dilluns, 5 de juliol de 2010

La paraula de la setmana: «carís»


Feia molt mal carís a València, el 7 d’abril de l’any passat, en els moments previs a la tempesta

El carís és l’aspecte del temps, de l’oratge, i també la marxa (bona o roïna) que preveem que ha de prendre un assumpte, un negoci, etc. És, per tant, un mot que expressa predicció, la cara o aspecte primerenc i superficial que percebem de les coses, que pot ser útil per donar-nos una idea del que hi ha darrere, del que passarà. A la meua família sempre s’ha utilitzat amb el primer sentit, l’atmosfèric. Així, diem que fa mal carís (o simplement que fa carís, interpretant directament carís de manera negativa) quan està núvol i sembla que vol ploure:

Fa un carís més lleig!
Hi ha un carís de por!

Pareix que el mot és un derivat de «cara». Seria, per tant, un cas més de la mania de l’Home d’aplicar propietats i característiques exclusivament humanes a objectes o coses (com per exemple quan diem la falda d’una muntanya); un bell exemple ―en forma de paraula― de com al pensar (i abocar això després en forma de llenguatge) interpretem el món des del filtre humà. Com d’egocèntrics som, no vos sembla?

Però compte, als diccionaris normatius no trobareu «carís», sinó carés, que pareix que és la forma que prescriu la norma. No obstant això, en aquest cas ―entre nosaltres―, jo em permet d’usar la forma heretada.