El teatre del dolor

Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel·la fantàstica. Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls.

Theatre Of Pain

El teatre del dolor

The giant’s lost
And all around him
Destructed for what
They all knew what it meant
But they couldn’t change it
Lord they had gone too far
[Leave them alone]

El gegant s’ha perdut
I tot al seu voltant
S’ha destruït, ¿per a què?
Tots sabien el que allò significava
Però no van poder canviar-ho
Senyor, han anat massa lluny
[Deixa’ls sols]

It’s all gone
What is left behind
On a desert we called earth
When the last whale went away
Did they ever see the tears

Tot s’ha perdut
El que queda
És un desert que una vegada vam anomenar Terra
Quan la darrera balena va marxar
¿En algun moment veren les seues llàgrimes?

[Tornada]:

Don’t fear your last step
From the theatre of pain
And the children will love your singing
From the sea
[The sea is calling]
Now we’ve to leave it

No tingues por del darrer escaló
Del teatre del dolor
I els xiquets adoraran el teu cant
De la mar
[La mar està cridant]
Ara l’hem d’abandonar

The sea was clear
On the day I was stranded
Answers I’d known
To keep this all alive
But I can’t change it
Forever

La mar era transparent
El dia que vaig encallar
Jo coneixia les respostes
Per a mantindre açò amb vida
Però no puc canviar-ho
Eternament

[Solo]

Now I’m gone
And it seems that life has never existed
So we left the dark and cold
All I left behind are my tears

Ara que ja no hi sóc
Pareix que la vida mai no haja existit
Vam deixar la foscor i la fredor
Tot el que deixí arrere foren les meues llàgrimes

[Repeteix tornada]

He llegit: «Eben», de Ryszard Kapuściński

Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i les singulars estructures socials africanes. I ens ho mostra conscient que l’Àfrica és un sol nom sota el qual s’amaguen centenars d’indrets, llengües, cultures i maneres de veure la vida que són diverses. Així i tot, i encara que parega paradoxal, ofereix una visió general i cohesionada d’una realitat que és heterogènia; una visió «païble» per al lector europeu —des del punt de vista d’un europeu, és clar―. Fora d’açò, el text té un valor estètic i literari constatable des de la primera pàgina; veritablement fa goig llegir-lo. M’han encantat les descripcions i la destresa narradora amb què l’autor, amb quatre frases, aconsegueix endinsar-nos en una escena, en un context, en una història. Vos el recomane encaridament.

Cal reconéixer la tasca dels traductors. Gràcies a ells ens arriba la bona literatura universal que, sense conéixer la llengua de l’original, mai no descobriríem. En este sentit, trobe que Anna Rubió i Jerzy Sławomirski han fet una gran faena i han aconseguit traslladar les ratlles d’Eben a un català que se m’apareix veritablement genuí.

Hands off!

No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.

El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentres li fa una carícia i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, no ho sabrem mai―. Els quatre gats que hi ha en el vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tot lo món es fixa quan apareix una mare amb un carret: almenys per un segon, volen vore la careta del monyicot. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell paregut. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta-pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la camiseta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assentat en un extrem del seient, prop de la porta. Mentres pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un xiquet de bolquers, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què la gent s’agafa per a no caure en cas de sacsada. Constate que són uns llavis rosats i carnuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en l’exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal·lus metàl·lic…

Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just a on ara ella reposa la boca: mans que venen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de rascar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen la seua empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis carnuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.

Aparte la mirada, ara el xic de la camiseta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agarrarà de l’agarrador més pròxim.

Ara podria dir a la mare del metro que és una insensata ―¿com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo a soletes: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agarrar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no entendre de microbis. Confiarem en les defenses.

(Redacció modificada en juliol de 2024)