Sobres amb finestra

Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar

Ahir em vaig posar a endreçar el garbuix de trastos que tinc sobre l’escriptori: una munió de bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part del que tractava d’ordenar era ja inservible, així que em vaig posar en la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge, ço és bàsicament llevar grapes al paper i tallar-lo a trossets perquè ocupe menys espai i així, de passada, esmicolar les dades personals que es puguen extraviar de camí a la planta de reciclatge. A casa, fem el mateix amb el plàstic de les botelles: l’espremem i arruguem fins reduir-les a la mínima expressió i separem del fem orgànic. Així i tot, ausades la quantitat de paper i plàstic tirem dia a dia! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (on cal pressuposar que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Jo em sent millor en imaginar-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-ne una― on tot eixe paper i eixe plàstic rebregat es fon per a donar-li un nou ús. M'agrada pensar que, separant tot com toca, reduïm l’impacte i l’agressivitat que la nostra espècie exerceix sobre el medi.

Un dia parlàvem de tot això, de les xicotetes accions que cada ciutadà pot realitzar des de sa casa per col•laborar en la higiene ambiental ―reciclar, no abusar de l’ús del cotxe o de l’energia elèctrica, no malbaratar aigua, etc.―. Em sorprengué l’actitud d’un home que, gràcies a l’espai que li proporcionava el jardí de sa casa, reciclava fins i tot el fem orgànic: abocava les restes de menjar sobre un bidó i deixava que els cucs feren la resta de la faena. El resultat era un compost que després li servia per adobar la terra i fer-hi créixer les seues plantes. Segons sembla, el procediment és més complicat: cal mesclar el fem amb fulles o amb cendra i, depén de la traça que tingues en el procés ―que és lent―, et pot eixir el tret per la culata i que el compost no tinga gaire nutrients. De qualsevol manera, esta manera d’actuar és, curiosament, la clàssica de llauradors i grangers, que no ho feien per consciència, sinó per necessitat. Aquell era un home compromés i anava més enllà: mai feia servir el cotxe si no era estrictament necessari i es negava a viatjar amb avió per plaer, ja que ho considerava un malbaratament inútil de combustible, un luxe que no ens hauríem de permetre.

Alguns dels tertulians se’l miraren molt estranyats, d’altres fins i tot retrucaren ―una mica esguitosos, a la defensiva― que això era ser massa «radical» i que no tots teníem l’espai a casa per a reciclar així. A mi, en canvi, em paregué un home molt simpàtic que no es posava amb ningú. Que cada u hi pose el seu granet d’arena i faça el que crega que és bo. Jo, conductor i usuari molt esporàdic del turisme de baix cost, faig el que crec des del petit camp d’acció ecologista del meu escriptori. I davant el dubte d’on tirar els sobres amb finestra de plàstic (si al contenidor groc o al blau) continue retallant finestretes.