El teatre del dolor

Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel·la fantàstica. Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls.

Theatre Of Pain

El teatre del dolor

The giant’s lost
And all around him
Destructed for what
They all knew what it meant
But they couldn’t change it
Lord they had gone too far
[Leave them alone]

El gegant s’ha perdut
I tot al seu voltant
S’ha destruït, ¿per a què?
Tots sabien el que allò significava
Però no van poder canviar-ho
Senyor, han anat massa lluny
[Deixa’ls sols]

It’s all gone
What is left behind
On a desert we called earth
When the last whale went away
Did they ever see the tears

Tot s’ha perdut
El que queda
És un desert que una vegada vam anomenar Terra
Quan la darrera balena va marxar
¿En algun moment veren les seues llàgrimes?

[Tornada]:

Don’t fear your last step
From the theatre of pain
And the children will love your singing
From the sea
[The sea is calling]
Now we’ve to leave it

No tingues por del darrer escaló
Del teatre del dolor
I els xiquets adoraran el teu cant
De la mar
[La mar està cridant]
Ara l’hem d’abandonar

The sea was clear
On the day I was stranded
Answers I’d known
To keep this all alive
But I can’t change it
Forever

La mar era transparent
El dia que vaig encallar
Jo coneixia les respostes
Per a mantindre açò amb vida
Però no puc canviar-ho
Eternament

[Solo]

Now I’m gone
And it seems that life has never existed
So we left the dark and cold
All I left behind are my tears

Ara que ja no hi sóc
Pareix que la vida mai no haja existit
Vam deixar la foscor i la fredor
Tot el que deixí arrere foren les meues llàgrimes

[Repeteix tornada]

He llegit: «Eben», de Ryszard Kapuściński

Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i les singulars estructures socials africanes. I ens ho mostra conscient que l’Àfrica és un sol nom sota el qual s’amaguen centenars d’indrets, llengües, cultures i maneres de veure la vida que són diverses. Així i tot, i encara que parega paradoxal, ofereix una visió general i cohesionada d’una realitat que és heterogènia; una visió «païble» per al lector europeu —des del punt de vista d’un europeu, és clar―. Fora d’açò, el text té un valor estètic i literari constatable des de la primera pàgina; veritablement fa goig llegir-lo. M’han encantat les descripcions i la destresa narradora amb què l’autor, amb quatre frases, aconsegueix endinsar-nos en una escena, en un context, en una història. Vos el recomane encaridament.

Cal reconéixer la tasca dels traductors. Gràcies a ells ens arriba la bona literatura universal que, sense conéixer la llengua de l’original, mai no descobriríem. En este sentit, trobe que Anna Rubió i Jerzy Sławomirski han fet una gran faena i han aconseguit traslladar les ratlles d’Eben a un català que se m’apareix veritablement genuí.

Hands off!

No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.

El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentres li fa una carícia i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, no ho sabrem mai―. Els quatre gats que hi ha en el vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tot lo món es fixa quan apareix una mare amb un carret: almenys per un segon, volen vore la careta del monyicot. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell paregut. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta-pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la camiseta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assentat en un extrem del seient, prop de la porta. Mentres pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un xiquet de bolquers, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què la gent s’agafa per a no caure en cas de sacsada. Constate que són uns llavis rosats i carnuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en l’exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal·lus metàl·lic…

Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just a on ara ella reposa la boca: mans que venen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de rascar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen la seua empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis carnuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.

Aparte la mirada, ara el xic de la camiseta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agarrarà de l’agarrador més pròxim.

Ara podria dir a la mare del metro que és una insensata ―¿com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo a soletes: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agarrar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no entendre de microbis. Confiarem en les defenses.

(Redacció modificada en juliol de 2024)

La navaixa

Entorn de l’any 1965, un iaio del Cabanyal parla amb el seu net.

―Xiquet, ¿amb dotze anys encara no portes navaixa?

El net se’l mira amb els ulls com a taronges, sense comprendre. Apocat, respon com si haguera fet alguna maldat, però sense saber ben bé quina:

―No, iaio; però… ¿per a què vull una navaixa?

El iaio desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no creuen els majors, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’orde de les coses, aixina, es perdrà sense remei. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, sentir les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia als punys al vore la seua barca en flames. Finalment, torna a mirar fixament el net:

―Fill meu, més val ser el declarant que el mort.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

La paraula de la setmana: «panera»

Ací teniu una paraula recurrent en les festes nadalenques. Una panera és un recipient rectangular o ovalat fet de juncs, vímens o canyes, per a posar roba o altres objectes, com ara el pa. És, també, un sinònim de cistella. 

La paraula panera es gasta per a referir-se a la panera de Nadal, que és la cistella plena de torró, mantegades, vi, pernil i altres productes que les empreses solen regalar als seus treballadors en estes dates.

Se diu que algú té cul de panera (o un cul com una panera) quan té el cul molt gros.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Sobres amb finestra

Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar

Ahir em vaig posar a endreçar el garbuix de trastos que tinc sobre l’escriptori: una munió de bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part del que tractava d’ordenar era ja inservible, així que em vaig posar en la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge, ço és bàsicament llevar grapes al paper i tallar-lo a trossets perquè ocupe menys espai i així, de passada, esmicolar les dades personals que es puguen extraviar de camí a la planta de reciclatge. A casa, fem el mateix amb el plàstic de les botelles: l’espremem i arruguem fins reduir-les a la mínima expressió i separem del fem orgànic. Així i tot, ausades la quantitat de paper i plàstic tirem dia a dia! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (on cal pressuposar que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Jo em sent millor en imaginar-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-ne una― on tot eixe paper i eixe plàstic rebregat es fon per a donar-li un nou ús. M'agrada pensar que, separant tot com toca, reduïm l’impacte i l’agressivitat que la nostra espècie exerceix sobre el medi.

Un dia parlàvem de tot això, de les xicotetes accions que cada ciutadà pot realitzar des de sa casa per col•laborar en la higiene ambiental ―reciclar, no abusar de l’ús del cotxe o de l’energia elèctrica, no malbaratar aigua, etc.―. Em sorprengué l’actitud d’un home que, gràcies a l’espai que li proporcionava el jardí de sa casa, reciclava fins i tot el fem orgànic: abocava les restes de menjar sobre un bidó i deixava que els cucs feren la resta de la faena. El resultat era un compost que després li servia per adobar la terra i fer-hi créixer les seues plantes. Segons sembla, el procediment és més complicat: cal mesclar el fem amb fulles o amb cendra i, depén de la traça que tingues en el procés ―que és lent―, et pot eixir el tret per la culata i que el compost no tinga gaire nutrients. De qualsevol manera, esta manera d’actuar és, curiosament, la clàssica de llauradors i grangers, que no ho feien per consciència, sinó per necessitat. Aquell era un home compromés i anava més enllà: mai feia servir el cotxe si no era estrictament necessari i es negava a viatjar amb avió per plaer, ja que ho considerava un malbaratament inútil de combustible, un luxe que no ens hauríem de permetre.

Alguns dels tertulians se’l miraren molt estranyats, d’altres fins i tot retrucaren ―una mica esguitosos, a la defensiva― que això era ser massa «radical» i que no tots teníem l’espai a casa per a reciclar així. A mi, en canvi, em paregué un home molt simpàtic que no es posava amb ningú. Que cada u hi pose el seu granet d’arena i faça el que crega que és bo. Jo, conductor i usuari molt esporàdic del turisme de baix cost, faig el que crec des del petit camp d’acció ecologista del meu escriptori. I davant el dubte d’on tirar els sobres amb finestra de plàstic (si al contenidor groc o al blau) continue retallant finestretes.

Somiador impostor

Dreamer deceiver
Somiador impostor

Standing by my window, breathing summer breeze
Saw a figure floating, 'neath the willow tree
Asked us if we were happy, we said we didn't know
Took us by the hands and up we go

De la finestra estant, respirant l’oreig estival
Vérem una figura flotant, davall del salze
Ens preguntà si érem feliços, responguérem que no ho sabíem
Ens agafà de les mans i ens enlairàrem

We followed the dreamer through the purple hazy clouds
He could control our sense of time
We thought we were lost but no matter how we tried
Everyone was in peace of mind

Vam seguir el somiador entre la boirina porprada
Ell controlava la nostra noció del temps
Pensàvem que ens havíem perdut però
Tots estàvem en pau i serenitat

We felt the sensations drift inside our frames
Finding complete contentment there
And all the tensions that hurt us in the past
Just seemed to vanish in thin air

Les sensacions anaven a la deriva dins del cos
Hi trobàrem gaubança completa
I tota la tensió que ens feia mal en el passat
S’esvaní en l’aire

He said in the cosmos is a single sonic sound
That is vibrating constantly
And if we could grip and hold on to the note
We would see our minds were free...oh they're free

Va dir que el cosmos és un so únic
Que vibra constantment
I si poguérem agafar-lo i aferrar-se a la nota
Voríem les nostres ments lliures… o lliures

We are lost above
Floating way up high
If you think you can find a way
You can surely try

Ens perdem amunt
Flotem cap amunt
Si creus que hi pots trobar una manera
Pots intentar-ho

Ser entés, ser atés

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent. ¿Una causa perduda?

Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla:

—Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es.

Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acaba d’atendre amb molta cortesia, tractant-me de usted.

Un altre dia desistixes i, en el bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, l’últim viatge que vingueres també li parlares en castellà, ad ell i ad algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. ¿I a la senyora xilena que ven pastissets de matinada en el carrer de Dalt? Li acabes preguntant «a qué hora cierran» en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.

Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona en les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «¿Qui ha dit que no es parla valencià en la capital?», et dius.

Hui anaves al metge. Ahir volies tocar per telèfon, i buscares «Centre d’Especialitats de Montolivet» en Google. ¡Il·lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. En la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adeu» en eixir. ¿I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Peguem una mirada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per a trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa orde.

I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l’escola d'adults?

Si canviem «conselleria» per consejería i «sanitat» per sanidad, ja hem arribat al final del procés

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Fent amics

Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita.

Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit avança lent darrere d’ells. Pareix que el transport urbà té preferència al privat, de manera que deixen passar el nostre bus per un costat de la gentada. Tinc curiositat i els observe. Són una cinquantena de jóvens d’uns dèneu o vint anys. Les pancartes van firmades per un conegut sindicat estudiantil de l’esquerra independentista, i el lema de la capçalera de la manifestació és «Fora les empreses de la Universitat».

Quan estem passant-los davant, u dels xicots de les primeres files s’aparta del grup per a acostar-se al nostre bus. Colpeja amb el puny la finestra, primer fort ―proferix un crit: ¡Eeeh!― i després descarrega un segon colp molt més tímid, mentres ens amolla un ¡Hijos de puta! que comença valent però que s’apaga quan arriba al sinònim de bagassa. No ho ha dit enfurit, sinó mig rient-se, però els passatgers assentats a la finestra s’han esglaiat igualment. Un grapat dels companyons del xicot, que sostenen la pancarta, li riuen la gràcia. 

Mentres el bus continua la seua ruta, jo em pregunte què ha fet pressuposar al manifestant que els passatgers no només som contraris a la seua causa, sinó enemics seus ―la nostra mare fuma―. També em demane per què ha canviat de llengua en dirigir-se a nosaltres.

***

I una altra, diferent, de manifestacions. La setmana passada vaig assistir a una conferència molt interessant sobre la problemàtica dels processos de normativització de llengües que tenien la característica de ser parlades en diversos territoris, sovint molt allunyats entre si (el portugués de Portugal i del Brasil, per exemple). Fon curiós comprovar com en estos casos, davant la diversitat dins d’una mateixa llengua, els assumpts purament lingüístics importaven poc, i els conflictes s’agreujaven o es resolien a través d’un estira-i-amolla purament polític i pragmàtic entre els països implicats (acadèmies de llengua en les quals cada país té la representació d’un nombre determinat d’acadèmics, concessions a tal o qual manera d’escriure una paraula, etc.). 

Al final de la intervenció, en to més informal, el conferenciant contà una anècdota personal de quan era jove, en els anys setanta, i es manifestava a favor de l’ús del valencià i per a reivindicar els drets nacionals. Ens explicava que, a les dones majors que els feien la contramanifestació o que simplement es paraven a mirar-los estupefactes, els tenien preparat un lema: ¡Vosaltres, maries, us queden quatre dies! Molts anys després, l’home diu que s’ha adonat que aquell eslògan era un error, per la vulgaritat i falta de respecte que suposa menysprear el teu adversari polític per motiu de l’edat i la condició social, i també simplement perquè la societat també està composta per ames de casa de cinquanta anys en amunt; la seua veu comptava i compta, especialment davant propostes de canvi que impliquen a tot lo món. I quan el conferenciant conta això a mi em ve al cap aquella ―aquelles― manifestació del 25 d’abril, en què alguns ciutadans que s’hi trobaren de manera inesperada es veien seduïts ―o si més no encuriosits― per l’ambient festiu i el so de la dolçaina. No sé si això els faria acostar-se a les idees dels manifestants, però puc donar fe que almenys els tragué algun somriure.

(Redacció modificada en maig de 2024)

La paraula de la setmana: «aponar-se»

La paraula d’esta setmana és un verb de moviment que fem amb el cos. Aponar-se és abaixar-se doblegant les cames de manera que el cul toque els talons o estiga prop, de manera semblant a com fan les gallines quan han de pondre un ou. 

De fet, segons el DCVB, «aponar» és precisament un derivat de pondre, que ha patit un canvi de conjugació: de la 2a (a on estan els verbs acabats en –er o –re) ha passat a la 1a (acabats en –ar) que és a on estan la majoria dels verbs. Per això es diu aponar i no *apondre.

Com a exemple, quan els jugadors d’un equip de fubtol o qualsevol altre grup de gent posen per a una foto, els de primera fila estan aponats per a no tapar els de darrere.

Potser heu sentit la paraula aponar en l’expressió popular «Ser més vell que el cagar aponat».

Dos sinònims d’aponar-se són acatxar-se o ajocar-se.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Reunions amb Lo Rat

Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò.

Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseguretat.

I ja que parlem de llengua, faig una breu reflexió lingüística. Si heu visitat al llarg dels últims anys webs o publicacions secessionistes (ara vinc d’entrar en Lo rat) observareu com cada vegada més els seus escrits s’acosten al valencià normatiu ―tant al pre-AVL com al model AVL, no hi entrem ara―, amb la introducció d’accents i de grafies que abans els secessionistes refusaven. Jo compare els dos models i m’alegre que es produïsca este acostament, i pense que és realment una llàstima que hi haja tant d’odi quan en la pràctica la qüestió de fons són tan sols dos pronoms i quatre accents. O no és només això? Ho oblidava, el realment important, el que eclipsa en estos debats la qüestió lingüística és si tu eres del PP o del Bloc, si eres dels del blau o sense, si eres independentista o no, si eres d’esquerres o de dretes, si li dius valencià o català. I jo em pregunte: que no haurem d’usar la llengua tots ―perquè és de tots― encara que no ens caiguem bé, que no tinguem la mateixa ideologia?

Quant a Saragossà, ens poden agradar o no les propostes que fa en la seua gramàtica, ens poden paréixer pertinents i necessàries o no. Ara bé, el lingüista s’acosta a qüestions lingüístiques des del rigor, la constatació, les proves empíriques, l’argumentació. Hi ha potser alguna premissa, algun leitmotiv en els seus plantejaments? Jo crec que sí: acostar la llengua estàndard a la llengua viva. I no està malament això, perquè no ens enganyem: tal volta hi ha encara massa distància entre el que parlem i el que escrivim; usem un valencià escrit influenciat pel model literari, que s’emmiralla en el català d’altres contrades i que a voltes bandeja formes genuïnament valencianes que fa dècades s’usaven amb total normalitat.

Per això, pel fet que el filòleg català vaja a parlar amb un secessionisme que cada vegada ho és menys, no hauríem de fer escarafalls. Potser les conseqüències d’eixes xarrades seran més positives que no ens pensem.

Revulsius en l’aprenentatge

Este matí sent Vaughan Radio, una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consistix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que este les assimila. En nivells avançats, el locutor fa a vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per a fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane.

El professor/presentador és normalment un tipo agradable, simpaticot, però hui em feia creus al sentir l’escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria per a diferenciar entre this, that, these, they i those i formular preguntes bàsiques amb el verb to be. Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés en Espanya amb una sinceritat i cruesa que m’ha sorprés:

«El sector d’ensenyament privat de l’anglés en Espanya viu de la gent entre 20 i 45 anys que dediquen almenys 10 anys del seu temps a espigolar l’idioma anglés sense arribar a aprendre’l. I s’hi estan deixant els diners i perdent un temps d’or que podrien dedicar a una altra cosa d’acord amb les seues habilitats».

I continua adreçant-se a l’alumna i criticant l’actitud passiva i poc ambiciosa dels espanyols:

«Devote your time to something else, unless you change and make an effort. It is not your fault. Tú eres representativa de muchos oyentes i aprendices de inglés. Spanish Education System does not teach you to use your brain, to learn, it teaches you to vegetate. Spaniards wait for the pelotazo, for the enchufe, for the trabajo fijo, and then vegetate. I am stating a fact in a crude way, pero se necesita un revulsivo con esto. Si tu no aprendes inglés, ello significa que yo soy a failure, un fracaso. Llevo 36 años enseñando inglés y todavía no tengo la respuesta».

Després de la publicitat, el professor lamenta haver maltractat l’alumna i reconeix que és un vell remugador que ha perdut la paciència per a ensenyar en nivells bàsics. Tanmateix, insistix en el fet que molts alumnes necessiten algú que els burxe, que provoque en ells una rebel·lió per a demostrar a gent com ell que s’equivoca; que ells són capaços d’aprendre anglés.

I això m’ha recordat un professor de l’assignatura «Literatura valenciana» que tinguí en l’institut. A sovint ens recordava que no teníem ni idea de la vida, que érem uns inútils que no havíem aprés a pensar. Era el professor cabró que acoquinava a molts, sí. Però d’alguna manera ens deixava la porta oberta per a canviar eixa situació. Així, ens va deixar llibertat total per a portar a classe poemes, cançons o videoclips que ens agradaren personalment, que havíem d’interpretar i analitzar tots junts (però sempre l’última paraula era la seua). I així ens avaluava. Jo portí una cançó del meu grup favorit que pensava que era molt poètica, i aquell se’n burlà i la va menysprear. No sé quin efecte tingueren les seues maneres sobre els meus companys, però jo amb el temps m’adone que aquell revulsiu, aquell estira-i-amolla em va anar bé o, almenys, no em va anar malament. Jo no soc un inútil, jo sé pensar i analitzar, em deia a mi mateix. Ara recorde molt aquell professor, mentre que altres —més ortodoxos— vaguen per la meua memòria sense alçar ni pols ni remolí.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Mester d'amor

Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix?

Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i adés es miren, en els moments clau, just quan els dos toquen les mateixes notes. És un moment de complicitat musical en què ells gaudeixen d’allò més, ho sé.

Per si algú s’havia ensopit, la veu d’Arianna ens regala momentets de joia lírica. Entre diverses imatges i històries, destrie una frase que m’agrada: com més roent més fidel la besada.

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan-Salvat Papasseit

La paraula de la setmana: «esparament / asparament»

Esparament (o asparament) és una paraula que s’usa sempre en plural. Fer esparaments és tindre una lamentació exagerada davant algun fet, una reacció que s’expressa verbalment i físicament; per exemple, menejant les mans i posant carasses.

Esta paraula, discriminada en els diccionaris normatius (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià sí que dona entrada a esparaments), sí que apareix al DCVB. Tant este diccionari com les meues busques en Google suggerixen que la paraula es diu en comarques septentrionals valencianes i en la Franja d’Aragó; però jo l’he sentida amb normalitat a gent (gent menor de 30 anys) de l’Horta de València, pronunciada amb una a inicial. Quant a l’origen, eixe diccionari diu que esparament és una modificació d’esparassisme, un altre vocable no arreplegat pels diccionaris normatius, deformació vulgar de «paroxisme» (ço és, la màxima intensitat d’un accés). D’altra banda, lligc en una tesi que esparaments podria provindre del castellà aspavientos, de significat idèntic. La veritat, cap de les dos explicacions sobre l’etimologia m’acaba de convéncer. Encara que no vos n’aporte molta llum, valga este apunt per a recordar la paraula que antany els diccionaris sí que incloïen, i que els parlants encara utilitzen.

Definició d’asparaments al Diccionario castellano-valenciano de Josep Escrig:

«Aspaviento o milagron, o sea demostración escesiva o afectada de espanto, admiración o sentimiento. Usado regularmente en plural».

Alguns exemples de la xàrcia:

«Vull aportar alguns exemples de normalitat, de la normalitat que es done quan les persones assumixen, de forma natural, i sense esparaments, la seua realitat».

del blog Viles i gents

«Millor els aniria si se centraren en parlar […] dels problemes de la nostra societat […] d’un llarg etcètera de vergonyes que se silencien davall els esparaments del cas Gürtel».

del blog d’un polític

«Inesperadament, aquella coloraina amb faldetes s’abalance de cara a natres, entre crits histèrics de “typical spanish!, typical spanish!” i grans esparaments, amb la intenció d'acariciar al “males puces” del meu company».

de Lo català a la Franja

(Redacció actualitzada en juny de 2024)

Aversió fatal

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg: no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents.

Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l’interval del 2 i el 3, quan la tensió s’ha fet insuportable, u trenca el silenci:

―Calor, hui... enguany no arriba l’hivern.
―Sí... ja arribarà, ja.

***

La seua germana havia llegit amb fruïció La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Emocionada després de la lectura, li explicava que una de les coses que l’havien enlluernada era com l’autor explicava que les ideologies i actituds feixistes sovint coven fàcilment en els individus que tenen la incapacitat de comportar-se amb naturalitat en societat; és a dir, en aquells que arrosseguen una por cap als altres, cap a allò diferent. Sembla que aquesta manca d’habilitats socials, en cert tipus de persones i ajudada per certes circumstàncies, es materialitza en la presa d’actituds intolerants i bel•ligerants. En realitat, ell no sabia si Fromm havia dit exactament això, però siga com siga, l’explicació d’anar per casa de la germana el va seduir molt. I vés per on, li pegà per reflexionar sobre aquesta vergonya absurda que ens fa evitar el tracte amb els veïns com qui fuig d’una malaltia contagiosa. Així, encisat pels arguments del llibre, decidí que des d’aquell dia no tractaria d'esquivar-los. Al contrari, els saludaria amb alegria, fins i tot potser xarrarien, de tu a tu, com les persones. Qui sap quantes alegries i noves coneixences podrien sorgir d’eixos moments en aparença intranscendents, al pati o al replà. Calia fer un esforç perquè, és clar, ell no volia ser un feixista!

I va arribar aquell vespre que tornava a casa amb l’autobús urbà. El barri és als afores, i la seua parada era l’última del trajecte. Ell entretenia la mirada constatant els avançaments ràpids en la construcció d’un edifici enorme a l’avinguda principal. En arribar a la penúltima parada, repassà els seients al seu voltant per comprovar si estava sol, com solia passar alguns dies (Quan això passava sentia un cert alleujament. Potser s’estava convertint en un feixista?). Llavors fou quan la va veure. La senyora Purificación, la veïna que viu paret amb paret, seia d’esquenes al conductor, de manera que ara estaven un enfront de l’altre. Era una dona d’uns seixanta anys, amb la testa parcament poblada per quatre pèls rossos i arrissats, i tenia un defecte facial l’origen del qual fóra difícil d’esbrinar. La senyora, que fins llavors estava distreta, també s’adonà de la presència d’ell, però no el saludà. Al contrari, li dedicà una llambregada accidental, féu un estrem i apartà prompta la mirada cap a un punt indeterminat, fora, al carrer.

Ell advertí de seguida la reacció de la dona. Quan el bus arribà a la seua destinació, Purificación isqué de l’autobús esverada i atrafegada. Amb moviments accelerats i descompassats, anava a gambades per la vorera, en direcció a sa casa, girant el cap arrere de tant en tant cap a on ell era. Ell, encuriosit per la seua reacció, anava unes passes per darrere, però a pas jove, si volia, no tardaria a arribar on era ella.

Era Purificación víctima d’aquesta vergonya absurda? Eixa que tard o d’hora ens converteix en fanàtics del fascio? El fet que li haguera negat la salutació, junt amb aquell afront, tan sols podien ser-ne els primers símptomes. Llavors decidí accelerar el pas. Havia de salvar Purificación: la saludaria amb afecte, li preguntaria per la família… li faria veure que els altres no són monstres.

Però ella patim patam cap avant. Ell l’acaça a pas ferm, ella espantada amb ulls ixents. Ell que serra els llavis i accelera, a ella els peus li surten de les sabates. I s’acosta el pas de zebra. I Purificación no s’atura, Purificación accelera. Llavors un camió a tot drap. I Purificación que no mira al dret. I el soroll eixordador del clàxon. I ell que alça les celles. I la boca que es bada volent fer un crit que no arriba a proferir-se. Ara només es veu la bossa de mà sobre l’asfalt. Purificación i el seu deliri s’han perdut per sempre en els intersticis d’uns pneumàtics gruixuts i implacables. Mai no podria salvar-la, la pobra Purificación, que no mereixia morir.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

He llegit: «La barraca», de Vicente Blasco Ibáñez

Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel•la La barraca, que llig i afig a la meua llista de lectures diguem-ne clàssiques inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit.

Per als qui no coneixeu la novel•la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX.

Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fóra naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg*. Deu ser l’omnipresència de la veu narradora, que explicita i fa evidents els sentiments dels personatges, en comptes de deixar que ells s’expliquen per si mateixos ―açò la veritat, li lleva un cert encís―; deu ser l’acció que passa a pressa per l'absència de subarguments. No ho sé. Supose que aquestes característiques són típiques de l’època i també naturals en una obra literària que havia d’esdevindre tan popular.

La segona sorpresa ha sigut el nivell de violència explícita i sagnant que mostra en alguna ocasió, d’un gore que realment sorprén. De fet, la violència és la guinda del pastís, la vàlvula d’escapament o resolució dels dos principals conflictes de la novel•la.

Blasco Ibáñez escrigué aquesta obra en castellà, però el món i els personatges de què parla són 100% valencians i valencianoparlants com ell. Això es reflecteix, entre d’altres, en un aspecte que resulta un tant conflictiu: els diàlegs. Els personatges parlen en valencià, però poc ―quasi tot ho diu el narrador― i amb frases brevíssimes ―oportunament marcades amb cursiva―, de manera que un lector que no conega la nostra llengua puga entendre fàcilment. També s’usen traduccions a peu de pàgina. I m’ha resultat curiós i un tant postís que quan és inevitable un diàleg més llarg, l’autor recorre ―en castellà― a una espècie d’estil indirecte, posat entre cometes: una veu que no se sap ben bé si és del narrador o del personatge.

Un fragment que m'agradà, quan el dur de Pimentó exterioritza, en soledat, el dolor per la seua desgràcia:

Y al tener de repente la visión clara de su desgracia, al pensar en el pobre Pascualet, que a tales horas estaba aplastado por una masa de tierra húmeda y hedionda, rozando su blanca envoltura con la corrupción de otros cuerpos, acechado por el gusano inmundo, él, tan hermoso, con aquella piel fina por la que resbalaba su callosa mano, sintió como una oleada de plomo que subía y subía desde el estómago a su garganta.

Los grillos que cantaban en el vecino ribazo callaron, espantados por un extraño hipo que rasgó el silencio y sonó en la oscuridad gran parte de la noche, como el estertor de una bestia herida.

*Efectivament, La barraca és basada en un conte del mateix Blasco Ibáñez anomenat La venganza moruna.

Massa hores en l'oficina

Ho vull tot

Un altra cançó que m’encanta, tan positiva, plena d’energia i d’autoafirmació, que des que la vaig sentir fa molts anys en aquella casset de grans èxits, m’ha omplit d'això: de positivitat, d’energia i d’autoafirmació. Vos en faig la traducció i la dedique a tots aquells llicenciats que no veeu perspectives de futur, progrés i faena.

I want it all

Ho vull tot

Adventure seeker on an empty street
Just an alley creeper light on his feet
A young fighter screaming with no time for doubt
With the pain and anger can't see a way out
It ain't much I'm asking I heard him say
Gotta find me a future move out of my way
I want it all I want it all I want it all and I want it now
I want it all I want it all I want it all and I want it now

Buscador d’aventures per carrers buits
Que vagareja pels carrerons amb peus àgils
Un lluitador jove que crida, sense temps per a dubtar
Amb el dolor i la ràbia, no troba l’eixida
«No és tant el que demane», escolte que diu
«He de trobar el meu futur, eixint d’ací»
Ho vull tot, ho vull tot, ho vull tot i ho vull ara

Listen all you people come gather round
Gotta get me a game plan gotta shake you to the ground.
Just give me what I know is mine
People do you hear me just give me the sign
It ain't much I'm asking if you want the truth
Here's to the future for the dreams of youth
I want it all (give it all) I want it all I want it all and I want
It now
I want it all (yes I want it all) I want it all (hey)
I want it all and I want it now

Vosaltres, escolteu-me, acosteu-vos ací
Hem de trobar un pla mestre, fer-ho tremolar tot.
Tan sols doneu-me el que sé que és meu
Vosaltres, m’escolteu? Doneu-me tan sols un senyal
No demane tant, i si voleu sentir la veritat:
Brinde pel futur dels somnis de joventut
Ho vull tot (dóna-ho tot), ho vull tot, ho vull tot i ho vull ara
Ara

I'm a man with a one track mind
So much to do in one life time (people do you hear me)
Not a man for compromise and wheres and whys and living
Lies
So I'm living it all (yes I'm living it all)
And I'm giving it all (and I'm giving it all)
Ooh ooh ha ha ha ha
Yeah yeah
Yeah yeah yeah yeah
I want it all all all all

Sóc un home d’idees fixes
Hi ha tantes coses a fer en la vida (m’escolteu?)
No sóc un home que transigeix, no entenc per què viure de mentides
Jo ho visc tot (ho estic vivint tot)
I ho done tot (estic donant-ho tot)
Ooh

It ain't much I'm asking if you want the truth
Here's to the future
Hear the cry of youth (hear the cry hear the cry of youth)
I want it all I want it all I want it all and I want it now

No demane massa, i si voleu saber la veritat:
Brinde pel futur
Escolteu el crit de la joventut
Ho vull tot i ho vull ara

Converses de gimnàs (II)

Al gimnàs, estic dret damunt d’un graó o step, recolzant-hi les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per tal d’exercitar els bessons de la cama. Per no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de pressió sobre banc que tinc davant (també anomenada bench press o press de banca). En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua figura amb forma de Crist crucificat.

Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. Una miqueta George Clooney, vaja. Però amb uns vint-i-cinc quilos d’hipertròfia muscular de més i una veu de pinxo adolescent que empastra qualsevol atractiu.

A l’esquerra hi ha uns quants xicons jóvens, d’uns vint-i-pocs, en general no gaire musculats ―potser n’hi ha algun atlètic― i un home major. Em crida l’atenció que, qui més, qui menys, llança mirades furtives als dos grandots, que estan enraonant sobre algun projecte o decisió que han de mamprendre junts, i comencen a parlar-se a cau d’orella. Passa sempre, pense: siga per curiositat, enveja, por o atracció, tots miren els més grandots que, conscients de ser objecte d’admiració, caminen vanitosos entre les màquines com a galls de combat.

L’home vell no ha sabut desviar la mirada. El pinxo que s’assembla a Clooney se n’adona i, de sobte, li amolla en veu alta, amb tota la sorna mirant-lo de fit a fit:

―¡Qué! ¿Bien, no? ¡Estamos bien!

El vell, violentat, no contesta i s’allunya consternat, amb gest impotent davant la increpació i sense deixar de mirar-los. A mi em fa vergonya aliena veure com un home parla d’eixa manera a un altre que podia ser son pare, simplement perquè l’estava mirant. Llavors, pareix que a l’exsegurata li ha sabut mal el comportament del seu company. S’acosta al vell, es posa a la gatzoneta i li parla amb veu conciliadora, com qui parla a un xiquet:

―No pasa nada, hombre, es que te nos has quedao así mirando y claro, mi compañero ha dicho «qué pasa aquí», sabes…

En uns minuts els tres estan xarrant, preguntant-se per l’edat i per altres coses trivials. Però no és una conversa cordial, en igualtat de termes. Perquè n’hi ha un home que està apocat, i un altre que, en canvi, sempre parla des de la superioritat que li dóna una força que es pot transformar fàcilment en violència. Violència que quan li convinga, en qualsevol moment, pot esclatar.

La paraula de la setmana: «derringlat»

(Imatge generada amb IA)

Quan li pregunte com està, ella em diu: «la iaia està molt derringlada». Llavors l’observe: està abatuda i endormiscada, probablement per l’efecte de les medecines junt amb l’esforç d’haver caminat una miqueta.

Diem, doncs, que una persona està derringlada quan està esgotada.

Però investiguem una miqueta en el significat i l’orige d’esta paraula que fins ara no utilitzava i que m’intriga. L’adjectiu derringlat és el participi del verb derringlar, que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear significa «posar malament una cosa trencant-li els petges o peces de sosteniment, fent-li perdre allò que li dóna estabilitat o bona presència». Amb esta definició s’entén molt bé la frase ―real― que vos pose com a exemple: «El llamp deixà el rellotge del campanar mig derringlat» (ço és, tort i probablement inservible). Al meu parer, el sentit de «falta de sosteniment o d’estabilitat» es pot entendre bé si ens fixem en la composició de la paraula: de + ringlar. Val a dir que una ringla, ringlera, renglera o rengle és una «sèrie de coses posades una al costat o a continuació de l’altra». Derringlar, doncs, és trencar eixa ringla, és a dir, posar una cosa torta, trencar eixe orde o conjunt.

Fins ara, veem dos significats: 1) una persona esgotada per l’esforç 2) un objecte mal col·locat o afectat en la seua forma per algun colp o moviment. La definició del diccionari s’avé més amb el sentit 2), però crec que les dos significacions no estan molt allunyades, puix tant la persona com l’objecte estan, d’alguna manera, desmuntats o desballestats.

Com ara voreu, ací se’m compliquen les coses i no encerte a vore les fronteres entre el castellà i el valencià. En primer lloc, em preocupa no trobar paraules tan aparentment valencianes com derringlar o derringlat en cap diccionari normatiu (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià sí que dona entrada a derringlar i derringlat). En segon lloc, el diccionari on sí trobem derringlar ―l’esmentat DCVB que, com sabem, és descriptiu i no normatiu― diu que probablement derringlar provinga del castellà derrengar, paraula que hauríem adaptat a la fonètica de la nostra llengua precisament per la similitud amb paraules com ara «ringla» «renglera» o «rengle». Me’n vaig, doncs, a vore com funciona el castellà i veig que derrengado significa muy cansado, mot que es forma a partir de derrengar, que significa «descaderar, lastimar gravemente el espinazo o los lomos de una persona o de un animal», però també «torcer, inclinar a un lado más que a otro», just igual que el nostre derringlar. L’orige d’estes paraules castellanes és el llatí *derenicāre, que volia dir «lastimar los riñones».

Però llavors trobe que en un poblet de Zamora diuen esta paraula tal qual es diu en valencià, derringlar, amb un sentit molt similar ―d’abatiment― a l’adjectiu valencià: «Causar al animal de carga o a una persona el abatimiento físico por exceso de peso». Si esta informació és verídica, açò m’estranya molt. L’ús d’esta paraula amb idèntic significat al nostre en terres tan allunyades desmuntaria la teoria que el nostre fora un castellanisme adaptat. ¿Com pot ser la nostra una paraula amprada al castellà i transformada, si en eixa llengua ja existia un vocable idèntic al nostre? Però potser vaig errat: ací és quan descobrisc que ringlera i ringla hui són paraules castellanes, però que foren amprades al valencià en èpoques pretèrites (RAE dixit).

No resolc el misteri; però és interessant, si tornem al nostre país, vore com l’ús de derringlar no es fa només en valencià, sinó també en el castellà que es parla en zones castellanoparlants valencianes com Bunyol, Xiva o Villar del Arzobispo. Busqueu en Google i mireu d’on són els usuaris que gasten la paraula. ¿Potser en eixos llocs derringlar es concep com una paraula local? (¿una influència del valencià?)

Després d’este embolic, les preguntes que em faig són: ¿Són derringlar i derringlat castellanismes o paraules adaptades del castellà? ¿Per què no apareixen en els diccionaris normatius? (actualització de 2024: el DNV sí que les inclou) ¿Són paraules plenament nostres? ¿Les podem fer servir en llengua estàndard? No sé donar-vos-en la resposta (agrairia que algú m’ho aclarira), però com a dada a tindre en compte vos dic que el Diccionari Ortogràfic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega derringlat i sos derivats; però com només és ortogràfic, no en dona el significat.

(Redacció modificada en juny de 2024)

De passeig pel Carme

De la mà d’un guia de Fil per randa, recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms, les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cristians conqueridors se’ls tiraven al damunt; pedres que tremolaren quan la Pava els llançava bombes; pedres que potser seran la paret del restaurant chic on soparan els nostres rebesnéts quan tu i jo estiguem criant malves ja molts anys.

A l'esquerra, edifici d'estil dinamitable; ço és, exemple d'arquitectura horrible i gens harmònica amb el barri

Però deixe de banda obvietats poc confortadores. El guia, com deia, fa la seua faena molt bé: dosifica les dades històriques i amenitza l’explicació amb un llenguatge col•loquial i algun acudit irònic sobre la gestió del patrimoni per part de la Generalitat que sempre cau bé en la concurrència. Després d’haver-nos mostrat els límits reals del barri, les restes de la muralla medieval i algun museu, arribem a la porta de l’església del Carme (o de la Santa Creu), un dels darrers llocs que visitarem. Mentre esperem que la beata recelosa que custodia el lloc es digne a obrir-nos, el guia ens explica les característiques de la façana (tot un retaule en pedra, tret al carrer) i ens avisa que el més important està dins. Quan aconseguim entrar-hi i recuperar-nos de la pudor d’encens i resclosit, no em pareix gran cosa: una sola nau, capelles laterals… i no hi ha retaule en l’absis. Va ser cremat quan la Guerra Civil i en acabar la contesa van fer un mural directament sobre la paret. Ens hi acostem i… què hi havia? Al costat dret, sants destacats valencians, i a l’esquerre, personatges importants dins la cristiandat, símbols de la croada: Isabel la catòlica, un parell de papes, Jaume I… I qui hi havia davant de tots ells, donant-los l'esquena, ressaltant sobre la resta, sota allò més sagrat? Qui havia pretés ser transcendent? Doncs un personatge amb una pellissa verda i un bigotet que vos deuen ser ben familiars.

Trosset de mar

Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal volta li agradaria estar ací. La comesa de l’eixida esdevé clara: arribar a la platja i robar-li un trosset de mar.

Vull que em seden

Quan busques cançons que et facen sentir bé, què hi ha millor que recórrer als orígens, recórrer als Ramones.

I wanna be sedated

Vull que em seden

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just get me to the airport put me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can't control my fingers I can't control my brain
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Porteu-me a l’aeroport i fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle el meu cervell
Oh no

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just put me in a wheelchair get me on a plane
Hurry hurry hurry before I go insane
I can't control my fingers I can't control my brain
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle el meu cervell
Oh no

Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated
Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated
Just put me in a wheelchair get me to the show
Hurry hurry hurry before I go loco
I can't control my fingers I can't control my toes
Oh no no no no no

Vull que em seden durant 24 hores
No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden
Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió
Afanyeu-vos abans que em torne boig
No controle els dits, no controle els dits dels peus
Oh no

[es repeteix]

Ba-ba-bamp-ba ba-ba-ba-bamp-ba I wanna be sedated

Pa-pa-pa-pa, pa-pa-pa-pa-pa Vull que em seden

La paraula de la setmana: «despitralat»

La cantant Elaine Paige reposa la mà sobre un Freddy Mercury despitralat

L’altre dia isquí de la dutxa i encara no m’havia posat res de cintura en amunt, puix m’havia deixat la roba en el quarto. Llavors una veu sàvia m’aconsellà que no anara tan despitralat, perquè en el mes en què estem i tenint en compte que les temperatures han baixat prou, m’arriscava a refredar-me. 

Anar despitralat, doncs, significa dur el pit descobert. U sol anar despitralat quan fa molta calor, com és el cas dels hòmens d’edat que, amb la vergonya perduda molts anys arrere, en estiu porten la camisa desbotonada (i sovint mostren també una panxa tan redona i prominent que lleva protagonisme al pit). També van despitralats els jóvens fornits i bragats que, afectats per la calor que sempre s’acarnissa més amb el mascle, no tenen inconvenient a mostrar al món el seu tors herculi.

La paraula deriva de pitral en composició amb el prefix negatiu des-. Pitral és un sinònim de pitrera, que significa «part anterior del pit, especialment la sina».

(Redacció modificada en maig de 2024)

He llegit «Joc brut», de Manuel de Pedrolo

Des que vaig llegir (dos voltes) Mecanoscrit del segon origen ara fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. I té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abellix fer-les, em disperse i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En este cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí emportant-me dos obres del meu novel·liste català pendent. La casualitat fon generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets.

He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (esta obra té part de culpa que m’aficionara a llegir novel·les i, concretament, novel·les en valencià o català). Tanmateix, de Joc brut vos puc dir que és una novel·leta entretinguda i ben escrita; d’argument senzill: d’estes que es lligen en una o dos vesprades. Sense xafar-vos el llibre, la història es pot resumir en una frase: el que és capaç de fer un home infeliç per a posseir la bellea i el sexe d’una dona. M’ha agradat com la novel·la enganxa al principi amb la descripció d’una formositat admirada i cobejada; com d’ací naix una tensió que perdura al llarg de tot el text; també la caracterització del personatge principal (un urbanita pobre i desgraciat) amb quatre dades i el que ell mostra de si mateix; com l’autor ha fet els salts temporals necessaris i ens ha estalviat faena. Es tracta d’un text, sens dubte, nascut de la libido, i abocat al paper en forma de novel·la negra.

I ara em queden pendents els seus contes, però de moment estem en altres lectures. Ja vos contaré. ¡Espere que no tornen a passar anys!

(Redacció modificada en juny de 2024)

La paraula de la setmana: «aladroc»

L’altre dia li diguí que la nit anterior havia sopat «aladroc» fregit, i ella es quedà estranyada, puix no coneixia la paraula. Que este apunt servisca, doncs, per a recordar esta paraula tan bonica i també el peix tan deliciós a què fa referència. L’aladroc té el dors blavós, els flancs platejats i el morro prominent; es pesca en grans quantitats i quan es consumix adobat amb sal pren el nom d’anxova. Les maneres més populars de preparar-lo són en vinagre i julivert, i fregit i arrebossat amb farina:

Aladroc en vinagre i julivert (anxoves)

Aladroc fregit (jo me’ls menge, si són prou xicotets, agarrant-los per la cua i a mos redó, amb espina i tot)

La paraula aladroc (que es pronuncia amb o oberta) conviu en valencià amb el mot boqueró, que, després de comprovar la seua absència en diccionaris normatius, sospite que es tracta d’un castellanisme ben arrelat (de boquerón). Siga com siga, este boqueró està desplaçant, a causa de la semblança amb el mot castellà, la nostrada paraula. Però curiosament, en castellà també existix el vocable aladroque, que pareix que el castellà amprà del valencià. No debades, aladroque es diu a Cartagena, o siga, en terres no llunyanes de les valencianes.

Segons el DCVB, aladroc prové de l’àrab al-azráq, que significa «el blau», en referència al color del peix. La RAE també diu que aladroque prové de l’àrab, però 1) no hi consta que la paraula passara al castellà a través del valencià 2) diu que prové de la paraula alhatrúk, que voldria dir bocazas, fent referència a la grandària de la boca del peix. ¿En què quedem? ¿Es diu aladroc pel blau o per la boca?

En tot cas, no deixarem de menjar-ne.

The Unforgiven II

Ja vaig parlar, junt amb altres coses, de la cançó The Unforgiven, de Metallica. Ara vos penge The Unforgiven II, que, com el nom i la semblança de melodia indica, és una continuació de la primera. Tanmateix, a mi em fa la impressió que la I i la II parlen de coses ben diferents. Jo diria que aquesta parla d’incomprensió, d’estancament i de desconfiança; dit d’una altra manera: de dues persones que entre les quals hi ha alguna cosa que no els deixa confluir.

Quant a la paraula unforgiven, el problema de sempre, que si la traduïm per imperdonable, que si per no perdonat… Jo no sé quins són els mots precisos, però em permetreu que el traduïsca per sense perdó, com bonament puc. Crec que la cançó s’entén prou bé igualment, sense aquest mot.

The Unforgiven II

Els «sense perdó» II

Lay beside me, tell me what they’ve done
Speak the words I wanna hear, to make my demons run
The door is locked now, but it’s open if you’re true
If you can understand the me, than I can understand the you

Gita’t al meu costat, dis-me què han fet
Digues les paraules que vull sentir i espanta els meus dimonis
La porta ara està tancada, però estarà oberta si ets honesta
Si tu pots entendre’m a mi, jo podré entendre’t a tu

Lay beside me, under wicked sky
The black of day, dark of night, we share this paralyze
The door cracks open, but there’s no sun shining through
Black heart scarring darker still, but there's no sun shining through
No, there’s no sun shining through
No, there’s no sun shining…

Gitat’ al meu costat, sota un cel horrible
La negror del dia, la fosca de la nit, tots dos compatim aquesta paràlisi
La porta es bada de colp, però no hi llueix sol a través
Cor negre deixa una marca més fosca encara, no llueix el sol
No, no hi llueix el sol

[tornada]:

What I’ve felt, what I’ve known
Turn the page is turn the stone
Behind the door, should I open it for you…

El que he sentit, el que he mostrat
Passar pàgina és passar una roca
¿Hauria d’obrir la porta per a tu?

What I’ve felt, what I’ve known
Sick and tired, I stand alone
Could you be there, cause I’m the one who waits for you
Or are you unforgiven too?

El que he sentit, el que he sabut
Esgotat, continue sol
¿Podries estar ací ―perquè sóc jo el que t’espera a tu―
O tu també ets «sense perdó»?

Come lay beside me, this won’t hurt I swear
She loves me not, she loves me still, but she’ll never love again
She lay beside me, But she’ll be there when I’m gone
Black heart scarring darker still, yes she’ll be there when I’m gone
Yes, she’ll be there when I’m gone
Dead sure she'll be there…

Vine i gita’t al meu costat, açò no farà mal, t’ho jure
Ella no em vol, ella em vol encara, ella no voldrà mai més
Ella es gita al meu costat, estarà quan jo no ja no estiga
Cor negre deixa una marca més fosca encara, ella estarà quan jo ja no estiga
Segur que ella estarà…

[repeteix tornada: What I've felt...]

[solo guitarra]

Lay beside me, tell me what I’ve done
The door is closed, so are your eyes
But now I see the sun, now I see the sun
Yes now I see it!

Gita’t al meu costat, dis-me què he fet
La porta és ara tancada, igual que els teus ulls
Però ara veig el sol, ara veig el sol
Sí, ara el veig!

[repeteix tornada: What I've felt...]

I take this key
And I bury it in you
Because you’re unforgiven too…

Agafe aquesta clau
I la soterre en tu
Perquè tu també ets «sense perdó»

Ací el vídeoclip oficial

Noms, cognoms, manies i connotacions

Ahir pensava en els noms i en els cognoms, eixes etiquetes que, combinades en certa manera, ens individualitzen, però que alhora, paradoxalment, compartim amb tantíssimes (sovint milions) persones. Aquest darrer fet, curiosament, fa que els atorguem significat o, si voleu, connotacions interessants que, si ho penses, són absurdes. Però existeixen. Per exemple, conec el cas d’una xica que avorria el nom del seu xicot perquè coincidia amb el d’un personatge polític nefand; aquesta no acceptació per part d’ella va crear problemes en la parella ―què anava a fer el xic, canviar-se el nom?― Però no és l’únic cas; també sé d’un xic que, en les darreries de la seua relació amb la seua xicota, li pegà per dir-li amb el nom compost, sencer, perquè la reducció o apòcope amb què l’anomenava fins llavors (posem-li Majo, per exemple) li resultà, de sobte, vulgar. Devia ser un signe que les coses no anaven bé.

Però sense anar a casos tan radicals, també sol passar que hi ha noms que no ens agraden perquè ens recorden persones que hem conegut en el passat. Fins i tot hi ha qui, a priori, no mira amb els mateixos ulls una persona que acaba de conéixer si aquesta té el nom (o cognom) maleït d’una persona que avorria. I entrant més encara en qüestions estètiques o superficials: si totes les Raquels i Irenes que heu conegut eren més lletges que un pecat, posaríeu eixe nom a la vostra filla? En definitiva, que ens agraden més uns noms que uns altres és degut a una qüestió d’atzar i d’experiència personal. Com tots els gustos, supose.

També són interessants els àlies i els apel•latius afectuosos. Quant als primers, una amiga em conta que deixa de quedar amb un xic, entre altres coses, perquè aquest insistia, també fora d’Internet, a usar un àlies que a ella li sonava ridícul. Pel que fa als apel•latius, poden ser el súmmum de la generalització: amb carinyo, cari o amor (deixe de banda aberracions com gordi) reduïm l’apel•lació de l’altre al tipus de relació que mantenim amb ells: just igual que quan diem mare o pare.

Que ens diguen pel nostre nom ens pot fet sentir apreciats, estimats, reconeguts o, per contra, atacats, persuadits i violentats. Depén de qui siga el nostre interlocutor i del que pretenga (o del que nosaltres, per instint, pensem que aquest pretén). Sovint és molt subtil. Penseu: ¿a quines persones vos agrada dir pel nom? ¿Amb quines eviteu fer-ho? ¿Per què?