Malgrat tindre la novel·la a casa un grapat d’anys, encara no havia llegit Tranvía a la Malvarrosa, de Manuel Vicent. Segurament en coneixeu l’argument: la vida d’un jove estudiant de Dret a la València dels anys cinquanta; el conflicte de la seua vocació religiosa, semiimposada per son pare, amb els instints cercadors dels plaers de la carn. Es tracta, més que d’una història amb principi i fi, o les vicissituds de la vida d’un heroi –amb plantejament del conflicte, nus i desenllaç– de pinzellades de la vida del personatge, que podríem identificar amb l’autor, dels seus neguits i canvis de perspectiva vital i dels inicis de la seua conscienciació política. Amb l’excusa d’un amor platònic (la xica del tramvia), de les peripècies del Bola (un pobletà assidu a clubs de xiques de companyia) i amb el rerefons d’un crim passional, Manuel Vicent ens explica els records del País Valencià de la seua joventut.
La narració té un caire bastant descriptiu, sembla que hi haja una aspiració a retratar la societat de l’època, mitjançant l’aparició de nombrosos llocs reals, comportaments i, sobretot, percepcions sensorials, olfactives i visuals. En aquest sentit, l’efecte està ben aconseguit: el lector valencià hi reconeix paisatges, actituds –les reaccions poc convencionals de la gent davant la mort, al més pur estil L’étranger–, olors familiars. Al meu parer, però, de tant en tant el text traspua un no sé què, un cert regust a tòpic. De fet, hi ha hagut moments en què m’ha fet la impressió que la novel·la s’ha fet, en certa manera, inconscientment o no, pensant en el lector forà. Ho dic per la insistència en determinats tòpics com ara la taronja, els llauradors, etc, o l’ús de determinats recursos: per exemple, m’ha cridat l’atenció l’aposició de l’adjectiu «valencià» a certs substantius sense cap justificació aparent, com si foren una cosa exòtica... En fi, puc estar equivocat i que això reflectisca la realitat de llavors. Tot són impressions. La novel·la en conjunt m’ha agradat, entre altres coses, per la oportunitat de conéixer un punt de vista de com era el país en aquella època, en el meu cas, la dels meus pares i avis. La lectura, doncs, ha estat fluïda, excepte en els casos que m’he trobat amb frases llarguíssimes, sense cap coma, o amb l’absència de lletra cursiva o majúscules on normalment sol haver-n’hi. Això, realment, mareja una mica el lector. Desconec si són qüestions d’edició, o simplement característiques de l’estil de l’autor o de la llengua en què escriu.
En qualsevol cas, aquest fragment resumeix molt bé la idionsicràsia de la novel·la:
«Cualquier héroe tiene que realizar un viaje de iniciación [...] Unos se van al desierto para descubrir la verdad, otros suben a la cima de un monte y allí reciben las tablas de la ley, unos se adentran en el bosque para rescatar a la princesa que había sido secuestrada por el dragón, otros se van de cruzadas detrás del santo grial [...] Yo había realizado un primer viaje frustrado en el taxi de Agapito al burdel de la Pilar y ahora iba en el tranvía de la Malvarrosa junto a una chica francesa llevando un bañador de algodón y unos apuntes de filosofía.»
Com a anècdota, m’ha semblat curiós que l’autor esmente –de passada– intel·lectuals catalanistes de l’època com Josep Iborra i Joan Fuster. El fet que els anomene «vacas sagradas de la inteligencia valenciana del momento» i em fa pensar que no s’hi va arribar a avindre, si més no, políticament.
Arran d’açò, he fet una xicoteta recerca de declaracions seues, a voltes iròniques, com aquesta de 2003 en què contestava una pregunta d’un lector:
Pregunta: Como escritor valenciano, ¿no cree que la figura de Joan Fuster se ha abandonado? Se lo pregunto porque en el 2002 se cumplieron 10 años de su muerte y salvo en Sueca los actos han brillado por su ausencia. Por otro lado, ¿hasta qué punto es su escritura deudora de la "socarronería arrocera" de Fuster?
«[Manuel Vicent] explicó a uno de los allí presentes que escribía en castellano porque Joan Fuster, también escritor valenciano, le había dado la bendición para hacerlo».
Curiosament, el 2005, l’escriptor va manifestar el seu desig d’escriure en català:
La narració té un caire bastant descriptiu, sembla que hi haja una aspiració a retratar la societat de l’època, mitjançant l’aparició de nombrosos llocs reals, comportaments i, sobretot, percepcions sensorials, olfactives i visuals. En aquest sentit, l’efecte està ben aconseguit: el lector valencià hi reconeix paisatges, actituds –les reaccions poc convencionals de la gent davant la mort, al més pur estil L’étranger–, olors familiars. Al meu parer, però, de tant en tant el text traspua un no sé què, un cert regust a tòpic. De fet, hi ha hagut moments en què m’ha fet la impressió que la novel·la s’ha fet, en certa manera, inconscientment o no, pensant en el lector forà. Ho dic per la insistència en determinats tòpics com ara la taronja, els llauradors, etc, o l’ús de determinats recursos: per exemple, m’ha cridat l’atenció l’aposició de l’adjectiu «valencià» a certs substantius sense cap justificació aparent, com si foren una cosa exòtica... En fi, puc estar equivocat i que això reflectisca la realitat de llavors. Tot són impressions. La novel·la en conjunt m’ha agradat, entre altres coses, per la oportunitat de conéixer un punt de vista de com era el país en aquella època, en el meu cas, la dels meus pares i avis. La lectura, doncs, ha estat fluïda, excepte en els casos que m’he trobat amb frases llarguíssimes, sense cap coma, o amb l’absència de lletra cursiva o majúscules on normalment sol haver-n’hi. Això, realment, mareja una mica el lector. Desconec si són qüestions d’edició, o simplement característiques de l’estil de l’autor o de la llengua en què escriu.
En qualsevol cas, aquest fragment resumeix molt bé la idionsicràsia de la novel·la:
«Cualquier héroe tiene que realizar un viaje de iniciación [...] Unos se van al desierto para descubrir la verdad, otros suben a la cima de un monte y allí reciben las tablas de la ley, unos se adentran en el bosque para rescatar a la princesa que había sido secuestrada por el dragón, otros se van de cruzadas detrás del santo grial [...] Yo había realizado un primer viaje frustrado en el taxi de Agapito al burdel de la Pilar y ahora iba en el tranvía de la Malvarrosa junto a una chica francesa llevando un bañador de algodón y unos apuntes de filosofía.»
Com a anècdota, m’ha semblat curiós que l’autor esmente –de passada– intel·lectuals catalanistes de l’època com Josep Iborra i Joan Fuster. El fet que els anomene «vacas sagradas de la inteligencia valenciana del momento» i em fa pensar que no s’hi va arribar a avindre, si més no, políticament.
Arran d’açò, he fet una xicoteta recerca de declaracions seues, a voltes iròniques, com aquesta de 2003 en què contestava una pregunta d’un lector:
Pregunta: Como escritor valenciano, ¿no cree que la figura de Joan Fuster se ha abandonado? Se lo pregunto porque en el 2002 se cumplieron 10 años de su muerte y salvo en Sueca los actos han brillado por su ausencia. Por otro lado, ¿hasta qué punto es su escritura deudora de la "socarronería arrocera" de Fuster?
Resposta: «Fuster siempre será un fermento de la cultura valenciana, de ver las cosas más terribles y absurdas de la vida con naturalidad. Hay un sustrato mediterráneo que es mucho más profundo y que nos atañe a todos. Decía Fuster: "¡Oh! el mar, ¡Oh! el mar, pero desde la orilla a la sombra de un chiringuito».
«[Manuel Vicent] explicó a uno de los allí presentes que escribía en castellano porque Joan Fuster, también escritor valenciano, le había dado la bendición para hacerlo».
Curiosament, el 2005, l’escriptor va manifestar el seu desig d’escriure en català:
«Manuel Vicent declaró que, aunque "soy un valenciano que vive en Madrid y escribe en castellano, mi presencia aquí está justificada por mi deseo de escribir en valenciano o catalán"».
