Al gimnàs, estic dret damunt d’un graó o step, recolzant-hi les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per tal d’exercitar els bessons de la cama. Per no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de pressió sobre banc que tinc davant (també anomenada bench press o press de banca). En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua figura amb forma de Crist crucificat.
Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. Una miqueta George Clooney, vaja. Però amb uns vint-i-cinc quilos d’hipertròfia muscular de més i una veu de pinxo adolescent que empastra qualsevol atractiu.
A l’esquerra hi ha uns quants xicons jóvens, d’uns vint-i-pocs, en general no gaire musculats ―potser n’hi ha algun atlètic― i un home major. Em crida l’atenció que, qui més, qui menys, llança mirades furtives als dos grandots, que estan enraonant sobre algun projecte o decisió que han de mamprendre junts, i comencen a parlar-se a cau d’orella. Passa sempre, pense: siga per curiositat, enveja, por o atracció, tots miren els més grandots que, conscients de ser objecte d’admiració, caminen vanitosos entre les màquines com a galls de combat.
L’home vell no ha sabut desviar la mirada. El pinxo que s’assembla a Clooney se n’adona i, de sobte, li amolla en veu alta, amb tota la sorna mirant-lo de fit a fit:
―¡Qué! ¿Bien, no? ¡Estamos bien!
El vell, violentat, no contesta i s’allunya consternat, amb gest impotent davant la increpació i sense deixar de mirar-los. A mi em fa vergonya aliena veure com un home parla d’eixa manera a un altre que podia ser son pare, simplement perquè l’estava mirant. Llavors, pareix que a l’exsegurata li ha sabut mal el comportament del seu company. S’acosta al vell, es posa a la gatzoneta i li parla amb veu conciliadora, com qui parla a un xiquet:
―No pasa nada, hombre, es que te nos has quedao así mirando y claro, mi compañero ha dicho «qué pasa aquí», sabes…
En uns minuts els tres estan xarrant, preguntant-se per l’edat i per altres coses trivials. Però no és una conversa cordial, en igualtat de termes. Perquè n’hi ha un home que està apocat, i un altre que, en canvi, sempre parla des de la superioritat que li dóna una força que es pot transformar fàcilment en violència. Violència que quan li convinga, en qualsevol moment, pot esclatar.
Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. Una miqueta George Clooney, vaja. Però amb uns vint-i-cinc quilos d’hipertròfia muscular de més i una veu de pinxo adolescent que empastra qualsevol atractiu.
A l’esquerra hi ha uns quants xicons jóvens, d’uns vint-i-pocs, en general no gaire musculats ―potser n’hi ha algun atlètic― i un home major. Em crida l’atenció que, qui més, qui menys, llança mirades furtives als dos grandots, que estan enraonant sobre algun projecte o decisió que han de mamprendre junts, i comencen a parlar-se a cau d’orella. Passa sempre, pense: siga per curiositat, enveja, por o atracció, tots miren els més grandots que, conscients de ser objecte d’admiració, caminen vanitosos entre les màquines com a galls de combat.
L’home vell no ha sabut desviar la mirada. El pinxo que s’assembla a Clooney se n’adona i, de sobte, li amolla en veu alta, amb tota la sorna mirant-lo de fit a fit:
―¡Qué! ¿Bien, no? ¡Estamos bien!
El vell, violentat, no contesta i s’allunya consternat, amb gest impotent davant la increpació i sense deixar de mirar-los. A mi em fa vergonya aliena veure com un home parla d’eixa manera a un altre que podia ser son pare, simplement perquè l’estava mirant. Llavors, pareix que a l’exsegurata li ha sabut mal el comportament del seu company. S’acosta al vell, es posa a la gatzoneta i li parla amb veu conciliadora, com qui parla a un xiquet:
―No pasa nada, hombre, es que te nos has quedao así mirando y claro, mi compañero ha dicho «qué pasa aquí», sabes…
En uns minuts els tres estan xarrant, preguntant-se per l’edat i per altres coses trivials. Però no és una conversa cordial, en igualtat de termes. Perquè n’hi ha un home que està apocat, i un altre que, en canvi, sempre parla des de la superioritat que li dóna una força que es pot transformar fàcilment en violència. Violència que quan li convinga, en qualsevol moment, pot esclatar.
4 comentaris:
Desprès de tot, i passats els anys de l'escola, encara son els "grandots" els qui intimiden els "dèbils" i "menudets", no?
La Fada
Sí, supose que sí. Però la crueltat dels nanos desapareix amb l'educació (no sempre, clar), i tots hem sigut cruels alguna volta, fórem grandots (evidentment per naturalesa, no hipertrofiats) o no. En canvi el comportament d'esta gent, ja majoreta, indigna. I poden ser molt perillosos, especialment quan se suposa que han de guardar la seguretat d'un lloc.
Gràcies pel comentari, Fada, un salut a la Mariola!
La inseguridad infantil lleva a los chiquillos menos espabilados a resolver los conflictos mediante la violencia; los que por su fuerza logran imponerse reciben una contra-lección que los hace violentos de por vida y los induce a mantener esa fuerza en un gimnasio; los que no son fuertes, se apuntan a un gimnasio.
Y que conste que yo opino como los romanos: mens sana in corpore sano... pero qué quieres, es un gimnasio.
Ah! y tus conversaciones de gimnasio me moalan un montón!! que quede claro.
Un abrazo.
La inseguretat i el fet de viure les relacions humanes, des del bressol, amerades de reaccions violentes, com una cosa normal. De fet, en eixir d'allí i anar cap a casa, vaig veure com un pare li alçava la mà (mossegant-se els llavis inferiors) al seu nano d'uns 4 anys només perquè estava enjogassat cantant. No arribà a pegar-li, però.
No espere arreglar esta gent. I és clar que en estos llocs et trobes això moltes voltes. Simplement m'ha agradat descriure la situació, els pensaments que m'han vingut en presenciar l'escena.
Gràcies per comentar per ací!
Publica un comentari a l'entrada