Me passen un vídeo (parts 1 i 2, total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Me quede amb dos coses de la xarrada:
1) El sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneiximent (eixe fet, crec jo, se deu en part al fet que no hi ha prou recursos per a guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven).
2) Cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veem a) les titulacions se devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta.
M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon orador, sens dubte.
¿Fins a quin punt hem explotat la nostra creativitat? ¿Fins a quin punt som nosaltres mateixos independentment d’allò que el sistema educatiu ha modelat en el nostre cervell? ¿Fem servir només una minúscula part del nostre potencial? ¿Hem oblidat eixa etapa creativa infantil? ¿Hem anat tancant portes? ¿Mostrem la nostra vàlua, la nostra brillantor en el dia a dia en l’àmbit personal, laboral, familiar i social?
Això últim ―mostrar la nostra vàlua― m’ha recordat una cançó de Metallica, banda que estic tornant a sentir estos dies (en part per inculcar-la a les orelles vérgens). Se diu The Unforgiven i tracta la vida d’un home que mai ha sigut ell mateix, que des de sempre ha estat vilipendiat i etiquetat, i que mai ha sabut trobar la seua personalitat ―de brillar― eclipsat pel seu esforç de complaure els altres. Per això l’home no perdona. La cançó és del popularment nomenat àlbum negre de Metallica, un disc que suposà una transició en la banda, del thrash metal a un rock dur més comercial, més audible, si voleu, per al gran públic. Ací vos deixe la cançoneta i la traducció:
1) El sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneiximent (eixe fet, crec jo, se deu en part al fet que no hi ha prou recursos per a guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven).
2) Cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veem a) les titulacions se devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta.
M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon orador, sens dubte.
¿Fins a quin punt hem explotat la nostra creativitat? ¿Fins a quin punt som nosaltres mateixos independentment d’allò que el sistema educatiu ha modelat en el nostre cervell? ¿Fem servir només una minúscula part del nostre potencial? ¿Hem oblidat eixa etapa creativa infantil? ¿Hem anat tancant portes? ¿Mostrem la nostra vàlua, la nostra brillantor en el dia a dia en l’àmbit personal, laboral, familiar i social?
Això últim ―mostrar la nostra vàlua― m’ha recordat una cançó de Metallica, banda que estic tornant a sentir estos dies (en part per inculcar-la a les orelles vérgens). Se diu The Unforgiven i tracta la vida d’un home que mai ha sigut ell mateix, que des de sempre ha estat vilipendiat i etiquetat, i que mai ha sabut trobar la seua personalitat ―de brillar― eclipsat pel seu esforç de complaure els altres. Per això l’home no perdona. La cançó és del popularment nomenat àlbum negre de Metallica, un disc que suposà una transició en la banda, del thrash metal a un rock dur més comercial, més audible, si voleu, per al gran públic. Ací vos deixe la cançoneta i la traducció:
The Unforgiven
Els sense perdó
New blood joins this earth
And quickly he’s subdued
Through constant pained disgrace
The young boy learns their rules
Arriba sang nova a esta terra
Però ràpidament el sotmeten
A través de constants i doloroses humiliacions
El xicot aprén les seues normes
Però ràpidament el sotmeten
A través de constants i doloroses humiliacions
El xicot aprén les seues normes
With time the child draws in
This whipping boy done wrong
Deprived of all his thoughts
The young man struggles on and on he’s known
A vow unto his own
That never from this day
His will they'll take away
Amb el temps el xic capta que
És un cap de turc, que s’ha equivocat
Privat dels seus propis pensaments
El jove avança amb dificultat i es fa
Una promesa a si mateix:
Que mai més des d’este dia
Deixarà que dominen la seua voluntat
És un cap de turc, que s’ha equivocat
Privat dels seus propis pensaments
El jove avança amb dificultat i es fa
Una promesa a si mateix:
Que mai més des d’este dia
Deixarà que dominen la seua voluntat
What I’ve felt
What I’ve known
Never shined through in what I’ve shown
Never be
Never see
Won’t see what might have been
Tot lo que he sentit
Lo que he sabut
No he brillat mai a través del que he mostrat
Mai no he sigut
Mai no he vist
No voré mai lo que podria haver sigut
Lo que he sabut
No he brillat mai a través del que he mostrat
Mai no he sigut
Mai no he vist
No voré mai lo que podria haver sigut
What I’ve felt
What I’ve known
Never shined through in what I’ve shown
Never free
Never me
So I dub thee unforgiven
Tot lo que he sentit
Lo que he sabut
No ha brillat mai a través del que he mostrat
No he sigut mai lliure
No he sigut mai jo
De manera que vos nomene els sense perdó
Lo que he sabut
No ha brillat mai a través del que he mostrat
No he sigut mai lliure
No he sigut mai jo
De manera que vos nomene els sense perdó
They dedicate their lives
To running all of his
He tries to please them all
This bitter man he is
Throughout his life the same
He's battled constantly
This fight he cannot win
A tired man they see no longer cares
The old man then prepares
To die regretfully
That old man here is me
Ells dediquen les seues vides
A controlar la d’ell
Ell tracta de complaure’ls
Així d’amarg és este home
Durant tota la vida la mateixa història
Ha lluitat constantment
En una batalla que no pot guanyar
Ells veuen home cansat i no se’n preocupen
El vell es prepara
Per morir apesarat
Eixe home vell soc jo
A controlar la d’ell
Ell tracta de complaure’ls
Així d’amarg és este home
Durant tota la vida la mateixa història
Ha lluitat constantment
En una batalla que no pot guanyar
Ells veuen home cansat i no se’n preocupen
El vell es prepara
Per morir apesarat
Eixe home vell soc jo
(es repeteix tornada)
You labeled me
I'll label you
So I dub the unforgiven
Vosaltres m’etiquetàreu
Jo vos etiquete a vosaltres
I vos nomene els sense perdó
I vos nomene els sense perdó
Traducció al castellà i vídeo en directe ací.
2 comentaris:
Hola, molt interessant, de veres. Jo em quede amb que se li dóna molta importància al "cap", i altre tipus d'intel·ligència, no, o bé, no massa importància a la creativitat, com tu dius. És a dir, se'ns educa per ser professors universitaris, com ell diu...
Pots trobar més discursos sobre la creativitat en aquesta web
http://ajmmekajros.com/anamnesis/
que les pren dels congressos TED
http://conferences.ted.com/TEDGlobal2010/
Salutacions
Moltes gràcies pels enllaços!
Publica un comentari a l'entrada