divendres, 25 de desembre de 2009

La paraula de la setmana: «pellissa»


La paraula d’aquesta setmana no pot ser més adient a l’oratge fredós a què tan poc avesats estem. I és que una bona pellissa és el que ens ha fet falta aquestes últimes setmanes de fred. Es tracta d'un abric rústic fet d'una pell de cabra o d'ovella que solen dur els pastors. No obstant això, no cal ser pastor per dur una pellissa, puix que també es designa amb aquest mot qualsevol peça de vestir de molt d'abric, feta o folrada de pell amb el pèl o amb la llana, que generalment no arriba més avall dels genolls. Per exemple, una bona jaqueta de cuiro folrada per dins.

L’origen del mot és del llatí pellīcĕa, ‘de pell’.

No patiu fred i passeu molt Bon Nadal!

dilluns, 21 de desembre de 2009

Un tast de Thrash metal: «People of the lie», de Kreator



Si la setmana passada vos parlava de heavy metal, en aquesta i en properes entrades indagarem un poc en un estil germà –o fill, si voleu: el Thrash metal. Aquest gènere musical sorgí a principis dels anys 80, d’una barreja de heavy i hardcore punk, i esdevingué popular arreu del món gràcies a bandes com Metallica, que, no cal dir-ho, influencià al seu torn tots els altres grups de la mateixa corda. Algunes altres bandes representatives són Exodus, Sepultura, Megadeth, Slayer, Overkill, Testament, Anthrax o Sodom.

La paraula thrash significa en anglés «apallissar» o «colpejar» i sembla que fa referència a les característiques contundents del l’estil: tempo ràpid, combinació de velocitat i complexitat tècnica en la guitarra (l’anomenat shred), juntament amb ritmes greus i pesants. Quant a les lletres, tot i que depén, òbviament, de cada grup, van en general des de la denúncia social fins a passatges d’estètica satànica o en els quals, si més no, la mort, l’horror, la guerra, l’apocalipsi, la rebel·lió, la tirania –el patiment, vaja– són motius recurrents.

Els dos bressols principals del Thrash metal –o almenys els que més ressò han tingut al nostre país– han sigut els Estats Units (especialment la Badia de San Francisco, que donà nom a tot un moviment) i Alemanya. D’aquest darrer país prové la banda Kreator, concretament d’Essen, si bé el seu cantant, Mille Petrozza, és d’origen calabrés.

La cançó que vos convide a sentir hui pertany al disc Coma of souls (1990). Tot i que pareix que no és dels més destacats, aquesta cançó en concret fou ben acollida pel públic i la toquen sovint en directe. Supose que deu ser per la seua senzillesa. Del tema que tracta, per la xarxa es diu que es tracta d’una crítica d’alguns polítics alemanys de l’època. Musicalment, és quasi una excepció, puix no té un tempo tan accelerat com la majoria de les de la banda, sinó un ritme més pesant i païble per als no avesats al gènere.



People Of The Lie
Gent de la mentida

Don't look at me as if I didn't know
Your vanity is all you ever show
What you believe and advocate
Fanatic dogma recycled from yesterday

No em mires com si no ho sabera
L’únic que mostres és la teua vanitat
El que creus i el que advoques
És un dogma fanàtic reciclat del passat

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

You are to me the waste of flesh and blood
I'd love to see you buried in the mud
And when you die no one will shed a tear
So pass me by don't need your hatred here

Per a mi ets morralla de carn i sang
M’encantaria veure’t colgat en el fang
I quan moriràs ningú no vessarà una llàgrima
Així que passa’m de llarg, no necessite el teu odi

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

Prejudice, intolerance, eye for an eye

Prejudici, intolerància, ull per ull

You cannot hide behind those empty claims
Your racist pride is nothing but a game
And you will lose for right is on the side
Of those who choose to fight for humankind

No et pots amagar rere eixes afirmacions buides
El teu orgull racista no és més que un joc
I perdràs, perquè la raó està de la part
Dels qui escullen lluitar per la humanitat

Got a master plan
Genocide
Can't understand
People of the lie

Tens un pla mestre
El genocidi
No ho puc entendre
Gent de la mentida

You can't believe
Don't be deceived

No t’ho cregues
Que no t’enganyen

He llegit «Tretze tristos tràngols», d’Albert Sánchez Piñol


Després de llegir la novel·la «La pell freda» (ja vos en vaig parlar), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes «Tretze tristos tràngols». Un recull de xicotetes dosis de gaudi literari que m’han fet més curts els viatges rutinaris amb el bus.

En ocasions, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt Pere Calders, com per exemple «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també hi és present, rere el tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», un dels que més m’ha agradat. Tanmateix, trobareu en el recull relats de situacions versemblants, que podien passar a qualsevol ciutadà mitjà, com «Mai no compres xurros en diumenge» on s’aconsegueix mantindre la tensió narrativa i el lector va amb l’ai al cor fins al final. Aquesta mateixa tensió és a «Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana», on Piñol mostra una vegada més la seua preferència per les coses africanes.

Tots els contes tenen en comú que un dels personatges passa algun tràngol, es troba en algun destret, del qual se’n surt a vegades sí, a vegades no. Aquest recull té el que ha de tindre la narració curta, la capacitat de divertir-nos, fer-nos pensar i sorprendre’ns d’alguna manera. Vos el recomane.