dimarts, 14 de desembre de 2010

Ser entés, ser atés

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent. Una causa perduda?

Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià a València sense ser observat com un espantall, un monstre, un freak. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. A la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si al plat de falàfel pot posar-hi arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil•la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar al teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acaba d’atendre amb molta cortesia, tractant-me de usted.

Un altre dia desisteixes i, al bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, la darrera volta que vingueres també l’hi parlares, a ell i a algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. I a la senyora xilena que ven pastissets a la matinada al carrer de Dalt? Li acabes preguntant a qué hora cierran en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.

Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona a les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «Qui ha dit que no es parla valencià a la capital?», et dius.

Hui anaves al metge. Ahir volies telefonar, i cercares «Centre d’Especialitats de Montolivet» al Google. Il•lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. A la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adéu» en eixir. I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Fem una ullada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa ordre.

I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l'escola d'adults?


Si canviem «conselleria» per consejería i «sanitat» per sanidad, ja hem arribat al final del procés

4 comentaris:

Anònim ha dit...

La pròxima vegada, jo marxe del lloc.
Per cert, ni dieu ni maitre :)

MEQUETREFE ha dit...

La meva parella és de Paraguai, encara no ens llancem en la immersió lingüística pura i dura, però enten prou bé les converses en valencià i l'any que vé s'apuntarà a l'escola d'idiomes a valencià, no és que el vullga aprendre, és que, a més, vol el títol!. I promet que jo no he haugt de "presionar" gens ni mica.
Pense que sempre és qüestió de voluntat d'aprendre, per damunt de la voluntat d'integració.
Supose que tant el cambrer italià com la senyora xilena no tenen cap interés en aprendre´. Açò no vol dir que s'arribe als extrems de "eso no sé lo que es" i de la mala educació.
Salutacions.

Josep Lluís ha dit...

Anònim: Ni déu ni amo... jo inventaria una nova versió més agosarada: Ser jo déu, ser jo l'amo! :P

Mequetrefe: Sí, alguna volta ho has comentat al blog. Que bé que tinga interés i ganes. I sí, és qüestió d'interés a aprendre, perquè la integració només es pot donar si hi ha alguna cosa a què integrar-se, si la llengua és necessària per a viure, si es parla a tots els àmbits (privat, familiar, laboral, públic, escolar, mitjans de comunicació, etc.), cosa que malauradament no ocorre. Per això queda en una qüestió de pura voluntat.

Anònim ha dit...

l'amo del corral :P