dimecres, 27 d’octubre de 2010

La paraula de la setmana: «despitralat»


La cantant Elaine Paige, amb somriure lasciu, reposa la mà sobre un Freddy Mercury despitralat que assaja un gest d’orgull i satisfacció

L’altre dia vaig eixir de la dutxa i encara no m’havia posat res de cintura en amunt, puix m’havia deixat la roba en el quarto. Llavors una veu sàvia m’aconsellà que no anara tan despitralat, perquè en el mes en què estem i tenint en compte que les temperatures han davallat bastant, m’estava arriscant a refredar-me. «Anar despitralat», doncs, significa anar amb el pit (o part del pit) al descobert. U sol anar despitralat quan fa molta calor, com és el cas dels iaios valencians en estiu que, amb la vergonya perduda molts anys arrere, solen portar la camisa totalment desbotonada (i sovint mostren també una panxa tan redona que lleva protagonisme al pit). També van despitralats aquells jóvens fornits i bragats que, premuts per la calor que sempre s’aferrissa més amb el mascle, no tenen inconvenient a mostrar al món els seus pits herculis.

El mot deriva de «pitral» en composició amb el prefix negatiu des-. Pitral és un sinònim de «pitrera», que significa «part anterior del pit, especialment les mamelles».

dilluns, 25 d’octubre de 2010

He llegit «Joc brut», de Manuel de Pedrolo

Des que vaig llegir (dues voltes) Mecanoscrit del segon origen ara ja fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, però, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. Ausades que té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abelleix fer-les, disperse l’atenció i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En aquest cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí per endur-me’n dues obres del meu novel•lista català pendent. La casualitat fou generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets.

He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (aquesta obra té part de culpa que agafara afició a llegir novel•les i, a més, novel•les en català). Tanmateix, de Joc brut vos puc dir que és una novel•leta entretinguda i ben escrita; d’argument senzill. D’aquestes que es lligen en una o dues vesprades. Sense xafar-vos el llibre, la història es pot resumir en una frase: el que és capaç de fer un home infeliç per posseir la bellesa i el sexe d’una dona. M’ha agradat com la novel•la enganxa al principi amb la descripció d’una bellesa admirada i cobejada; com d’ací naix una tensió que dura tot el text; també la caracterització del personatge principal (un urbanita pobre i desgraciat), amb quatre dades i el que ell mostra de si mateix; com l’autor ha fet els salts temporals necessaris i ens ha estalviat faena. Es tracta d’un text, sens dubte, nascut de la libido, i abocat al paper en forma de novel•la negra.

I ara em queden pendents els seus contes. Però de moment estem en altres lectures (ja vos contaré). Espere que no tornen a passar anys.