divendres, 31 de desembre de 2010

La ferida



La herida

[Tornada]:

Siempre es la misma función,
el mismo espectador,
el mismo teatro
en el que tantas veces actuó,
y perder la razón
en un juego tan real
quizás fuera un error,
cúrame esta herida, por favor.

¿Qué hay en dos amigos
cuando después de todo
parecen perdidos
y prefieren a otros?
¿Qué dan lerdas manos,
ignorando lo dado,
si antaño se estrecharon,
ahora están engañados?
¿Qué les hizo alejarse
de su "orilla intranquila"?
Tan siquiera un instante
piensan en esos días?

[repeteix tornada]

Siempre he preferido
un beso prolongado,
aunque sepa que miente,
aunque sepa que es falso.
¿Qué demonios ocurre
cuando miradas no se encuentran?
Una pelea de gallos,
se admiten apuestas.
¿Quién buscó abrigo
en algún otro lugar?
¿Es posible que el frío
venga con la edad?

[repeteix tornada]

dimecres, 29 de desembre de 2010

El teatre del dolor



Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel•la fantàstica. Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls.

Theatre Of Pain

El teatre del dolor

The giant’s lost
And all around him
Destructed for what
They all knew what it meant
But they couldn’t change it
Lord they had gone too far
[Leave them alone]

El gegant s’ha perdut
I tot al seu voltant
S’ha destruït, ¿per a què?
Tots sabien el que allò significava
Però no van poder canviar-ho
Senyor, han anat massa lluny
[Deixa’ls sols]

It’s all gone
What is left behind
On a desert we called earth
When the last whale went away
Did they ever see the tears

Tot s’ha perdut
El que queda
És un desert que una vegada vam anomenar Terra
Quan la darrera balena va marxar
¿En algun moment veren les seues llàgrimes?

[Tornada]:

Don’t fear your last step
From the theatre of pain
And the children will love your singing
From the sea
[The sea is calling]
Now we’ve to leave it

No tingues por del darrer escaló
Del teatre del dolor
I els xiquets adoraran el teu cant
De la mar
[La mar està cridant]
Ara l’hem d’abandonar

The sea was clear
On the day I was stranded
Answers I’d known
To keep this all alive
But I can’t change it
Forever

La mar era transparent
El dia que vaig encallar
Jo coneixia les respostes
Per a mantindre açò amb vida
Però no puc canviar-ho
Eternament

[Solo]

Now I’m gone
And it seems that life has never existed
So we left the dark and cold
All I left behind are my tears

Ara que ja no hi sóc
Pareix que la vida mai no haja existit
Vam deixar la foscor i la fredor
Tot el que deixí arrere foren les meues llàgrimes

[Repeteix tornada]

dilluns, 27 de desembre de 2010

He llegit: «Eben», de Ryszard Kapuściński

Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i les singulars estructures socials africanes. I ens ho mostra conscient que l’Àfrica és un sol nom sota el qual s’amaguen centenars d’indrets, llengües, cultures i maneres de veure la vida que són diverses. Així i tot, i encara que parega paradoxal, ofereix una visió general i cohesionada d’una realitat que és heterogènia; una visió «païble» per al lector europeu —des del punt de vista d’un europeu, és clar―. Fora d’açò, el text té un valor estètic i literari constatable des de la primera pàgina; veritablement fa goig llegir-lo. M’han encantat les descripcions i la destresa narradora amb què l’autor, amb quatre frases, aconsegueix endinsar-nos en una escena, en un context, en una història. Vos el recomane encaridament.

Cal reconéixer la tasca dels traductors. Gràcies a ells ens arriba la bona literatura universal que, sense conéixer la llengua de l’original, mai no descobriríem. En este sentit, trobe que Anna Rubió i Jerzy Sławomirski han fet una gran faena i han aconseguit traslladar les ratlles d’Eben a un català que se m’apareix veritablement genuí.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Hands off!


No m’agrada agafar el metro. Si puc, evite fer-ho. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, odie les esperes a l’andana: mai arriba a l’hora prevista a la pantalla. M’estime més esperar el bus al carrer i així almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig tindre prou d’estrés al metro a Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor em sol mirar espantat com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fóra un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.

El cas és que hui agafe el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl•lida, ulls blaus una mica separats, cabells rossíssims. Però mentre li fa una manyaga i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, mai no ho sabrem―. Els quatre gats que hi ha al vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tothom es fixa quan apareix una mare amb un carret: si més no per un segon, volen veure la careta del nen. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell semblant. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la samarreta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assegut en un extrem del seient, prop de la porta. Mentre pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un nadó, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què hom s’agafa per no caure en cas de batzegada. Constate que són uns llavis rosats i molsuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en la exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal•lus metàl•lic…

Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just on ara ella reposa la boca: mans que vénen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de gratar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen llur empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis molsuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.

Aparte la mirada, ara el xic de la samarreta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agafarà de l’agafador més proper.

Ara podria dir-li que és una insensata ―com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo solet: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agafar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no saber un borrall de microbis. Confiarem en les defenses.