Digueu-me desactualitzat, però encara no m'havia assabentat que la cantant aragonesa Amaral havia cantat en català, en una versió de la famosa cançó Camins, de Sopa de Cabra. Ho va fer en 2006, per al disc tribut que diversos artistes van retre a la banda empordanesa. L’àlbum es diu Poder tornar enrere, i també hi participa Enrique Bunbury amb la seua versió en castellà de Viure, que tradueix com aVida. Per cert, trobe que Amaral ho fa francament bé:
Però parlem un poc de pop en català actual: potser coneixeu Ivette Nadal, una jove cantant i poeta (o cantautora, si voleu) de Granollers, que està sonant últimament en algunes ràdios catalanes (o almenys a ICat FM, que és la que de vegades jo sent). El poc que he sentit d’ella són cançons senzilles, de tornades encomanadisses, dolça guitarra acústica i veu. Vos deixe dos temes seus, Aristòcrata (aquesta seria un poc el hit) i Torno sol.
I aquest de baix és un vídeo en què Ivette explica davant la càmera com treballa la seua poesia i la seua música, i ens toca una versió més tranquil•la d’Aristòcrata i una altra cançó, Inèdita.
L’actriu Camilla Belle, amb la frangeta que ja li fa cosquerelles als ulls
Des de Burjassot-Paterna (l’Horta de València) i Llombai (la Ribera), Xurrito i Alpalput nos fan recordar que no té sentit dir flequillo si en valencià tenim una paraula pròpia i ben viva per a anomenar eixe «penjollet de cabells que es deixa damunt el front»; és a dir, la franja, o com se sol dir en diminutiu: la frangeta. Només el Diccionari Català-Valencià-Balear (dels que he vist jo, és clar) arreplega «franja» amb eixe ús, que adjudica als tortosins. Doncs bé, per a qui lligga estes línies, ja sap que els valencians també la gastem.
Actualització de 2024: El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada a frangeta i a franja, per a referir-se al «Floc de cabells de la part davantera del cap que es pentinen cap avant deixant-los caure sobre el front».
Com deveu saber, a la frangeta també li podeu dir «serrell».
La paraula «franja» l’ampràrem del francés frange en el segle XV (i encara es diu així en eixa llengua: cheveux retombant sur le front). Amb el temps que fa, ¿no l’hem de perdre ara, no? ¡Vinga, a dir-la!
Hui estava fent un repàs de les lectures (normalment novel·les) que he fet en el passat any 2009. Malgrat tindre encara pendent de lectura una llarga llista de clàssics de la literatura universal –cosa imperdonable i inajornable–, ha sigut en general un bon any literari: he conegut autors nous; he aprofundit, sobretot, en la novel·la valenciana; he tingut la sort de llegir algun text sublim; he fet lectures amb les quals, si no he gojat apassionadament, he aprés «continguts transversals» (normalment d’història, geografia i especialment llengua –tant estrangera com pròpia). I també, és clar, m’he empassat algun bunyol infumable (però d’eixos no en parlem, que fa lleig i no paga la pena). En fi, per als qui no heu seguit el blog o els que, com a mi, acolliu amb goig les recomanacions, vos he seleccionat alguns d’estos llibres llegits en 2009 en un orde més o manco cronològic. La majoria tenen un enllaç que vos durà a l’apunt corresponent que escriguí al poc de llegir cada llibre.
En valencià (autors valencians):
Plagis, d’Urbà Lozano Femení Singular, d’Urbà Lozano Històries marginals, de Josep Lozano: el títol ho diu tot. Contes en els quals els protagonistes són personatges marginats, entre altres, per motius sexuals. Ambient rural riberenc del segle XX. Un curiós exercici literari, amb escenes sovint sorprenents. La dona forta, Maria Beneyto Ícar o la impotència, d’Artur Perucho L’últim serf, de Maria Ibars: la història no em va entusiasmar, però és un clàssic de la novel·la valenciana, interessantíssim lingüísticament i històricament parlant. Reflectix el valencià de Dénia de l’època, i també és un document sociohistòric sobre la misèria de la classe treballadora a finals del segle XIX. Matèria de Bretanya, de Marcelina Sánchez-Cutillas: text costumiste autobiogràfic, els estius de l’autora en l’Altea de principis del XX. Interessant sociològicament i lingüísticament. Una biblioteca en el desert, de Joan Francesc Mira L’home manuscrit, de Manuel Baixauli
The Scar of David, de Susan Abulhawa Things I’ve Been Silent About, d’Azar Nafisi: autobiografia de la filla d’un important polític iranià; crònica de l’evolució política i cultural del país i crítica al fundamentalisme. Molt interessant i d’oportuna lectura després del darrer escàndol electoral en Iran.
Think of a number, de John Verdon: novel·la negra, de detectius, assassins en sèrie, trama, diàlegs i escenes tenses i sorpreses. Molt ben escrita; enganxa.
No podem continuar parlant de Thrash metal sense nomenar una de les millors bandes d’aquest estil musical: Megadeth. El grup és el projecte de Dave Mustaine, exmembre de Metallica, expulsat d'aquesta banda a principis dels anys 80 per la seua addicció a les drogues. Mustaine estigué molt ressentit amb el seu antic grup, i de fet es van disputar amb ells els drets de la cançó The Mechanix, que Metallica trauria al seu primer disc amb el nom de The Four Horsemen, però amb el tempo i la lletra modificats. Dave, tanmateix, amb molta energia i ganes, es va proposar crear la seua pròpia banda: Megadeth. Malgrat estar sempre un poc «a l’ombra» de Metallica, el fundador del grup aconseguí amb escreix el seu objectiu, ja que Megadeth ha esdevingut una de les més grans del thrash, amb una llarga trajectòria al darrere. El disc de què vos parle hui és Rust in Peace («Rovella’t en pau», i no «Descansa en pau» –Rest in Peace–, com se sol dir) de l'any 1990, i és l’obra mestra del grup i un dels millors discos de thrash metal de la història, referent del gènere per la seua originalitat i virtuosisme. Quant a les lletres, com ara veurem, giren al voltant de la crítica a la política internacional, de les guerres (tot i que també tracten les relacions sentimentals). De fet, en la portada del disc apareixen els principals líders mundials del moment (Gorbatxov, George Bush pare, etc) reunits de manera informal en un hangar, amb Vic Rattlehead (la mascota de la banda) davant un alienígena, cosa que suggereix una mena de conspiració...
Escollir una cançó d’aquest àlbum es fa difícil. Vos propose sentir la primera, Holy Wars... The Punishment Due, que a banda de ser el hit que obri el disc, es una cançó amb una història curiosa al darrere. I és que Mustaine la va compondre després del destret en què es va veure la banda en una actuació que feren a Irlanda del Nord. Pareix que uns comentaris del cantant sobre «la causa» van encendre els ànims del públic. Què digué exactament no està tan clar: d’una banda, per Internet es diu que amb «la causa» Mustaine no es referia al conflicte polític irlandés, sinó a una altra cosa (la causa del heavy metal??) i per tant tot havia sigut un malentés. D’una altra, es comenta que el cantant i líder de la banda estava emprenyat perquè hi havia gent que havia estat venent samarretes de Megadeth per recaptar diners per a la causa independentista. En qualsevol cas: en acabar aquell show, la banda hagué d’abandonar el recinte amb un autobús blindat.
Però anècdotes a banda, anem a la cançó, que en realitat en són dues en una: Holy wars i The Punishment Due. La lletra de la primera part, Holy Wars («Guerres santes») parla dels conflictes religiosos i polítics que arrosseguen alguns països, i que han provocat i provoquen la morts de tants innocents. Ho fa des de la visió ignorant i perplexa de l’observador extern. Tot i que s'hi esmenta el conflicte Israel-Palestina (tant a la lletra com al videoclip), com hem vist, pareix que l’origen de la cançó n’és un altre, i, de fet, es pot aplicar a qualsevol conflicte políticoreligiós. El mateix Mustaine va declarar:
«Holy Wars no té perquè referir-se exclusivament a Israel. Pot ser a qualsevol país. Hi ha tantes guerres santes en marxa en el món ara mateix! La gent mor per una causa, és increïble. Ja és prou dur viure la vida com és, amb gent que mor de vella o d’una malaltia, com perquè hi haja gent que mate indiscriminadament innocents per una causa». (font)
Quant a la segona part, ...The Punishment Due, la lletra es basa, suposadament, en l’heroi del còmic The Punisher (el Castigador), que Mustaine s’agradava de llegir. El Castigador és l’antiheroi que, ressentit per la matança de la seua família, imposa la seua justícia i, a diferència d’altres herois com Spiderman, usa mètodes sanguinaris amb els seus enemics (càrters de la droga i mafiosos que assassina sense pietat).
Certament, els temes que tracta cada part de la cançó són radicalment diferents, i costa d'interpretar la lletra com un tot (suposant, és clar, que ens creiem aquesta interpretació en clau tebeo de ...The Punishment Due). Així i tot, es pot comparar el desig de venjança i la rancúnia de l'antiheroi del còmic amb la que han covat els individus implicats en molts conflictes (que es prolonguen anys i anys) cap als seus enemics i alhora conciutadans.
Musicalment, notareu els riffs d’allò més thrash, el virtuosisme de la bateria i els seus canvis de ritme (característics de tot el disc) i fins i tot un solo orientalitzant de guitarra espanyola en l’endemig. En fi, sempre és millor escoltar-la que estendre's a descriure-la:
Holy Wars... Guerres santes...
Brother will kill brother Spilling blood across the land Killing for religion Something I don't understand
El germà matarà el germà Vessarà sang sobre la terra Matar per religió Una cosa que no entenc
Fools like me who cross the sea And come to foreign lands Ask the sheep for their beliefs Do you kill on God's command?
Idiotes com jo, que travessem la mar I venim a terra estrangera Preguntem a les ovelles sobre les seues creences ¿Mateu per ordre de Déu?
A country that's divided Surely will not stand My past erased, no more disgrace No foolish naive stand
Un país dividit De segur no s’aguantarà El meu passat esborrat, no més desgràcia Cap postura és estúpida o ingènua
The end is near, it's crystal clear Part of the master plan Don't look now to Israel It might be your homelands Holy wars
La fi és a prop, és clar com l’aigua Forma part del pla mestre No mires ara cap a Israel Podria ser el teu propi país Guerres santes
Up on my podium, as the Know-it-all scholar Down in my seat of judgement Gavel's bang, uphold the law Up on my soapbox, a leader Out to change the world Down in my pulpit as the holier-than-thou Could-be-messenger of God
Damunt la meua estrada, com l’alumne saberut Al meu seient del tribunal A colp de maça, ratifique la llei El docte que pontifica sobre una caixa de sabó, Un altre líder que ha de canviar el món Des del púlpit com els puritans fariseus, Suposat missatger de Déu
... The Punishment Due ... El càstig merescut
Wage the war on organized crime Sneak attacks, rappel down the rocks Behind the lines Some people risk to employ me Some people live to destroy me Either way they die, they die
Faig la guerra contra el crim organitzat Atacs furtius, ràpel roques avall Rere les línies. Alguns s’arrisquen a contractar-me Alguns viuen per destruir-me De qualsevol manera, moriran
They killed my wife and my baby With hopes to enslave me First mistake, last mistake Paid by the alliance, to slay all the giants Next mistake, no more mistakes
Van matar la meua muller i el meu fill Amb l’esperança d’esclavitzar-me El primer i l’últim error Pagat per l’aliança, per matar tots els gegants Un altre error, ¡prou d’errors!
Fill the cracks in with judicial granite Because I don't say it, don't mean I ain't thinking it Next thing you know, they'll take my thoughts away I know what I said now I must scream Of the overdose and the lack of mercy killings Mercy killings, mercy killings, killings, killings, killings Next thing you know they'll take my thoughts away
Òmplic les escletxes [del sistema] amb granit judicial Que no ho diga no vol dir que no ho pense La pròxima cosa serà que em lleven les meues idees Sé molt bé el que dic, i ara he de cridar Contra la sobredosi i perquè no hi ha prou assassinats misericordiosos Morts, morts, morts, morts, morts La pròxima cosa serà que em lleven les meues idees
