’estiu, la de les brases d’una llar, o —vos pose l’exemple en què la vaig sentir fa uns dies— la blamor que ix de la cuina d’un restaurant mentre u espera vora el taulell que li donen taula.

Sinònims d’esta paraula són «calda», «basca» o «xafogor».

Com lamentablement em passa amb moltes paraules volgudes, no la trobe en diccionaris normatius, així que l’etimologia del mot resta per a mi un misteri. Tanmateix, un amic de l’Horta em comenta que ha sentit la paraula com a verb, «blamar» (Això blama, no ho toques). Fossant per diccionaris trobe la paraula ablamar, que vol dir inflamar, cremar o torrar, la qual és ben possible que tinga relació amb blamor. Doncs bé, sobre «ablamar» el DCVB sí que en diu alguna cosa: «sembla variant de aflamar,amb influx analògic de brasa que ha determinat el canvi de -f- en -b-».

Tractarem de sufocar la blamor submergint-nos en la mar...

dimecres, 10 d’agost de 2011

Intel·ligència emocional


La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena.

Vaig començar a llegir este llibre, com molts altres lectors, a la recerca de respostes; vaig començar a llegir-lo quan les coses no anaven massa bé, quan tenia una paret al davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per tractar d’ajudar i d’ajudar-me i tal volta de trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat.

Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per fer-ho breu, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que serveixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com malgrat ser intel·ligent, la vida d’una persona pot esdevindre un infern si no comprén els propis sentiments ni sap actuar en conseqüència, si no entén els dels altres, si interpreta tot el que l’envolta com una amenaça. Així, l’autor parla de la por, de la tristesa i el pessimisme crònics, de la depressió, la falta d’habilitat comunicativa, la desconfiança envers els altres, la ràbia incontrolada… i advoca per l’optimisme, per una educació més humanitzada que eduque també emocionalment i que ajude a evitar o almenys a amortir eixos nucs que entrebanquen les nostres potencialitats a nivell professional i la nostra felicitat a nivell personal. Perquè, per sort, tot i que la intel·ligència emocional s’aprén bàsicament en l’educació amb els pares i en l’experiència social a l’escola o en l’adolescència, les mancances d’estes habilitats també es poden millorar en l’edat adulta.

Durant la lectura —llapis i regle en mà— he reconegut i revisitat amb claredat situacions, actituds i persones a les quals recomanaria la lectura d’este llibre. Però com que s’ho podrien prendre malament, em quede simplement amb alguna lliçó pràctica per a mi, que ha fet que la lectura del totxo valguera la pena. Amb tot, és un llibre bastant teòric que bàsicament dóna explicacions biològiques, educatives i biogràfiques sobre els problemes emocionals de les persones i les seues conseqüències negatives. És cert que existeix La pràctica de la intel·ligència emocional, del mateix autor, que tinc pendent, però crec que de moment farem un descans de lectures psicològiques. Em centraré ara a entretindre’m i gaudir amb la lectura d’altres clàssics, esta vegada literaris.