Feia molt mal carís en València, el 7 d’abril de l’any passat, en els moments previs a la tempesta
El carís és l’aspecte de l’oratge, i també la pinta, bona o roín, que presenta un assumpt. És, per tant, una paraula que expressa predicció i aparença: l’aspecte primerenc i superficial (la cara) que percebem de les coses, que pot ser útil per a donar-nos una idea del que hi ha darrere, del que passarà.
En casa gastem esta paraula amb el primer sentit, l’atmosfèric; de manera que diem que fa mal carís (o simplement que fa carís, en què carís s’entén de manera negativa) quan està núvol i pareix que vol ploure. Per exemple:
¡Fa un carís més lleig!Pareix que carís és un derivat de cara. Seria, per tant, un cas més del costum humà d’aplicar propietats i característiques exclusivament humanes a objectes o coses (com quan parlem de la falda d’una muntanya, per exemple); un bell exemple de com interpretem el món des del filtre humà, que es reflectix en el llenguatge. Que egocèntrics que som, ¿veritat?
¡Hi ha un carís de por!
Però compte, en el Diccionari normatiu valencià no trobareu carís, sinó carés. No obstant, jo no veig motiu per a deixar d’usar la forma heretada.
(Redacció actualitzada en octubre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada