dijous, 26 d’agost de 2010

Always with me, always with you



La primera vegada que vaig veure aquest vídeo de Joe Satriani, vaig pensar: aquest tio fa parlar a la guitarra. I sí, no sé quin mecanisme s'activa al meu cervell, però vos promet que hi ha moments en què em sembla entendre perfectament el que diu. I ara recorde una frase d'Antonio, unas manos recorren un mástil para decir sin palabras: «te quiero».

dimecres, 25 d’agost de 2010

Robinson's Life Sentence

Fa unes setmanes vaig traduir aquest poema del poeta britànic Simon Armitage. Amb una bateria de frases curtes i phrasal verbs, conta la vida diària d’un home. ¿És aquesta una condemna? (¿És la rutina una condemna, o un salvavides d'estabilitat emocional?) ¿És Robinson l’home comú, un home qualsevol, l’urbanita?

El meu vers favorit? El tercer, sens dubte.

‘Robinson’s Life Sentence’

Rise early from a double bed,
take a shower, tie off the blind,
another dawn like open-heart surgery,
mosey downstairs, brew up, take time
over the papers, the results,
the notices, zip up, step out, bookworm
and browse down the high street,
pay for something by cheque or plastic,
see a man unhitch a sidecar
from his silver motorcycle, then
leave it there like a baby’s shoe,
meet a friend, make a new friend,
take a drink, eat, talk shop,
re-string the steel guitar, scratch out
a new tune, try out someone’s car for size,
buy oil or petrol by cheque or plastic,
make that call, write that card,
send out for supper, get stewed
on straight gin, turn in,
read a little, backpedal
through some old editions, crash out
and sleep like a bear, washed by wave
after wave of gentle dreams, but
wake again, and rise early.

La frase de la vida [/cadena perpètua] de Robinson

T’alces d’hora en un llit de matrimoni
prens una dutxa, obris la persiana
un altra alba com una operació a cor obert
deambules escales avall, poses la tetera, pren el teu temps
amb el diari, els resultats
els anuncis, el tanques, ixes
fas una ullada pel carrer
pagues alguna cosa amb xec o amb plàstic
veus un home desenganxant un sidecar
de la seua moto platejada, llavors
el deixa allí com la sabata d’un bebé,
quedes amb un amic, fas un nou amic
beus alguna cosa, menges, parleu de la faena
canvies les cordes a la guitarra, li arranques
una nova melodia, proves el cotxe d’algú a veure si a tu et prova
compres diesel o benzina amb xec o amb plàstic
fas eixa trucada, escrius una postal
encomanes el sopar, et bufes
amb ginebra sola, entres
tornes a llegir
algunes velles edicions, et quedes torrat
i dorms com un tronc, esbandit per ones
de somnis amables, però
et tornes a despertar, i t’alces d’hora.

Dos pensaments mentre faig de cicerone

Fa alguns anys tenia una companya de treball que era del Palmar. Parlava valencià d’una manera similar a la meua, però recorde que em cridaven molt l’atenció alguns detalls quan pronunciava determinades paraules. Doncs bé, l’any passat vaig menjar un arròs a banda en un restaurant d’aquest poble i vaig notar les mateixes peculiaritats en la parla de la cambrera que ens atenia. Enguany m’hi he fixat més. La cambrera ―que no era la mateixa de l’estiu anterior, crec— tenia una manera curiosa de pronunciar les ee tòniques que no només em sorprenia a mi, sinó també a altres companys filòlegs. Així, per exemple, en una frase com voleu cafè del temps, les deia totes obertes, i a més amb una obertura diferent de la valenciana a què estic habituat, diferent de la catalana oriental i que quasi més aïnes em recordava quan he xarrat amb algun mallorquí. Deu ser un tret dialectal particular del Palmar, tal volta degut a la seua insularitat? En qualsevol cas, ja tinc un motiu més per fer-hi més visites.

L’arròs estava bo, tot i que millorable (jo li llevaria mig ditet de grossor, però vaja, supose que amb els anys ens fem més experts, crítics i sibarites). Satisfer les expectatives dels convidats era també una tasca difícil, puix eren del Delta de l’Ebre: ja se sap, terra d’arrossos. I terra també d’immigració valenciana, que treballava en l’arròs, precisament. Alguna cosa hi deu tindre a veure!

***

Caminem pel carrer de Dalt, jo ja una miqueta distret, i observe les cafeteries i les cantonades on he passat moments en taules diferents, amb persones diferents, i en dates cada volta més allunyades. Llocs on he parlat, he begut, he fumat (poc) i he rist. No sé si tenen res d’especial, però són els carrers que m’agraden i per això els els mostre. De sobte m’assalta un pensament. Si cap d’aquestes persones, les que hi han estat i les que ara em visiten, estigueren ací, hi tornaria? I si sobrevisquera dues o tres generacions, tot sol, m’hi passejaria? No, no ho crec; no hi tindria res a fer, allà. Potser no era un lloc tan especial? O és que allò dels llocs bonics és una excusa ―un eufemisme― de la companyia amb què els gaudim?