dissabte, 9 d’abril de 2011

Concert aniversari del Terra a Benimaclet

Dissabte passat estiguí al camp de futbol de l’Sporting de Benimaclet, davant de la finca Espai Verd. S’hi celebraven els deu anys del Centre Social Terra i Obrint pas presentava nou disc. No tenia pensat anar-hi i acabí allí com qui diu de casualitat, però fou un esdeveniment interessant i m’alegre d’haver-hi estat present. Del bar Terra tinc algun record de facultat (especialment estar sopant una nit i veure com a la taula del costat uns punkies llançaven gots de colpet en terra, amb la consegüent destrossa de vidres). La música d’Obrint pas i la Gossa sorda no m’apassiona —llevat d’algun èxit indiscutible—, però és de justícia dir que en directe fan bona festa.

Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp es va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun carret de bebé— però sobretot adolescents, alterats per un còctel de primavera, hormones i música: criden, corren, boten, es besen… Fa goig de veure. Em diuen que s’han venut 4000, 5000, 6000 entrades… jo me’n faig creus. En pegar-me una volta pel recinte, perd el compte de la gent que conec de vista i que salude. Això és motiu d’alegria, però em neguiteja un poc pensar que som quatre gats en este xicotet món de la defensa de l’ús normal del valencià. Una bandera d’Espanya amb el bou ens aguaita des d’un balcó, com un voltor que sotja la seua víctima, recordant-nos que som minoria. Tracte d’ignorar-la.

Em quede amb un parell de moments bonics: el cor de xiquets en l’acabament de l’actuació d’Obrint pas i, sobretot, quan tocaren la muixeranga (amb castell inclòs entre el públic) amb dolçaina i contrabaix. He de reconéixer que aquelles notes em van aborronar.

Pròxima cita ineludible: dissabte 16 d’abril.

dijous, 7 d’abril de 2011

Amb bici per Llombai


Aparquem al cementeri de Llombai; travessem el riu Magre —que desafia el seu nom i porta aigua— i seguim la carretera. Pocs metres a la nostra dreta hi ha el castell d’Aledua, que no veurem per falta de temps —a la pròxima no me’l perd! Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com sóc en la bicicleta, no sóc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja frisava perquè li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar el que m’exigisca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins escadussers, res no impedeix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, concentrat com estic en la meua respiració, que ara fa un esforç considerable. Però encara no trac el lleu; no estic disposat a deixar-me véncer tan prompte.

Després d’un xicotet descans reprenem la marxa per una pista forestal que anirà pujant i baixant. Llevat d’alguns problemes en el canvi de marxes a l’hora d’usar el plat menut, comence a gaudir d’este ball entre pujades costerudes i descensos ràpids. El company em convida a gaudir de les baixades, romanent dret sobre els pedals basculant el cos un poc cap arrere, deixant-me anar però ferm i, sobretot, sense frenar. Prompte m’adone que frenar és encara més perillós —derrapes i perds l’equilibri—, així que confie en les seues instruccions i en mi mateix. La sensació que causa la velocitat i el control alhora és això: tota una sensació.

Amb més calma ens acostem cap a un dels miradors. A la vora del camí veig un bosquet de pins que es nota ben cuidat, i també percep romer, margalló i llentiscle. Llàstima que el constipat no permet als meus narius distingir el perfum deliciós de la muntanya. M’agradaria fer més fotos. Per fi hi arribem, i veem al lluny la ciutat de València i l’Albufera, de la qual percebem tots els seus límits, envoltats de camps que en altra època de l’any seran verds. De tornada m’anime a experimentar més sensacions i descendisc per la meua primera trialera. Concentrat, confie en mi i malgrat la tensió en el quàdriceps femoral —o siga, les cuixes— la màquina llisca miraculosament damunt del mant de pedres multiformes i rebels. De foto finish, ens regalem la vista de la vall amb Catadau, Llombai i Alfarp. M'ho he passat de cine.

L'albufera al fons

Les dents de la bèstia descansen sobre el llentiscle

dimecres, 6 d’abril de 2011

He llegit: «Pedro Páramo», de Juan Rulfo


M’agrada conversar de les lectures que faig o que pretenc fer; m’interessa que els que han llegit el mateix llibre que jo em conten ―sense desvelar misteris, per descomptat― les sensacions que tingueren, què els va agradar o marcar i què no. Estic obert a recomanacions, que seduïsquen i em convencen per llegir un llibre, que «em venguen la moto» en el sentit positiu de la frase. També em sol agradar contar als meus coneguts interessats en literatura el que estic llegint.

Abans de començar Pedro Páramo, un amic me’n digué «Eixe llibre és una ratllada, no?», cosa que em féu riure, però no s’hi valia perquè ell en realitat només en tenia referències; mai se l’ha llegit. Una amiga experta en literatura hispànica que sí ho ha fet em digué que sempre que pensava en Comala ―el poble on transcorre la història― se l’imaginava tot roig, com l’infern… I és curiós perquè jo, en canvi, el veia gris, ombrívol, en blanc i negre, amb cases de parets foradades i portes obertes per on corren el vent i els fantasmes.

I el meu amic despert i de bona memòria —però de poc hàbit lector— tenia en certa manera raó quan descrivia tan gràficament i breu Pedro Páramo com una ratllada, si per una ratllada entenem un elenc d'escenes disposades en forma de puzle, sense linealitat temporal, sovint surrealistes, contades per diversos narradors; un text en què dins d’un mateix diàleg la frase d’un personatge pot pertànyer a la seua infància i la següent ser proferida en l’edat adulta ―sense avís previ al lector. En definitiva, un text oníric, d’una ambigüitat pròpia de la poesia, en el qual u es veu sovint desubicat. Tanmateix, tot fa un cert sentit i et veus submergit en un món particular i únic. Així, eixa ambigüitat és sovint precisament la gràcia de la història, combinada amb frases colpidores que apareixen ara i adés o descripcions que per breus no deixen de tindre força. I l’argument? N’hi ha prou amb dir que són pinzellades de les històries vitals dels personatges desgraciats d’un poble que giren al voltant del cacic local: Pedro Páramo. Una història de pecats, de submissió, de tristesa, de desventura, de viure en pena i continuar en pena una vegada u és mort.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Sabbra Cadabra

Darrerament estic sentint Garage Inc., eixe disc de versions que féu Metallica, tan impregnades del seu caràcter, tan de garatge, tan improvisat. I m’està assaltant el riff alegre de “Sabbra cadabra”, una cançó original de Black Sabbath, en la qual un home ple d’il·lusions ―o hauria de dir-ne il·lús?— ens recorda que per molt que ens vulguem complicar la vida, les coses importants són ben simples de dir ―que no tant de trobar. Notareu que a mitjan cançó canvia prou la música i el to de la lletra: això és perquè en realitat són dos cançons entremesclades, “Sabbra cadabra” i “A national acrobat” —també de Sabbath― que queda inserida a mena d’interludi. Coses que sorgeixen al local. Espere que sentir-la vos insufle el mateix bon rotllet que a mi.



Sabbra Cadabra

I feel so good, I feel so fine
Love that little lady, always on my mind
She gives me love every night and day
Never gonna leave her, never going away

Em trobe tan bé
Vull eixa xiqueta, sempre la tinc al cap
Em dóna amor cada dia i cada nit
No la deixaré mai, mai me n’aniré del seu costat

Someone to love me, you know she makes me feel alright!
Someone to need me, love me every single day!

Algú que em vullga, ella em fa sentir tan bé!
Algú que em necessite, que em vullga cada dia de ma vida!

I feel so happy since I met that girl
When we're making love it's something out of this world
It feels so good to know that she's all mine
Gonna love that woman till the end of time

Em sent tan feliç des que coneguí eixa xica
Quan fem l’amor és una cosa fora d’este món
Em sent tan bé en pensar que és tota meua
La voldré fins el final dels temps

Someone to live for, I'll love her till the end of time!
She makes me feel happy, it's good to know that she's all mine

Algú per qui viure, la voldré fins al final dels temps!
Ella em fa feliç, és bo saber que és tota meua

[The national acrobat]

I am the world that hides
The universal secret of all time
Destruction of the empty spaces
Is my one and only crime
I lived a thousand times
I found out what it means to be believed
The thoughts and images
The unborn child never was conceived
You gotta believe me!
Hey! I'm talkin' to you!
Well, I know it hard for you
To know the reason why
And I know you'll understand
When it's time to die
I don't believe the knife you have
Will be the only one
You have to let your body sleep
To let your soul live on, Ha Ha!!

Sóc el món que amaga
El secret universal de tots els temps
La destrucció dels espais buits
És el meu únic crim
Vaig viure mil vegades
I vaig descobrir que vol dir ser cregut
Els pensaments i imatges
El xiquet no nascut mai fou concebut
M’has de creure!
Ei! T’estic parlant a tu!
Bé, ja sé que deu ser dur per a tu
Saber-ne el perquè
I sé que ho comprendràs
Quan arribe l’hora de la mort
No crec que el ganivet que tens
En siga l’únic
Has de deixar que el teu cos dorma
Per deixar que la teua ànima continue viva


[reprén
Sabbra Cadabra, lletra dalt]

dilluns, 4 d’abril de 2011

«El que habla en valenciano»

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a clarificar qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Així, de Miquels n’hi ha a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta. Perquè els xics que porten melena són minoria —on s’ha vist cosa menys masculina!—, u no sol tindre més d'un o dos germans i les xiques compromeses i honrades només tenen una parella —almenys oficialment.

Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix per Josep, el que habla en valenciano. Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques 1) em reconeguera i 2) que m’anomenara amb aquest apel•latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan aquesta característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat. I m’he recordat de tot açò mentre posava gasolina al costat de ma casa. Com sempre, li demane al treballador de la gasolinera —un home sempre amable i simpaticot—20 euros de 95. Contrariat, em demana que li ho repetisca i ho faig més a espai disculpant-me, ja que «amb les presses quasi ni vocalitzem». Amb tota sinceritat i humilitat el xic em diu —en valencià— que el problema és seu perquè «Amb els canvis de llengua, sovint m’equivoque i no sé si en són deu, vint…». I continua: «Com ací quasi tots t’ho diuen en castellà… quan ho fan en valencià pregunte per assegurar-me». Jo li somric sense saber què dir, sense voler detindre’m massa en el pensament que sóc minoria a casa meua i que m’agradaria ser conegut amb un altre apel·latiu.