La paraula d’aquesta setmana no pot ser més adient a l’oratge fredós a què tan poc avesats estem. I és que una bona pellissa és el que ens ha fet falta aquestes últimes setmanes de fred. Es tracta d'un abric rústic fet d'una pell de cabra o d'ovella que solen dur els pastors. No obstant això, no cal ser pastor per dur una pellissa, puix que també es designa amb aquest mot qualsevol peça de vestir de molt d'abric, feta o folrada de pell amb el pèl o amb la llana, que generalment no arriba més avall dels genolls. Per exemple, una bona jaqueta de cuiro folrada per dins.
L’origen del mot és del llatí pellīcĕa, ‘de pell’.
Si la setmana passada vos parlava de heavy metal, en aquesta i en properes entrades indagarem un poc en un estil germà –o fill, si voleu: el Thrash metal. Aquest gènere musical sorgí a principis dels anys 80, d’una barreja de heavy i hardcore punk, i esdevingué popular arreu del món gràcies a bandes com Metallica, que, no cal dir-ho, influencià al seu torn tots els altres grups de la mateixa corda. Algunes altres bandes representatives són Exodus, Sepultura, Megadeth, Slayer, Overkill, Testament, Anthrax o Sodom.
La paraula thrash significa en anglés «apallissar» o «colpejar» i sembla que fa referència a les característiques contundents del l’estil: tempo ràpid, combinació de velocitat i complexitat tècnica en la guitarra (l’anomenat shred), juntament amb ritmes greus i pesants. Quant a les lletres, tot i que depén, òbviament, de cada grup, van en general des de la denúncia social fins a passatges d’estètica satànica o en els quals, si més no, la mort, l’horror, la guerra, l’apocalipsi, la rebel·lió, la tirania –el patiment, vaja– són motius recurrents.
Els dos bressols principals del Thrash metal –o almenys els que més ressò han tingut al nostre país– han sigut els Estats Units (especialment la Badia de San Francisco, que donà nom a tot un moviment) i Alemanya. D’aquest darrer país prové la banda Kreator, concretament d’Essen, si bé el seu cantant, Mille Petrozza, és d’origen calabrés.
La cançó que vos convide a sentir hui pertany al disc Coma of souls (1990). Tot i que pareix que no és dels més destacats, aquesta cançó en concret fou ben acollida pel públic i la toquen sovint en directe. Supose que deu ser per la seua senzillesa. Del tema que tracta, per la xarxa es diu que es tracta d’una crítica d’alguns polítics alemanys de l’època. Musicalment, és quasi una excepció, puix no té un tempo tan accelerat com la majoria de les de la banda, sinó un ritme més pesant i païble per als no avesats al gènere.
People Of The Lie Gent de la mentida
Don't look at me as if I didn't know Your vanity is all you ever show What you believe and advocate Fanatic dogma recycled from yesterday
No em mires com si no ho sabera L’únic que mostres és la teua vanitat El que creus i el que advoques És un dogma fanàtic reciclat del passat
Got a master plan Genocide Can't understand People of the lie
Tens un pla mestre El genocidi No ho puc entendre Gent de la mentida
You are to me the waste of flesh and blood I'd love to see you buried in the mud And when you die no one will shed a tear So pass me by don't need your hatred here
Per a mi ets morralla de carn i sang M’encantaria veure’t colgat en el fang I quan moriràs ningú no vessarà una llàgrima Així que passa’m de llarg, no necessite el teu odi
Got a master plan Genocide Can't understand People of the lie
Tens un pla mestre El genocidi No ho puc entendre Gent de la mentida
Prejudice, intolerance, eye for an eye
Prejudici, intolerància, ull per ull
You cannot hide behind those empty claims Your racist pride is nothing but a game And you will lose for right is on the side Of those who choose to fight for humankind
No et pots amagar rere eixes afirmacions buides El teu orgull racista no és més que un joc I perdràs, perquè la raó està de la part Dels qui escullen lluitar per la humanitat
Got a master plan Genocide Can't understand People of the lie
Tens un pla mestre El genocidi No ho puc entendre Gent de la mentida
Després de llegir la novel·la La pell freda (ja vos en vaig parlar), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes Tretze tristos tràngols, una replega de xicotetes dosis de plaer literari que ha fet més curts els viatges diaris amb el bus.
En alguns casos, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt l’estil de Pere Calders, com ara «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també està present, darrere d’un tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», u dels que més m’ha agradat. No obstant, trobareu en el llibre relats de situacions versemblants, que podien passar a qualsevol ciutadà mitjà, com ara «Mai no compres xurros en diumenge» on s’aconseguix mantindre la tensió narrativa i el lector va amb l’ai al cor fins al final. Eixa mateixa tensió es troba en «Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana», en què Piñol mostra una vegada més la seua preferència per les coses africanes.
Tots els contes tenen en comú que u dels personatges passa algun tràngol, es troba en algun destret, del qual se’n surt a vegades sí, a vegades no. Els relats d’esta obra tenen lo que han de tindre les narracions curtes: la capacitat de divertir-nos, fer-nos pensar i sorprendre’ns d’alguna manera. Vos la recomane.
