dijous, 29 d’octubre de 2009

La paraula de la setmana: refilar


La paraula d’aquesta setmana també és digna de ser recordada. Si no m’enganye, l’ús concret que m’interessa comentar-vos és únic del valencià, puix no apareix als principals diccionaris normatius catalans. I és que refilar, primerament, és el que fan els pardals (cantar, vaja, fer piu piu, fer refilets); però a més a més, «refilar» significa en valencià llançar, tirar una cosa –llançar-la lluny, concretament, segons el DCVB. Vos en pose un exemple: a vegades, quan prenc el pèl de broma a la meua iaia, si estem en taula sempre m’amenaça dient-me «que et refilaré el got...!» (per sort mai ho ha fet, de moment). Una variant del mot bastant estesa és «enrefilar», que supose es deu a una pronominalització impròpia, similar a la que ocorre a mots dialectals i no normatius com ara «escomençar», «endespués», etcètera.

Últimament no he sentit dir gaire aquesta parauleta a gent jove (clar, que, tampoc no estem tot el dia llançant-se coses). Així i tot, ¿és possible que «refilar» estiga perdent-se davant «tirar» o «llançar»?

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Art en miniatura

Si vos agrada l’arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’edificis gòtics emblemàtics valencians, fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren aquests monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos:



Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana



Absis real de l'església



Palau Ducal de Gandia



Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València



Convent de Sant Doménec, a València. Dins s'han reproduït al detall les voltes sense nervadures (les pedres s'aguanten per la pressió mateixa). Observeu darrere a l'esquerra la singular escala de caragol doble, ja que una porta al primer pis i l'altra al terrat.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

«En el País... mmm, este... en Valencia»

A vegades veig Los desayunos de la Primera. Dimecres passat, dia 21, van entrevistar Celia Villalobos, ex ministra de sanitat quan el PP era al Govern d’Espanya. Entre altres coses, contà com va ser amonestada pel seu partit quan va votar a favor de la llei del matrimoni gay. El que vull contar-vos, però, és un fet anecdòtic de l’entrevista en si: quan la presentadora, Ana Pastor, li pregunta sobre el cas Gürtel (concretament en el minut 35.05), pareix que a la malaguenya li surt tan natural l’expressió «País Valencià». Ràpidament, però, s’autocensura. Ací va la frase:

«[Ricardo Costa es] exsecretario general de los populares en el País... valencia... en, en Valencia» (36.10, veieu el vídeo ací)

(Ay Villalobos, ¡que te volverán a amonestar! ¿No te ha dicho la dirección del partido que eso de «País Valenciano» está prohibido decirlo? Caca, caca y caca.)

I ja seriosament, jo em faig una pregunta: el nom «País Valencià», ¿se l’ha apropiat una tendència política concreta? O ha sigut una tendència contrària a aquella la que s’ha preocupat de demonitzar-lo? En qualsevol cas, pareix que sovint hom el diu amb la boca menuda, o intenta desdir-se’n quan quasi l’ha dit, com en el cas de Villalobos.