divendres, 18 de febrer de 2011

Miserables


En 2011, en plena era de la informació al primer món, quan l’oferta d’entreteniment i informació s’està amplificant en centenars de canals de TV, ràdio, webs, blogs i xarxes socials per a la satisfacció dels ciutadans lliures, els polítics dirigents d’un petit país exerceixen pressió per tancar l’emissió d’un canal de televisió en el seu territori. I encara que parega incomprensible en un país democràtic, ho aconsegueixen. Així, com si hom visquera en una dictadura, el govern decideix a quina informació pot tindre accés la ciutadania i a quina no.

Eixe canal no emetia porno a l’hora de berenar, ni baralles il•legals de Vale tudo. El pecat que cometia és que la llengua que es parlava en les seues sèries, informatius i pel•lícules no agradava als dirigents d’eixe govern. Eixa llengua els feia nosa, i no volien que el poble la sentira, no volien que la parlara ni que l’escriguera, i eixe canal era un element subversiu que calia eliminar.

Això és real i ha passat ací i hui. I eixe canal té nom, i és TV3. Mentre en la TDT surten canals temàtics com bolets, una mà censora ha tallat la veu d’un canal que ha emés ací des de fa 25 anys. I per a més inri, els canalles que han provocat esta situació ho han fet emparats en una llei (!) ja que sembla que ningú no s’havia preocupat de normalitzar el que era anormal, ço és, la situació irregular en què s’emetia ací la televisió catalana.

El que ha passat és molt greu. TV3 és importantíssima per als valencians, perquè sempre ha suplit la pobra oferta televisiva valenciana en llengua pròpia; perquè és i la sentim com a nostra; perquè és una porta de comunicació amb Catalunya; perquè ha sigut l’única televisió que ha usat la nostra llengua amb respecte i normalitat en el 100% de la seua programació; perquè la resta de canals ―la gran majoria― no parlen en valencià.

Molts hem crescut informant-nos i entretenint-nos amb este canal històric que ara ens lleven. Molts valencians, si ara parlen català, és en part gràcies que TV3 existeix.

I ara han tallat eixe fil, han tancat eixa porta, i la pantalla està en negre, i ni tu ni els que vinguen després ja no podreu sentir ni veure què passa en el món en la vostra llengua.

Fills de putes, miserables.

Tant fa a quin partit hages votat, si la teua ideologia porta tal o qual –isme, si parles valencià o no. Això ha d’indignar qualsevol, això no es pot tolerar. I podrem guardar minuts de silenci, i fer un dia de dol, però si volem recuperar l’emissió el que cal fer és parlar, exigir i manifestar-se. Jo hi estaré.

Pel·lis dels 40


Per fi he vist Citizen Kane, d’Orson Welles. Malgrat haver quedat una hora abans de la projecció, m’encante amb el café i a la porta del cine es forma una cua de por. Per poc no agafe entrada i quan ho aconseguisc la sala està tan plena que em toca seure en la primera fila, amb la consegüent torsió de coll de 120 minuts de durada. On està la crisi del cine?

Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crack que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el cabell estarrufat i jupa de cuiro que, casualment, ha vingut com a espectador i seu al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel•lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no ens la xafa a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos.

«La millor pel•lícula de la història del cinema». No hauria d’haver dit això. No ens crees tantes expectatives, home! Bé, el film em va agradar prou igualment, i tal com va dir l’expert, hi destaquen els picats, contrapicats, primers plans, estructura en flashback… degué ser innovador en l’època. Fora de detalls tècnics i innovacions narratives, la pel•li tracta la vida d’un xiquet arrancat del nucli familiar que, en créixer, desenvolupa una obsessió per ser estimat per tothom, a través de la fama i l’èxit que li han sigut donats, però que no ofereix res de si mateix perquè no té res ―ni principis―: tan sols l’afany de ser reconegut.

Micheline Francey i Pierre Fresnay a Le corbeau

I este film em recorda que fa unes setmanes vaig veure una altra projecció dels anys 40 (del 43, dos anys després de l’estrena de Citizen Kane) que ara vull recomanar-vos. La francesa Le corbeau, de Henri-Georges Clouzot, no alçà ni pols ni remolí a la Filmoteca, però a mi, que anava al cine sense cap expectativa, em va arreglar un poc el dia.

El film tracta el cas d’un petit poble francés després de l’arribada d’un nou metge amb fama d’avortista. Tant el doctor com altres personalitats destacades del poble comencen a rebre cartes anònimes amenaçadores, signades per un tal Le corbeau, que trauen els draps bruts de tothom (infidelitats, enveges, corrupció…). El corb fa nosa a tothom perquè trau a la llum les veritats, i la desconfiança generalitzada acaba posant en marxa una espècie de caça de bruixes. El misteri i la tensió per saber qui de tots és el corb es manté molt bé fins al final.