dissabte, 8 d’octubre del 2011

Hipèrbole, feniletanolamina i autoengany


Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida».

Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic. Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines, que donen serenitat, comoditat i seguretat. L’amiga m’il·lustrà amb una altra lectura i em digué que des del punt de vista psicològic, en l’enamorament primerenc el subjecte enamorat projecta la imatge ideal que té de si mateix sobre l’estimat; i això és molt curiós, perquè és com si u s’enamorara de si mateix i no de la persona que té davant. D’altra banda, la cosa no acabava ací, ja que també solia ocórrer que l’enamorat tractara, a fi de seduir l’altre, de mostrar-se com li agradaria ser, i no com és —de nou amb eixe jo ideal—, en una mena de sobreactuació. Amb el temps, si la relació no funcionava —sia per la falta de feniletanolamina, perquè en conéixer l’altra persona descobria que no li apanyava, per no ser correspost o potser per tot plegat— tenia lloc l’anomenat desengany amorós («Desenganyar-se» = ‘Algú, sortir de l’engany en què està’). Aleshores, ¿l’amor és només un autoengany que ens trastorna fisiològicament i psicològica?

Tal volta alguna vegada heu arribat a enganyar-vos així. Potser heu projectat en l’estimat imatges d'una perfecció que segurament no existia o heu actuat de manera absurda en els vostres intents de conquistar el seu afecte. És clar que quan u és l’enamorat no s’adona de tot això, i fa el primo tot el que pot i més, fins l’extenuació. És només quan estàs a l’altre costat que esdevens conscient d’este procés; quan contemples impotent, sense saber ben bé què fer, com algun pobret o pobreta s’ha penjat per tu.

Siga com siga, pareix que a tothom li agrada «enganyar-se», i quan ho fem pensem més en poesia que en química o psicologia. Moltes parelles s’han dedicat —i es dedicaran este Sant Donís— poemes d’Estellés, sense plantejar-se si són exagerats o no. Molts, alguna vegada, hem vist en l’estimada les millors cames de València.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Supose que les coses van aixina

Nihil novum sub sole. Hi hagué una fornada d’espècies, degué vindre un meteorit i les exterminà; en sorgiren altres, degué vindre una glaciació que deixà erts els trilobits; molt després vindríem nosaltres —després de triomfar sobre no sé quants homos—, i tard o d’hora la dinyarem i apareixeran altres criatures. Mentres ella talla una albargina, pensa en quantes dones, en la llarga línia del temps, han tallat albargines exactament de la mateixa manera. Sí, els enamorats de l’Antiga Grècia se somreien mirant-se als ulls igual que tu pots fer-ho ara. Les coses van aixina. ¿O potser a voltes hi ha un desfasament entre com se suposa que han d’anar les coses i com van en realitat?




«Guess Things Happen That Way» 
«Supose que les coses van aixina»

Well you ask me if I'll forget my baby.
I guess I will, someday.
I don't like it but I guess things happen that way.
You ask me if I'll get along.
I guess I will, someway.
I don't like it but I guess things happen that way.

Me preguntes si oblidaré la meua xica
Supose que algun dia.
No m’agrada, però supose que les coses van aixina. 
Me preguntes si ho superaré.
Supose que d’alguna manera.
No m’agrada, però supose que les coses van aixina.

God gave me that girl to lean on, 
then he put me on my own. 
Heaven help me be a man and 
have the strength to stand alone. 
I don't like it but I guess things happen that way.

Déu em donà aquella xica
per a que fora el meu suport, 
Llavors me deixà a la meua sort 
Senyor, ajuda’m a ser un home 
i a ser prou fort per a estar a soles. 
No m’agrada, però supose que les coses van aixina.

You ask me if I'll miss her kisses. 
I guess I will, everyday. 
I don't like it but I guess things happen that way. 
You ask me if I'll find another. 
I don't know. I can't say. 
I don't like it but I guess things happen that way.

Me preguntes si trobaré a faltar els seus besos.
Supose que sí, que cada dia. 
No m’agrada, però supose que les coses van aixina. 
Me preguntes si en trobaré una altra. 
No ho sé, no t’ho sé dir. 
No m’agrada, però supose que les coses van aixina.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

De polèmiques i estar en guerra

Fa uns dies en Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents anticatalanistes. No obstant, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assentat a taula hi havia un independentiste (no poguí sentir-o massa perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín, que feu una intervenció que em sorprengué positivament, ja que parlà en térmens humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué que «Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?»

A l’altre costat de la taula hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que tocaven per telèfon al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions diverses. Això evidencia l’interés que tenim sobre lo que passa al nostre nord.

Als valencians també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè soc conscient que estos conflictes existixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tot lo món en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em paregué un desencert que per a defendre la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defendre la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

He parlat amb gent que legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu: «Estem en guerra». I jo, encara que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometam l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua es troba amb impediments en els àmbits legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Retrobaments

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses.

Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Piaf i Brassens de fons, és d’allò més bohemi. Rere el taulell, entre les fotos de la Torre Eiffel en obres, hi veieu un adhesiu: Erasmus go home. Rieu perquè sospiteu el perquè d'eixe exabrupte, però també sabeu que mai no hi podreu estar d’acord.

Frases que u sent: «eliminar la paraula nano»

«Has pensat mai a eliminar la paraula nano del teu vocabulari?»

...li diuen a u amb una mescla d'afecte profund i actitud punyetera.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La paraula de la setmana: «esgarrany»

Pantalons vaquers esgarrats a posta. (Imatge generada amb IA)

«Eixe pantaló té un esgarrany», em deia la iaia, que sempre feia un repàs a la pinta que feia abans d’eixir de casa i que no entenia què significava ser fan dels Ramones. Doncs bé, un esgarrany és el trencament d’un teixit, un paper o un material similar, producte d’aplicar-hi un fregament o una estirada amb un objecte puntagut, esmolat o raspós. 

En valencià també es pot dir esgarrall, esgarro, esgarró esquinçada; però a mi m’agrada més este deverbal acabat en –any que els més comuns acabats en –ada. La paraula prové del verb esgarrar (que al seu torn deriva de garra), que, com sabeu, significa fer a trossos d’un estiró.

(Redacció actualitzada en juny de 2024)